Simplement, sóc marxista

Després d’haver tingut la sort de realitzar un curs d’iniciació al pensament de Marx i Engels, només puc reafirmar-me en uns dels meus principals referents ideològics i conseqüentment reafirmar-me com a marxista. Fart de les tesis dels i les capitalistes que ens condueixen d’una crisi a la següent, em fascina un pensament que ja fa 150 anys va descriure a la perfecció les dues característiques que han identificat totes i cadascuna d’aquestes crisis: la superproducció i l’extrema desigualtat social; fart de les tesis dels i les capitalistes que fan de les reformes un miratge d’avenç, m’atrau un ideal que identifica un/a obrer/a que aconsegueix un augment de sou amb un/a esclau/va millor retribuït/da, però que a la vegada reivindica la lluita per l’augment salarial com una passa més en la lluita de classes; fart de les tesis dels i les capitalistes que de la consumició dels recursos del planeta i de la seva població en diuen progrés, no puc més que abraçar una lluita que fa un segle i mig ja denunciava l’esperit patriarcal del capitalisme, la seva naturalesa destructora, la seva tendència homogeneïtzadora de cultures i nacions, les seves contradiccions permanents que l’han acompanyat durant dècades, la violència que ens adjudiquen a totes i tots els i les que rebem les garrotades per voler lluitar per la llibertat, i la seva voluntat de comprar les voluntats de les classes populars mitjançant plats de llenties caducades i fredes enfront els àpats voluptuosos i deliciosos que se serveixen a les grans mansions de l’opulència i la barbàrie. Quan, llegint llibres i opuscles de mitjans del segle XIX, hi puc veure descripcions gairebé exactes de la societat actual i les seves relacions econòmico-laborals, no me’n puc estar de fer-me meves bona part de les mesures que ja allà i llavors s’hi receptaven, per posar punt i final al sistema opressor que vivim.

I sóc marxista, malgrat les barrabassades i genocidis que quatre (poderosos) dictadors i autoritaris han comès en nom del marxisme, malgrat reconèixer també aquells aspectes del marxisme que no s’han acomplert (Marx era polític i filòsof, però no endiví, tot i que poc li’n faltava) i malgrat ser conscient de la necessitat d’actualitzar un pensament que a vegades viu massa de la nostalgia i el sectarisme i pensa massa poc en el futur.

Precisament, per tot això i malgrat tot això, sóc marxista.

I, per aquest motiu, per la dignitat, per la llibertat, per la igualtat i per l’amor a la humanitat, usaré les eines del materialisme històric i de la dialèctica i totes aquelles que Marx i tants/es altres marxistes posteriors també ens han anat servint per avançar cap al socialisme!

Treballadors/es de tots els països, uniu-vos!

Analitzant les properes eleccions europees en clau sobiranista i d’esquerres

Les eleccions del proper diumenge per escollir els i les representants catalanes al Parlament Europeu, més enllà de la importància que tindran respecte la repercussió en la configuració de la institució i les polítiques que pugui implantar d’ara en endavant, també es podrà llegir, evidentment, en clau d’avenç o retrocés d’unes forces polítiques o d’una forma d’entendre la Unió Europea.

Pel que fa a l’anàlisi partidista, en certs casos aquest es farà difícil, atesos els canvis d’aliances que poden haver tingut lloc o l’aparició de nous partits o coalicions que fins ara no havien participat en aquestes eleccions. De la mateixa manera, com que els Països Catalans no són una demarcació en si mateixos (ni les autonomies o províncies que els conformen), sinó que ho és el conjunt de l’Estat, els vots rebuts arreu són essencials per determinar el nombre d’eurodiputats/des que li correspon a cada partit. Tanmateix, als partits els caldrà fer aquest anàlisi i ja vaig avançar fa unes setmanes que també tinc curiositat per veure com se n’ensurten certs partits anticapitalistes europeus.

Per part meva, però, m’interessa sobretot observar quina evolució farà la visió sobiranista i d’esquerres a nivell de suport popular, entenent-lo de forma molt genèricament representada com el ventall ideològic que compleix les següents 3 condicions: es posiciona en contra del Tractat de Lisboa, reclama una Europa més social i defensa el dret a l’autodeterminació de les nacions de l’Estat espanyol. Evidentment, aquesta divisió és excessivament etèria i podríem discutir molt sobre el sentiment nacional i d’esquerres de moltes de les coalicions que contemplo, així com el més que possible contrast entre el programa electoral i la seva acció política i els posicionaments diaris, però m’agradaria deixar clar que el que pretenc és veure l’evolució en el grau de suport que unes idees que se situen (més o menys) fora de l’actual model d’Unió Europea antidemocràtica, neoliberal i dels Estats, entenent que la gent vota en funció de les propostes electorals (amb tots els matisos que hi vulgueu) i que aquestes són les que col·loquen la frontera entre les coalicions analitzades i les que no (en funció dels requisits ja exposats).

Així, doncs, cal començar veient com van desenvolupar-se les anteriors eleccions, del 2004. Dins el ventall descrit anteriorment, entro a considerar les coalicions d’Esquerra i IU-ICV, els partits catalans CUP i Estat Català, així com els vots de la coalició Pobles d’Europa a les Illes Balears i Pitiüses (ja que, tot i capitanejada per CiU i PNB, allí hi era representada pel PSM) i la candidatura estatal del PCPE-LI (Partit Comunista dels Pobles d’Espanya i Lluita Internacionalista). Així mateix, tan sols he comptat els vots d’aquestes opcions polítiques rebuts als Països Catalans (concretament, a Catalunya, el País Valencià i les Illes, excepte en el cas ja explicat del PSM), on també hi he afegit els suports dels partits independentistes i d’esquerres d’altres nacions i que es presentaven en solitari, com Aralar i Nós-Unidade Popular. El resultat total és un suport de més de 500.000 vots, el que es traduïa en un percentatge del 12,43% dels vots emesos a candidatures (sense comptar, doncs, els vots nuls i en blanc) i dos eurodiputats (per Esquerra i ICV). Per veure-ho més detalladament, observeu el següent requadre:

Per altra banda, havent observat les candidatures que es presenten enguany, analitzaré els resultats obtinguts el proper diumenge per les coalicions Europa dels Pobles-Verds (on aquesta vegada Esquerra té el suport dins la candidatura d’un altre partit català, Entesa per Mallorca, així com oficialment el suport exetern del PSM), IU-ICV, Iniciativa Internacionalista-la Solidaritat entre els Pobles (que compta amb el suport d’Endavant-OSAN i de militants d’altres organitzacions de l’Esquerra Indepenentista, a nivell individual), Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, Partit Republicà Català (de dubtosa esquerranositat, però que planteja un escenari clar de trencament amb l’Estat espanyol) i PCPE, així com els vots que obtinguin als Països Catalans les candidatures d’altres nacions Partido Socialista de Andalucía, Unidá Nacionalista Asturiana i Andecha Astur.

Cadascú (i jo mateix també) voldrà que la correlació de vots entre aquestes candidatures afavoreixi més a uns/es o altres, però com a mínim espero que el vot per una Europa més social, democràtica i nacionalment respectuosa augmenti en el còmput general!

Finalment, enllaço aquí el molt correcte posicionament de la Intersindical-CSC respecte les eleccions d’aquest diumenge.

I la setmana que ve, els resultats definitius!

Un parell de vinyetes…

Coses que passen quan tinc temps i alguna idea tonta…

Un alt càrrec del Banc Mundial afirma que la desigualtat social és l’origen principal de la crisi

Quan, entre els tòtems del neoliberalisme internacional i els teòrics economistes experts (així, sempre en masculí), hi trobem algú que s’atreveix a trencar el discurs uniformista sobre la crisi (basat en la solució centrada en les retallades de drets socials i laborals, les injeccions de diner públic i més desregulació per al capital), és força gratificant. Quan aquest algú és l’economista cap del grup de desenvolupament del Banc Mundial, creus que t’has equivocat en llegir l’article. Però, quan ja te l’has llegit tres vegades, comences a pensar que potser no et trobes tan sol/a i incomprès/esa al món.

Això és el que em va ocórrer quan, llegint una entrevista al “comunista” diari Cinco Días, aquest important càrrec de l’organització neoliberal, anomenat Branko L. Milanovic, defensava textualment que (cito titular) “l’origen principal de la crisi és la desigualtat”. Contundent.

Segons el bo del Branko, des del 1978  fins el 2006, la desigualtat d’ingressos a nivell mundial augmentà enormement, fins arribar a nivells del 1929. Cal recordar que, durant la dècada dels 70, començà l’apogeu de les polítiques neoliberals, arran de les crisis d’aquella dècada, així com el crac del 29 suposà el principi de l’assumpció de la pràctica keynesiana de certa redustribució de la riquesa. Això implica dues conseqüències derivades d’aquests 30 anys de polarització salarial: que s’ha creat un grup de gent amb moltíssims diners per invertir, produir i prestar i que també s’ha creat un nombrós grup de gent amb escassos ingressos i que ha hagut d’endeutar-se per poder consumir (massa vegades sense gaire garanties de retornar els prèstecs, però endut per l’eufòria consumista), amb deutes de les famílies que passen de suposar el 40% del PIB al 100%, als EUA. Una vegada més, i això ja és de collita pròpia (almenys així citat), surt a la llum la clàssica i periòdica crisi combinada de superproducció i precarietat laboral extrema, identificada fa més de 150 anys per Marx i intermitentment present a la nostra història, sota una forma o altra. Per tant, altra vegada, si hi hagués menys gent enormement rica i amb menys diners per invertir i prestar, la producció es reduiria i el crèdit circulant, també, i, si les classes treballadores tinguessin més diners, podrien consumir una major part d’allò produït i sense prèstecs. Finalment, doncs, sembla ser que la crisi financera no hauria estat la causa de la crisi, sinó una conseqüència d’una causa major, la desigualtat social (això donaria resposta a un dubte que vaig plantejar fa dos mesos i mig, atenent a què l’Estat espanyol presenta la segona pitjor política social de redistribució de la riquesa, a nivell europeu).

El que ja se sabia, igualment, és que la recuperació del poder adquisitiu, per tal d’incentivar el consum intern, és una mesura necessària per superar l’actual crisi. Igualment, però, ara també tenim clar que qüestions com la moderació salarial, un salari mínim baix (l’espanyol és el segon més baix de la UE-15) o la pobresa a la que es veuen afectats/des nombrosos/es aturats/des sense subsidi no només serien una injustícia social i una dificultat afegida per sortir de la crisi, sinó que també serien aspectes que servirien per abonar el camp a una futura i major crisi posterior. I el sindicalisme que any rere any ha firmat Acuerdos Interconfederales sobre la Negociación Colectiva i convenis col·lectius que posaven les bases per a la pèrdua permanent de poder adquisitiu de les classes treballadores són còmplices de la situació actual.

Una vegada més, doncs, el capitalisme es troba cara a cara amb les seves contradiccions permanents i cal plantejar alternatives que no busquin reformar-lo ni refundar-lo, sinó superar la crisi de fons, la crisi del capitalisme!

Unitat contra la crisi? Unitat per la independència? No, gràcies!

La idea de la “unitat” entre agents o organitzacions és un d’aquells conceptes que ha pres molta rellevància darrerament i que en general esdevé intrínsecament positiva, als ulls de bona part de la societat, després que s’hagi treballat conscientment i tenaç perquè així fos. Tanmateix, a mi no m’agrada massa, almenys en l’ús que se li’n dóna normalment, ja que ve a vendre una idea que significa que cal aparcar les diferències en benefici d’un “objectiu comú”. El problema, doncs, ve del fet que aquesta apel·lació a un “objectiu comú” implica massa vegades apartar les divergències ideològiques i els conflictes socials a una banda, en favor de la meta. En definitiva, doncs, significa enterrar el debat en favor d’un terme mig que ha de ser favorable a una majoria i que garanteixi que res no es mogui. Però, qui marca aquest “terme mig”, sinó els aparells mediàtics del poder? “Unitat”, doncs, té el mateix paper desincentivador de qualsevol lluita com d’altres mots actualment molt lloats, com “moderació”, “centralitat” o “estabilitat”, els quals pretenen frenar tota voluntat de revolta i canvi radical, una renúncia que no podem tolerar aquella gent que treballem per objectius tan contundents com la revolució social i l’alliberament nacional. Acceptar una forçada “unitat” en benefici del “conjunt”, doncs, implica automàticament renunciar als propis ideals. D’aquesta manera, la voluntat dels governs d’impulsar “pactes nacionals” temàtics amb el màxim d’agents i partits possibles tan sols respon a la voluntat de justificar la renúncia a aplicar les idees prèviament defensades, en favor d’una “unitat” major.

Això no vol dir que aposti per la divisió permanent, ja que això també ens afebleix (i això l’esquerra ho sap prou bé), sinó que aquí em refereixo a la separació d’objectius i no d’organitzacions (que no deixen de ser les eines per atènyer-los, les quals haurien de ser el més fortes i grans possibles per aconseguir-ho). En cada moment, cal tenir clar pel que es vol lluitar i, a partir d’aquí, cercar els aliats i les aliades que calgui, sempre i quan el camí a recórrer no es desviï en excés. Igualment, fins i tot en aquest cas, m’agrada més parlar de “col·laboració” que d’“unitat”, ja que aquest concepte permet igualment la força d’una majoria, però sempre deixant clar que l’aliança és temporal i per objectius concrets i no orgànics.

Uns versos revolucionaris per animar la lluita

Llegint el text de l’obra teatral Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, escrit per Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, el 1970, en motiu dels 50 anys de la mort del lluitador que apareix al títol de l’obra, alguns apartats m’han agradat especialment, ja sigui pel contingut emotiu, clarivident o reflexiu (respectivament) i seguidament els comparteixo:

• “Guàrdies i civils omplen carrers i places;
  vénen armats per defensar els patrons
  contra els obrers immòbils i sense armes,
  desafiant l’atac dels esquadrons.
  Ells no fugiran pas
  d’aquesta horrible sort
  i apressaran el pas
  valents fins a la mort.
  - Si cal anar a la vaga amb esperança
  i suportar la fam entre perills,
  cal empassar-se el gust de malaurança
  i fer-se sord al plor dels propis fills.
  - Perseguits sens fi
  torturats sens parar,
  combatrem sense treva
  per al nostre demà.
  - I un dia arribarà la nostra glòria
  i veurem com comença a clarejar
  i la llum resplendent de la victòria
  sobre el nostre cel triomfarà.
  - Vindrà aquell dia
  que el treball vencerà
  i el sol del socialisme
  per fi resplendirà.”

Càntic dels obres de Barcelona

• “No em fan por les paraules (…). Els polítics hem de viure de realitats, de fets. I més els homes d’esquerra, que fins ara hem descuidat l’acció per l’idealisme. D’aquí la manca d’autoritat dels homes d’esquerra i la força de les dretes. Cal que els homes d’esquerres no facin la ridícula batalla permanent per una paraula més o menys en els programes i actuïn, de manera directa, damunt el país, que el que vol són realitats vives i decisives.”

Paraules posades en boca de Layret que expliciten una mancança endèmica de l’esquerra (tot i que posteriorment també es pot llegir en clau de legitimar la militància de Capmany en un partit clarament social-liberal com el PSC…)

• “Havia fet seva aquella frase d’en Seguí: “Els burgesos es diuen catalanistes, ¿i com voleu que siguin catalanistes si es deixen a fora la més gran part de la nació catalana?””

Referint-se a la ideologia de Layret, amic de Salvador Seguí

De la mateixa manera, un curs que estic fent també m’ha permès conèixer el poema de Shakespeare el Timó d’Atenes, un text que, molt abans que qualsevol socialisme existís, ja era capaç de fer una demolidora i preciosa crítica a la importància i la perversió del diner:

• “Or? Preciós, lluent, groc or? No, déus!
  No sóc cap frívol pidolaire.
  Aquesta mica d’or ja tornaria el negre blanc i el lleig bell;
  El dolent bo, el vell jove, el covard valent, el baix noble.
  L’or aparta… el sacerdot de l’altar,
  dels pacients arrenca el coixí.
  Aquest esclau groc lliga i deslligades
  vincles consagrats; beneeix el maleït;
  fa dolça la lepra, glorieja el lladre
  i li dóna rang, respecte i influència
  en el consell dels senadors;
  a la vídua pansida li forneix pretendents,
  i encara coberta de plagues verinoses supurants
  despatxada amb fàstic de l’hospital, la rejoveneix
  amb bàlsams de maig primaveral. Maleït metall,
  tu, puta comuna de la humanitat
  i que trasbalses els pobles.
  (…)
  Oh tu dolç regicida! Oh noble divorci
  entre pares i fills! Brillant seductor,
  que amb la teva groga resplendor la sagrada neu fons
  en el ventre pur de Diana! Divinitat visible,
  que agermanes els impossibles
  i els obligues a besar-se! Parles totes les llengües
  i reconeixes tot objectiu!
  Oh tu pedra de toc de tots els cors!
  Considera rebel el teu esclau, que és l’home!
  Anihila la teva força confonent a tots
  i que el domini d’aquest món sigui de les bèsties!”

Belles paraules per donar ànims per seguir lluitant vers un bell i just ideal!

El G-20 ni refunda, ni reforma: apuntala un capitalisme en decadència

La setmana passada es va viure un sainet més al que la política internacional ens té acostumades i acostumats, durant les trobades del G-20 i paral·leles que es van produir a Europea, per tal de cercar una sortida conjunta a la crisi econòmica actual.

Primerament, cal fer unes consideracions incials, i és que no es pot oblidar el factor de teatralitat que suposen aquestes cimeres, amb un eix franco-alemany que planteja una refundació del capitalisme més retòrica que amb bases reals, amb un novell president dels Estats Units que ha de demostrar a la seva ciutadania que, per molt que l’estimin a Europa, ell defensarà exclusivament els interessos del seu país i les seves multinacionals, amb un president del govern espanyol capaç de vestir-se de pallasso per sortir a la foto, etc. En aquestes ocasions, la classe política hi va a marcar paquet (i perdoneu-me l’expressió masclista) i la poca feina tècnica es porta feta per part d’assessors/es que s’han estat coordinant prèviament per cercar la fórmula més genèrica de dir les coses i, així, que cadascú la pugui interpretar i vendre al seu favor.

Per altra banda, sembla extraordinari que el debat sobre la cimera del G-20 hagi rotat més entorn de la necessitat o no que Zapatero hi fos present (encara que l’Estat espanyol no formi part de l’organisme) que en l’absoluta manca de legitimitat i esperit democràtic de la cimera en si. Per quins set sous són precisament els 20 estats més rics els que tenen el dret de decidir cap on s’ha de dirigir el capitalisme o el sistema socio-econòmic global que sigui? Per què l’Estat espanyol i no Guinea Equatorial? Per què els EUA i no Cuba? El G-20 és una eina més per mantenir el control global dels mateixos que se n’han aprofitat fins ara i això ens ha de servir per facilitar-ne l’anàlisi dels resultats de la trobada.

La televisió serà espanyola o no serà

El paper dels mitjans de comunicació per crear opinió és innegable. De fet, la llibertat de premsa, d’expressió i d’informació és una de les potes principals de qualsevol estat democràtic, a causa de la necessitat de donar eines útils per ajudar a construir una opinió pública plural i en constant debat. En qualsevol cop d’Estat o alçament totalitari, una de les primeres accions que s’impulsen és el control dels mitjans de comunicació, per mirar de justificar des d’aquests el nou líder nacional. Per aquest motiu, i des de diverses i variades fórmules, les diverses constitucions occidentals protegeixen amb especial interès les llibertats informatives i en reconeixen la seva importància cabdal en la societat. Tanmateix, en estranyes ocasions els mitjans privats han sabut respondre a les expectatives marcades o a les necessitats socials i s’han limitat a ser altaveus dels interessos empresarials que els controlaven i d’un sistema cada cop més ancorat a la dreta, mentre que els mitjans públics han tingut una resposta molt diversa, segons el nivell de transparència del govern de torn. El cas català, per exemple, és un exemple per a la resta de mitjans audiovisuals estatals, ja que, malgrat moltes objeccions, disposa d’un consell de l’audiovisual amb força competències i independència de les administracions, una raresa dins de l’Estat espanyol que l’acosta al model europeu.

De fet, per a les nacions oprimides de l’Estat espanyol (i aquí la Catalunya pujolista en fou una pionera), la televisió pública pròpia era una gran esperança de cara a bastir una consciència col·lectiva com a poble que, durant molts anys, havia estat negada i que, durant molts més, serà esquivada des d’altres mitjans. El País Basc havia començat la mateixa experiència uns mesos abans.

Vergonya aliena cap als sindicats de Mossos: això no és corporativisme, és imbecil·litat!

Després d’atonyinar de forma brutal, premeditada, indiscriminada i pròpia d’altres temps estudiants, manifestants, periodistes i tothom que passava per allà; després de despertar la indignació de bona part de la societat catalana; després de fer reviure vells fantasmes en les ments d’aquesta edulcorant democràcia; després de ser defensats/des per polítics i ser parcialment justificats per alguns mitjans i opinadors/es; després de tot això, sembla que la vergonya no arriba al cos dels Mossos d’Esquadra. La seva prepotència és tal que els quatre sindicats de la policia autonòmica i l’associació professional de l’escola superior dels Mossos d’Esquadra van tenir els nassos de fer públic un manifest conjunt (llegiu-lo aquí), el passat 20 de març, on, no només es justificava la seva càrrega, agressions i tortures, sinó que es queixava del que consideraven “tracte injustificat” per part dels mitjans i es mostraven inflexibles amb tot/a aquell/a que gosés dir que l’actuació havia estat “desproporcionada” (l’adjectiu més light i eufemístic que es pot trobar en veure (i sobretot viure) els fets ocorreguts).

Seria un il·lús si exigís imparcialitat als sindicats de sector o a les federacions sindicals, a l’hora de jutjar uns/es professionals, ja que la feina de les organitzacions obreres és defensar els treballadors i les treballadores i defensar la seva professió i, conseqüentment, cert corporativisme és necessari per realitzar una bona tasca. Tanmateix, és en casos com aquest en el qual hom sent vergonya aliena pel paper de certs sindicats, capaços de justificar l’injustificable i de passar els seus interessos particulars per davant de la racionalitat i l’exigència d’uns mínims democràtics en la societat. Actuacions com aquesta són les que ajuden a fer perdre credibilitat al conjunt dels sindicats, fins i tot a aquells que no són gens còmplices amb aquestes barroeres pràctiques.

I fa especialment mal per les federacions o seccions dels Mossos de CCOO i UGT, sindicats que es consideren de classe, motiu pel qual haurien de fer primar el bé col·lectiu per damunt dels privilegis sectorials, però que permeten que els seus delegats i les seves delegades surtin en defensa de les agressions del passat 18 de març. I què hi tenen a dir Acció Jove i Avalot, les seves seccions juvenils, que es consideren tan alternatives i lligades a l’associacionisme juvenil reivindicatiu?

Es diuen sindicats, però massa sovint semblen corporacions burocràtiques defensores de l’aristocràcia obrera…

Crònica sentida i en calent del meu primer cop de porra

Davant de Jaume I, els mossos baixen de la furgoneta…

Després del que havia passat aquell matí, després dels excessos i la brutalitat que tothom havia pogut veure i denunciar, a nombrosos llocs web, no em creia que poguessin tornar a reprimir violentament una manifestació pacífica (ni que fos per imatge!).

…i ens arraconen a la vorera, provocant els primers cops entre nosaltres, per trobar lloc…

Em vénen al cap les paraules de fa unes setmanes del conseller Huguet: “L’alternativa a Bolonya és el franquisme”. El mateix conseller havia justificat l’atac dels Mossos a la UB d’ahir al matí. Sense referèndum ni diàleg amb els i les estudiants, però també amb porres i policia a dins les Universitats, sembla que sigui precisament el Pla Bolonya el que s’apliqui per mitjans franquistes. Més que el Lenin del Bages, l’Huguet sembla més aviat el Stalin del Bages.