Renovem i reinventem el nostre compromís amb el sindicalisme nacional i de classe

(Discurs a la cloenda de la quarta assemblea de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC, que va tenir lloc el 19 de febrer, a Barcelona)

Benvolgudes companyes i companys de l’Espai Jove, de la Intersindical-CSC i d’entitats amigues, moltes gràcies per ser aquí,

Els i les que ens trobem avui i ara, patim un infortuni comú, vam decidir un dia obrir els ulls, despertar del somni americà de l’ascensor social, aquell que ens fa creure que tot el no ha d’anar a buscar aigua amb un poal a 10 quilòmetres és classe mitjana, i vam descobrir que en realitat som classe treballadora i que la nostra suor omple les piscines de la seva opulència. Ja sigui sols o amb l’ajuda del nostre particular Laurence Fishburne, que a Matrix li va donar la pastilla a Keanu Reeves perquè se n’adonés que el seu món de flor i violes era l’aparador bonic d’una guerra sotarrada contra l’opressió, nosaltres també vam veure una vegada que la lluita, la lluita de classes, segueix. Que la història que alguns pressagiaven acabada segueix avançant i que els murs, lluny de caure, segueixen erigint-se entre el Primer i el Tercer Món. Els meus amics i amigues homosexuals m’han comentat que sovint els pregunten quan i com van sortir de l’armari. A nosaltres ens podrien preguntar el mateix.

I tanmateix, no en vam tenir prou en sortir de l’armari, un armari de la mentida còmode i comfortable tot i que a vegades estreta, sinó que ho vam fer amb tanta ràbia que ara tenim ganes de destrossar aquest armari. I a més, la majoria de nosaltres hem decidit, en un altre infortuni d’aquesta vida, fer-ho des del sindicalisme, l’eina genuïna de la classe treballadora. I, en concret, per més massoquisme i perquè no ens agraden els reptes fàcils, des del sindicalisme nacional i de classe. No en tenim prou en anar contra el capitalisme depredador i globalitzat que mata de fam, guerra i pobresa milers de persones cada dia i ens imposa unes condicions laborals i de benestar cada dia més precàries, sinó que també lluitem per avançar cap a la independència, per uns Països Catalans lliures, reunificats i socialistes, però també per uns Països Catalans on no se silenciï qui incomode.

I ja portem més de 10 anys organitzades com a joves sindicalistes, des que el Marc Faustino, l’Eduard Suárez i el Ferran Casas, entre d’altres, van fundar l’Espai Jove. Després en van agafar el relleu el Sergi, el Roger, el David i jo mateix, al capdavant de tantíssima gent que també s’hi ha deixat moltes hores. I amb aquesta experiència i aquest llegat hem realitzat ja la nostra quarta assemblea. Sé que sempre es diu el mateix, però aquesta vegada amb més motiu em toca dir que no ha estat una assemblea més. De fet, portem des del més d’octubre parlant amb militants, afiliades i amigues de l’organització per tal de preparar-nos per fer un pas endavant. I ho fèiem conscients que la tasca feta fins ara ha estat molt important, mai ningú havia parlat de sindicalisme en termes juvenils, nacionals i de classe, mai ningú no havia portat la reivindicació laboral, socialista i independentista als centres de treball, ni havia hagut de fer entendre a les altres organitzacions juvenils amb qui compartim anhels de llibertat, justícia i igualtat la necessitat de reforçar un sindicalisme genuïnament català i combatiu, com ja tenen altres països. I el company de LAB aquí present ens en podria donar unes quantes lliçons.

Una vegada em va dir un historiador que, per triomfar, no has de ser el millor estudiant alguna cosa, sinó ser l’únic. Ens ho podríem aplicar una mica. Tanmateix, aquest procés intern ha distat molt de ser autocomplaent. Ben al contrari, acceptem sense cap tipus de pudor que l’actual crisi ens ha agafat amb el peu canviat. Ens ha desbordat i en alguns moments no hem estat a l’alçada. Som molt autocrítics. Tenim les nostres limitacions, pròpies d’una organització en creixement, però som conscients que podem arribar molt més enllà, que podem fer molt més. I precisament perquè tenim molt de camp per córrer, durant aquestes setmanes ens hem aturat a reposar, recuperar l’alè i refer el mapa per repensar el camí. I ara reprendrem la cursa de fons amb més més empenta.

El canvi que segurament es veurà més és el de nom, perquè l’Espai Jove de la Intersindical-CSC a partir d’ara es dirà L’Eina. Amb força criteri, algú ens va dir que Espai Jove tenia nom de Chikipark i, per si quedava qualsevol marge d’actuació, ara cada cop més casals de joves passaven a anomenar-se també així, espais joves. En tot cas, no ho deixarem com una qüestió nominal i formal i esperem que els canvis de fons es vagin notant al llarg del temps. Les cares també canvien i rejovenim l’equip de gent que esmolarà l’Eina. Serem al capdavant tres noies, fins ara fora del Secretariat, i dos nois, que continuem. I, per molt que ho desitgessin a crits, al Roger, el Gerard i l’Eulàlia no els deixem jubilar, són un equip massa valuós per permetre’l retirar-se. Han fet una feinada enorme de cara a aquesta assemblea, sense ells no hauria estat possible, i seguiran fent-la des d’una comissió de reforç que acompanyarà la nostra feina.

D’aquesta manera, el mateix dia que el PSC realitza les seves primàries i el dia abans que Solidaritat Catalana faci el seu primer Congrés, amb humilitat nosaltres renovem i reinventem la nostra aposta i el nostre compromís pel sindicalisme nacional i de classe. Un sindicalisme nacional i de classe encara per bastir, estructurar i fer créixer, però necessari per fer front als constants atacs als nostres drets laborals, socials i nacionals. Que trenqui les estratègies i dinàmiques del pactisme i la claudicació i que surti de la trinxera per conquerir majors cotes de llibertat i benestar. Que sigui capaç d’incorporar la defensa del jovent, les immigrants, les precàries, les empleades de petites empreses i en definitiva tots aquells col·lectius desemparats pel marc laboral i sindical vigent. Un sindicalisme nacional i de classe que ha de madurar, reivindicar-se i sumar, però que ha de tenir en la Intersindical-CSC el seu pal de paller.

Si començava dient que l’infortuni ens ha atorgat consciència de classe, acabaré dient que la fortuna ens ha donat orgull de classe. Un orgull que ens fa més forts com més estrenyem mans i punys, com més exercim la solidaritat i com més unim colze amb colze.

Tenim, per tant, consciència, tenim orgull i ara només ens cal acabar d’esmolar l’eina!

Visca la Intersindical-CSC!
Visca els Països Catalans lliures i socialistes!

El periodisme imprès té molt de futur, però s’ha de reinventar

Veient els nombrosos acomiadaments a la pràctica totalitat de diaris, el creixent cost del paper i de la distribució i la dificultat d’arribar al públic més jove, absort en l’era i la premsa digital, costa creure en un periodisme imprès amb un futur massa gloriós. Els fantasmes de la plena substitució tecnològica ja arriben, però no són nous: la ràdio, en aparèixer, havia de deixar obsolet el diari i, uns anys més tard, la televisió havia de comportar la jubilació dels anteriors dos mitjans. Evidentment, fins ara els presagis tremendistes no s’han confirmat i ara no serà quan això passi.

Tot i això, el que sí que està clar és que el diari no pot seguir com fins ara. S’ha de repensar i reinventar. I, de nou, no descobreixo res, ja s’està fent. Només cal observar les dues capçaleres més noves del quiosc per observar que presenten notables diferències amb les més antigues. Així, el Público i l’Ara són dos diaris més prims que la resta, però que aposten clarament per donar menys notícies, però més elaborades. Donen per sentat que els seus lectors ja s’informen sovint des dels mitjans digitals gratuïts (i aquí l’Ara va un pas endavant, amb una versió web de molta qualitat i líder d’audiència) i, per tant, quan paguen l’euro de la versió impresa esperen alguna cosa més. El nou lector ja no busca informació pura i dura, com més millor –aquest és el model de La Vanguardia, El Periódico o, últimament i lamentable, l’Avui–, sinó que es rasca la butxaca per obtenir anàlisi, interpretació, context, exclusivitat, profunditat, projecció i, en definitiva, més elaboració.

Amb les limitacions pròpies d’un context de trànsit, tendim i tendirem a formats intermitjos entre els actuals diaris i les revistes, que inclouen reportatges més extensos i contrastats. I amb un enfocament determinat i diàfan, sense perdre la rigorositat i l’honestedat. De fet, Público i l’Ara són dues capçaleres amb línies editorials clares i, per això, connecten millor amb el lector. Un lector que, cansat del torrent constant d’informació que troba per la xarxa, necessitarà algú que li ordeni aquesta, la validi i li ofereixi en un format més atractiu. I serà conscient que no ho podrà trobar tot, sinó una selecció que, per la seva ideologia concreta, la redacció corresponent haurà determinat que li interessaria més. Cada cop hi haurà menys gent que pagui per obtenir el mateix que ja pot assolir més ràpidament per internet i gratis.

Si es confirma aquesta tendència, serà una bona notícia per al lector, que tindrà noves i més variades fonts d’accés a la informació –i de més qualitat–, però també per al periodista –aquell que s’estima la professió. Haurà d’elaborar més les seves peces, però això li permetrà treballar de cara a la qualitat i no a pes. Tindrà la pressió de fer-ho millor, no de fer més.

Queda la por que aquest nou format faci el diari més elitista, en exigir més temps de lectura i en competir amb un mitjà gratuït i més lleuger. En tot cas, però, amb les inèrcies passades sí que no hi hauria possibilitat de supervivència per a la informació impresa.

CCOO i UGT beneeixen la jubilació als 67 anys i tornen a vendre les treballadores i dilapidar la seva credibilitat

Mesos i mesos de negociacions. Jo ja no sé què carai es podien anar explicant, tancats en aquelles sales com estaven, govern espanyol, CCOO, UGT i patronal. Al final, però, arriba l’acord i la jubilació als 67 anys, amb un període de 25 anys per calcular la pensió, ja és una realitat. Tan sols un mes abans, els líders dels sindicats espanyols amenaçaven amb una nova vaga general si Zapatero no retirava la seva proposta de reforma, però ara aquella situació ja està oblidada. Cándido Méndez era radical davant els milers de treballadors i treballadores que s’havien manifestat per donar suport a la protesta i afirmava que la diferència entre jubilació obligatòria als 67 i introduir “flexibilitat” a la mesura és la mateixa que hi ha “entre picar un cop amb un pal, que produeix blaus, o picar-lo amb un fuet, que és flexible, però que a més de produir blaus, produeix esquinçament”. Ignacio Fernández Toxo no es quedava curt i tenia clar que “67 anys de forma generalitzada i obligatòria és la frontera entre el conflicte i la pau social”.

Els dos líders sindicals sabien que comptaven amb el suport d’una majoria de la població: segons una enquesta de l’Ara, tres quartes parts dels catalans rebutgen la reforma, un percentatge equivalent a la d’altres enquestes a nivell català o estatal en mitjans de tot tipus de signe polític. Malgrat tot, han trigat tan sols unes setmanes a posar preu a una venda tan descarada de drets socials i laborals i ara tothom és tan amic. Fins i tot tiren floretes al nou president de la CEOE, Joan Rossell, com a home clau a la negociació! I què bonic es veure dirigents obrers i patronals felicitant-se mútuament, després d’aquesta nova traïció a les treballadores i treballadors d’aquest país!

Aquesta reforma, no ens deixem enganyar per moltes campanyes de desinformació que impulsi CCOO –els caldrà molt més per recuperar la credibilitat perduda després d’aquesta i de tantes altres renúncies–, suposa un primer pas per privatitzar les pensions, una reducció efectiva del 10% en les prestacions per jubilació i un ajornament injustificat de l’edat de retirada del món laboral totalment oposat als beneficis que hauria de comportar les noves tècniques de producció. Aquesta reforma és tan sols un altre favor a les entitats financeres –i ja en van…– en un moment que els cal incrementar beneficis, encara que sigui a costa d’incentivar uns plans de pensions privats en crisi.

El pactisme social ha donat un altre fruit en forma de regal revestit de frau per als bancs. El govern, amb un deute profund cap a aquests, ha cedit de nou als seus designis. La patronal, amb uns interessos compartits amb el poder financer, ha alimentat discretament el fantasma d’una suposada insostenibilitat de la seguretat social a través dels mitjans de comunicació. Fins aquí, tot correcte, cadascú defensa a qui li toca, un fet que seria si més no estrany, si no es donés. I mentrestat, qui es desmarca del simpàtic joc de la concertació social? Els de sempre, els sindicats CCOO i UGT, que han tornat a vendre els seus afiliats i tots aquells que asseguren representar a un mòdic preu.

Em pregunto com seguiran justificant aquest seu negoci particular durant massa més temps… Méndez, Toxo i els seus delegats territorials Josep Maria Álvarex i Joan Carles Gallego viuen d’una gran farsa i consumeixen el prestigi de grans líders sindicalistes –moltes vegades màrtirs– i s’enriqueixen gràcies a la subhasta dels drets laborals que històrics dirigents obrers –també massa vegades màrtirs– van guanyar gràcies a la lluita i la confrontació i que ara la pau i el pacte social estan dinamitant. I mentrestant, s’emporten amb ells tot el prestigi d’un sindicalisme alternatiu incapaç –de moment– de fer-los-hi ombra a nivell català.

Tanmateix, cada vegada se’ls creu menys gent i acords com els de la reforma de les pensions accelera la fi de la seva farsa, però també deixa menys drets a defensar. Sort que nosaltres ja hem enterrat el conformisme i sabem que cal sortir de la trinxera que ens condueix cap a una lenta derrota i que hem d’avançar cap a noves cotes de llibertat, igualtat i justícia!

Contra la impossibilitat o la insostenibilitat, seguirem avançant

Va haver-hi un moment en què la raó es va imposar al dret diví a l’hora de parlar de política. A partir del moment en què Déu en exclusiva va deixar de col·locar monarques totpoderosos arreu, es va poder començar a parlar de llibertats individuals i va néixer l’Estat de dret. A partir d’aquí, els conservadors i les classes més opulentes van veure perillar el seu monopoli i van instaurar l’argument de la impossibilitat per seguir avançant. Quan algú va començar a parlar de llibertats col·lectives, apuntant cap a l’Estat democràtic, ells deien que era impossible que tothom, també incultes, dones i gent sense formació poguessin entendre què convenia millor al país. No negaven les bondats del sistema, sinó que intentaven dibuixar-lo com a utòpic. Un cop superada aquesta fase, quan algú va començar a parlar de benestar, apuntant cap a l’Estat social, ells deien que era impossible aplicar una redistribució de la riquesa i garantir uns drets laborals perquè això faria que les classes populars deixessin de treballar i col·lapsaria el sistema. Altre cop, no negaven les millores i la justícia de la proposta, sinó que la describien com a inaplicable. Altre cop van fracassar.

Després de tantes derrotes, els pensadors conservadors s’han reciclat, i pot ser que hagin trobat un nou argument que, igualment simple, sembla que té millor fortuna. Per una banda, ens segueixen recordant que el següent pas, l’Estat socialista, és impossible. Molt just, atractiu sobre el paper i teòricament inapel·lable, però utòpic a la pràctica. La història de sempre. Tanmateix, paral·lelament a la impossibilitat d’avançar, ara resulta que l’actual graó, l’Estat social, és insostenible. Oh, sorpresa! Nou adjectiu: insostenible! No podem seguir avançant, però a més a més hem de fer una passa enrere, perquè ja ara hem arribat massa lluny!

Mantenir els drets laborals actuals és insostenible. La jubilació als 65 anys és insostenible. El sistema de salut pública és insostenible. Els salaris actuals són insostenibles. La despesa en educació –ai, perdó, ensenyament– és insostenible. La quantitat de joves a la universitat és insostenible. L’arribada de més població immigrant al nostre país és insostenible. Fer complir els compromisos contra la contaminació i l’escalfament global és insostenible. Garantir llocs de treball de llarga duració és insostenible. Mantenir les actuals prestacions d’atur és insostenible. Totes les altres ajudes i subsidis socials també són insostenibles. Conservar la gestió pública d’alguns serveis i controls estratègics és insostenible…

En la gran majoria dels casos, les xifres contradiuen l’argument, però la insostenibilitat s’ha convertit en la deïtat que un dia vam jubilar i apartar dels assumptes polítics. Les renúncies que acompanyen la insostenibilitat de tot el nostre benestar ens aboquen a un futur de precarietat i resignació. Totes aquelles reformes i retallades són justificables per mantenir una ombra d’allò del que un dia vam gaudir.

Tanmateix, encara hi ha un bri d’esperança. Si és cert que la situació actual, el grao on ens trobem ara, és insostenible, podem fer un pas enrere… o un cap endavant, vencent aquell impossible que ja hem vençut tantes altres vegades. Davant la seva ofensiva, la nostra resposta no pot ser la trinxera o el replegament. Ara és el moment de ser utòpics de nou.

Qui fa xantatge amb els morts?

El País Basc em queda molt lluny i la seva complexitat política em resulta massa desconeguda com per fer massa sentències, però això no treu que, per primera vegada en molt de temps, aplaudeixi sense matisos el paper d’una esquerra abertzale que ha sabut superar tots els seus temors i inèrcies històriques i apostar per una nova via, exclusivament democràtica. I no només això, sinó que, vencent també reticències endèmiques, ha sabut acostar-se a partits fins fa poc demonitzats, com Eusko Alkartasuna i Aralar, o sindicats com ELA, per mirar de trencar l’empat social permanent i sedimentat actual i traçar una alternativa factible que dugui el país cap a la plena sobirania (en aquest punt, una sana enveja m’inunda). I, a més a més, ha sabut legitimar-se a través de nombrosos experts internacionals i Nobels de la Pau, organitzats entorn la declaració de Brussel·les i disposats a arremangar-se en un utòpic procés de pau.

I en aquest context, després de debats interns igualment durs i intel·ligents moviments tàctics, ETA s’ha vist forçada a fer el pas i, per primera vegada, la societat civil l’ha impulsat a declarar un alto-el-foc, aquest cop “permament, general i internacionalment verificable”. És un moment històric que tot demòcrata hauria de gaudir i esforçar-se per aprofitar. L’esquerra abertzale i el sector més possibilista de la banda armada han estat enormement valents i hàbils per aconseguir arribar a aquesta situació. Ara li toca a l’altra part fer el pas.

I, tanmateix, l’actitud del govern i dels partits espanyols és tan previsible com lamentable. Qualifiquen d’insuficient el gest, reclamen a ETA que abandoni definitivament les armes sense condicions i certifiquen que Batasuna no podrà participar als propers comicis municipals. No sorprèn per part d’uns polítics que se serveixen de les morts i atemptats de la banda per legitimar la limitació de les llibertats civils i democràtiques al País Basc i el manteniment de l’opressió nacional. De fet, anant a la gènesi del problema –i així es torna a posar de manifest en el darrer comunicat de l’organització–, ETA actua per uns objectius que en qualsevol país democràtic no caldria ni reclamar, com són l’acostament dels seus presos i el reconeixement del dret de decidir. I aquestes són precisament les condicions que posa per abandonar definitivament les armes.

L’Estat espanyol segueix sense superar la prova del cotó. Prefereix seguir amb un conflicte que ja fa més de 40 anys que s’allarga i amb totes les irregularitats legals possibles –tancament de diaris, il·legalització de partits, aplicació indiscriminada de la legislació antiterrorista…– que no afrontar un veritable procés de pau possible i necessari.

No podem oblidar igualment que, durant tot aquest debat intern en el qual el sector més possibilista de l’esquerra abertzale s’ha imposat al més violent, les institucions espanyoles han posat tots els pals a les rodes possibles per evitar la situació actual, donant arguments als militants més radicals per eixamplar les seves tesis. Només cal recordar l’empresonament de joves activistes o líders polítics partidaris de la pau, com Arnaldo Otegi, el recent enduriment de la Llei de partits per vetar –encara més– la presència electoral de l’esquerra abertzale, l’assassinat –com en els millors moments del GAL– de l’ex pres Jon Anza, el procés de criminalització del sindicat abertzale LAB… I la resposta a la nova treva d’ETA, quina ha estat? La detenció de dos dels seus membres!

Malauradament, el País Basc no diposa de jaciments petrolífers, com el Sudan del Sud, o d’una situació geoestratègica clau, com Kosovo, el que li permetria disposar del suport dels Estats Units en el seu procés d’alliberament, però els moviments estan essent tan profunds i de calat que, amb una mica de sort, no hi haurà marxa enrere. El PSOE actual, cohibit i poruc, vençut en tots els àmbits pel front de la dreta, incapaç de plantar-li cara i de fer un gest de valentia que pugui comportar una pau definitiva, no farà passos immediats, però també sap que la fi d’ETA pot ser l’únic argument que li permeti tornar a guanyar les eleccions del 2012. Si l’esquerra abertzale es manté ferma, segueix fent passos i no cau en les provocacions de l’Estat, la democràcia pot acabar vencent.

Sigui com sigui, la societat basca ha fet passos els darrers anys i els darrers mesos com feia temps que no s’atrevia. Esperem que no siguin en va i que tothom, dins les seves possibilitats i capacitats, estigui a l’alçada. Poca gent nega que ara ens podem trobar en un moment històric. El que passa és que hi ha a qui no li interessa reconèixer-ho.

Valoració de la vaga (I): la guerra de xifres, entre l’èxit i el fracàs

Els números manen en tota convocatòria de protesta. El problema, però, rau en quan les xifres no quadren o quan se’n fan valoracions interessades i sesgades (com segurament totes les que es fan). A la vaga general de dimecres, probablement no van parar un 80% dels treballadors i les treballadores. Ni tan sols el 70%, desenganyem-nos. Tanmateix, el percentatge concret de ben segur que s’acosta més a aquestes dades ofertes pels sindicats que al 10% defensat per Govern i patronal, totalment manipulat i fora de lloc.

En tot cas, jo us recomanaria que us llegíssiu aquest article d’Isaac Rosa, articulista de Público, el qual subscric plenament. Ningú preveia que es tanquessin tots els llocs de treball, això és impossible, en especial pel que fa als comerços. Però que en alguns llocs les botigues estiguessin obertes no implica que les fàbriques, mitjans de transport i administracions no hagin tancat, tal com va passar. Que no es col·lapsés tota Barcelona no significa que desenes de milers de persones no sortissin al carrer contra les polítiques del Govern central.

Partíem d’una situació inicial extremadament difícil. Quan es va convocar finalment la vaga, la gent no ho va entendre. Amb raó, bona part dels empleats i empleades van donar per sentat que la jornada arribava tard, amb la reforma laboral ja aprovada, i que tan sols tenia sentit com una fórmula per legitimar la inactivitat i la connivència amb el poder dels grans sindicats espanyols durant els anteriors anys de crisi (i abans, durant els de bonança). Però ha pesat més la incansable campanya de promoció de la vaga, des de tots els fronts i tots els espais d’esquerres, així com la indignació de les classes populars, cansades de veure com se li retallen constantment els drets.

Ni ha estat la vaga més exitosa de les últimes dècades, ni ha estat de cap de les maneres un fracàs, tal com ens volen fer empassar uns mitjans que en tot moment han actuat de la forma més vil possible per dinamitar-la. A això cal sumar-li la dificultat afegida de moure’s contra un govern dit progressista que té com a màxim aval el caràcter d’extrema dreta de la seva única alternativa electoral, la por generalitzada d’una població que amb taxes d’atur del 20% tem patir les conseqüències de futures reestructuracions dels diversos centres de treball en crisi o la dificultat d’apelar a actes contundents de solidaritat i unitat de classe en un món laboral tan dual i precari. I, tanmateix, bona part del país va parar. Podem estar-ne enormement orgullosos.

Una de les dades que costa més de falsejar és la de la disminució del consum elèctric, i és que dimecres aquest va ser equivalent al d’un diumenge. Si algú pensa que el 90% de les persones ocupades va anar a treballar com un dia qualsevol, però va fer-ho a les fosques, és lliure de seguir en el seu món de fantasies i enganys, però en aquest cas les xifres no menteixen.

Un altre exercici interessant a fer és observar aquí la portada de La Vanguardia del 21 de juliol de 2002, l’endemà de la penúltima vaga general. Les xifres i valoracions són pràcticament idèntiques a les que s’han fet aquesta setmana respecte la jornada de dimecres. I, tanmateix, uns dies després, el llavors president José María Aznar laminava part dels aspectes més durs de la seva mesura. Si Zapatero vol poder-se considerar només igual de demòcrata i aliat de la classe treballadora com ho era Aznar, doncs, hauria d’obrir-se com a mínim a fer el mateix. Malgrat tot, ja ha deixat clar que no només no serà així, sinó que encara tirarà endavant la reforma del sistema de pensions i ja ha presentat uns pressupostos per al 2011 que semblen fets al dictat dels poders financers internacionals i sense cap tipus de sensibilitat social.

Què cal fer, doncs, davant aquesta situació? Algunes propostes en el següent post…

De lluites socials en temps de retallades de drets i d’efervescència nacional

El 29 de setembre tenim convocada una transcendental vaga general. Una taxa d’atur que s’eleva fins el 20%, doblant-se en el cas de la població jove. Una reforma laboral que ha esdevingut el major atac als nostres drets com a classe treballadora des de la restauració borbònica. L’amenaça permanent d’una reforma del sistema de pensions que ajorni l’edat de jubilació fins els 67 anys, d’una reforma del sistema de negociació col·lectiva que donarà més poder a la patronal i d’una reforma del sistema de seguretat social que dificultarà l’accés a les prestacions d’atur i en reduirà les quantitats a percebre. La privatització encoberta de la sanitat per via del copagament, de l’educació per via de la transferència de recursos a l’escola concertada i del sistema universitari per via del Pla Bolonya. La indigna i permanent sagnia de diner públic cap a multinacionals i entitats financeres sense cap tipus de contrapartida. La reducció de recursos per a controlar un frau fiscal que equival al 25% del nostre PIB i que segueix beneficiant a unes classes altes que es congratulen de viure en l’Estat amb més desigualtat social de la Unió Europea… De motius per emprenyar-nos no ens en falten!

Per primera vegada en dècades, tenim la impressió que ens estan retallant de forma continuada drets socials i laborals. Tot el que havíem guanyat al llarg de dècades de lluites obreres s’està desmuntant a marxes forçades. Amb l’excusa d’equiparar-nos amb Europa, cada cop homologuem més el nostre Estat del Benestar al marroquí o xinès.

No ens hauria d’estranyar. És una conseqüència lògica d’anys de polítiques socialdemòcrates escorades a la dreta, d’un pactisme social que ha buidat de tot element reivindicatiu els grans sindicats espanyols i d’uns organismes internacionals allunyats de qualsevol tipus de control democràtic que han actuat com el braç armat i legislatiu dels poders fàctics mundials.

El que realment m’estranya és la passivitat amb què vivim una situació que en cap cas no hauríem d’acatar com a normal. Ben al contrari, ens trobem davant d’un moment d’extrema gravetat històrica quant a lluites obreres i socials. Som en un punt d’inflexió del qual ens costarà remuntar, si no hi posem remei.

I, tanmateix, mentre un milió i mig de persones surten al carrer (amb raó) en defensa del dret de decidir; mentre l’efervescència i el debat polític en l’eix nacional és cada cop més present i actiu; mentre la consciència nacional i les reivindicacions sobiranistes eclosionen com a resposta a l’enèssima mostra d’incomprensió i centralisme recalcitrant per part de l’Estat espanyol; mentre la dignitat de la ciutadania catalana ens demostren que tenim sang a les venes; mentrestant, aquesta resposta i aquesta capacitat de ràbia i mobilització no apareixen en el cas de les lluites socials i laborals. Per contra, en  aquest àmbit, el conformisme és molts més generalitzat.

És cert que en cap cas estem parlant de lluites oposades ni contradictòries (a diferència del que volgués fer creure el progressisme lerrouxista i tal com defensava Joaquim Maurín, entre tants altres, són reivindicacions ben complementàries), és cert que les qüestions identitàries toquen de forma més senzilla i directa el component emocional i és cert que tant el conjunt de les forces centralistes com la dreta catalana han treballat per aconseguir centrar el debat en aquest camp per poder aplicar sense massa escarafalls aquest desmantellament del ja escarransit Estat del Benestar actual, però tot això no ens pot fer dimitir del nostre vital i necessari deure de conscienciar socialment i evitar centrar el debat exclusivament en l’eix nacional.

Tal com ha aconseguit fer exitosament durant anys el moviment sobiranista de crear consciència nacional, cal que les organitzacions d’esquerres treballem per fer renéixer de nou el sentiment de classe. No per dividir i molt menys per frenar el procés d’alliberament del país, sinó per complementar-lo i com a element de justícia social.

Als postmaterialistes els haurem de convèncer que no s’ha perdut la centralitat del treball. Als independentistes “transversals” els haurem de convèncer que no podem ajornar la reivindicació laboral i social fins al dia després de la independència. Als treballadors i treballadores despolititzades caldrà convèncer-les, una vegada més, que només la unitat, la lluita i la mobilització podran fer millorar les condicions de vida d’una majoria de la població.

No serà fàcil, perquè juguem amb la dificultat afegida d’anys de paràlisi i d’uns referents sindicals massa dedicats a la pau social i poc entrenats en la confrontació, però tampoc no tenim alternativa.

El 29 de setembre ens trobarem amb el nostre primer embat i de nosaltres dependrà que sigui o no un èxit!

Brindo per Formentera, brindo pel seu jovent actiu i combatiu

“(…) Brindo per Formentera,
per la plana de Vic.
Brindo per la collita de marihuana dels meus amics.
Pels indis de Chiapas,
brindo pel seu estel.
Brindo per Cuba lliure i pel camarada Fidel.

I brindarem tot maleint la memòria de Felip Quint! (…)”

Brindis (Brams)

Fa quatre anys que tinc la sort de visitar cada estiu Formentera. El meu paradís, la meva enamorada. Platges i excursions, tranquil·litat i alegria, festa i lluita. I és que darrera de la imatge simplista d’aquesta illa que està a la boca de tothom arran del fantàstic anunci d’Estrella Damm de l’any passat i de la qual el turisme italià n’ha okupat una bona part se n’amaga la seva faceta més jove, activa i combativa.

Cada estiu des de fa 21 anys se celebren durant el mes d’agost les Festes de Santa Maria, que commemoren al voltant del 5 d’agost l’arribada de Jaume I a l’illa i aprofiten per reivindicar la llengua, la cultura, la sostenibilitat i els lligams de Formentera amb la resta dels Països Catalans. Un jovent compromès i que ha de superar les dificultats típiques de viure bona part de l’any fora de l’illa i de l’hostilitat dels seus sectors més conservadors, reaccionaris i espanyolistes, però que aconsegueix confeccionar un calendari d’actes sorprenent i cada vegada més exitós. Obrint Pas, La Gossa Sorda, Els Amics de les Arts, Revolta 21, Gossos, Burman Flash, Pirat’s Sound Sistema o Mesclat són alguns dels grups que han aconseguit portar els darrers anys, juntament amb activitats de cultura popular, xerrades i video-fòrums o la constitució l’any passat de la primera colla castellera de l’illa.

Amb la complicitat dels seus comerços i funcionant de forma totalment voluntarista, fan de Formentera un espai de reivindicació durant el mes d’agost i fan onejar la bandera estelada davant dels nassos de qui esperava trobar tan sols noies espectaculars amb barrets de vaquer i cerveses Estrella Damm (allà s’hi veu San Miguel, per cert). Ara hi governa una coalició d’esquerres que agrupa des de gent del PSIB-PSOE fins a independentistes i independents, per un sol regidor de marge per damunt del PP, qui té molta força i qui any rere any ha criticat i amenaçat de boicotejar les festes. Un cop van aconseguir-ho, arran d’un pregó que criticava la intocable Monarquia, però els hi va sortir malament, ja que allò va provocar la solidaritat del teixit social de Gràcia i, des de llavors, cada any també se celebra en el barri barceloní una jornada d’agermanament.

Enguany la Raquel i la Noèlia capitanejaven la Comissió de Festes de Santa Maria, dues de les noies més trempades i vàlides que tinc l’excepcional sort de conèixer, però que serien incapaces de tirar tot això endavant sense el suport de desenes de joves compromeses i compromesos d’una agrupació que de forma lamentablement minoritària al nostre país està majoritàriament formada per noies. El que van començar sent unes acciones d’un Moviment de Defensa de la Terra en apogeu ha madurat fins esdevenir un grup consolidat i que organitza una de les festes alternatives més meritòries de tot el país.

Sens dubte, el manteniment de la flama de la llibertat nacional, el fet que la totalitat de l’equip de govern hagi firmat els manifestos en favor del dret de decidir i la possibilitat que algun dia aquest s’exerceixi el deurem a persones com les que avui en dia decideixen renunciar a moltes hores d’unes platges bucòliques per tal de poder organitzar aquestes festes i per continuar amb aquesta lluita.

Per això, brindo per elles i n’admiro la seva perseverança. Per això, sempre les tindré al cor, a elles i a la seva illa.

Convergència és una família i vol anar de vacances (o no)

Jo m’imagino així una escena a can família CDC discutint sobre on sortir de vacances:

Artur Mas (AM): Escolteu, que m’he desmelenat! Que ja està bé això de passar cada estiu amb els avis, aquí a casa i que enguany podem fer un pas més i sortir al carrer! Comença el canvi!

Fill sobiranista (FS): Visca!

Fill sector negocis (FSN): Carai, a casa no s’estava tan malament, però entenc que potser podríem treure el cap…

Fill moderat (FM): Home, ara que està de moda això de sortir i que aquests veïns que tenim i que es queden sempre a casa comencen a estar mal vistos, sí que estaria bé marcar distàncies. Però res d’històries estranyes, eh?

AM: No, mireu, que som una família i tenim el dret de decidir! I ara és el moment de decidir! Ara és el moment d’iniciar un recorregut que no té perquè tenir límit ni destí fixat! Anirem fins allà on vulguem anar!

FS: Així, anirem a la platja??

FM: On vas, home!

FSN: No siguis bèstia, carai!

AM: Sobi, fill, no ens passéssim! La família no està madura encara per anar a la platja! Anirem fins on vulguem anar, fins on decidim anar, però en tot allò que generi consens, que ara no estem per tirar-nos els plats pel cap!

FM: I així, on anem? Jo és que m’enyoro ràpid, si anem molt enllà, eh?

AM: A veure, crec que tindrem consens en començar el viatge ficant benzina al cotxe, com aquells veïns euskalduns, que cada dos per tres van a la gasolinera de la cantonada a carregar el dipòsit.

FSN: Això és molt interessant!

FS: I després de la gasolinera de la cantonada…?

AM: Carai, és important la benzina! I així podríem parlar de tu a tu amb altres famílies, podríem anar a picar a les seves portes, i no ens trobaríem només a les reunions de veïns del carrer, que això és molt fred…

FS: Però bé hauríem de decidir què fer amb la benzina del cotxe i si volem convidar veïns a anar de vacances amb nosaltres a algun lloc!

AM: Efectivament, som una família i tenim el dret de decidir on anar de vacances! I no podem posar-nos límits abans d’hora!

FM: Estàs proposant que fem un referèndum per decidir on anem?

AM: No, això no! Que els avis s’emprenyarien, si no els tenim en compte! Ja sabeu com es posen…

FSN: Així, anem a omplir el dipòsit del cotxe o què?

FS: Però haurem de decidir on anem després!

AM: L’important és avançar, actuar com una família! Ara no ens dividirem entre nosaltres per segons on anem, no? Però, en cas que decidíssim quedar-nos a la gasolinera, seria perquè nosaltres ho hauríem decidit, eh? Que som una família i tenim el dret de decidir que muntem una paradeta a l’àrea de descans i passar allà tot l’estiu! Però sense marcar-nos límits, és clar…

FM: I no estaria gens malament! Que hi venen uns discos de Camela que m’agraden prou…

FSN: Però si els avis truquen i els notes emprenyats, tampoc caldria forçar la màquina, que ja saps que ara l’oncle Duran els està netejant les cacones i un estirabot dels nostres podria fer que, després de tant treballar-s’ho, perdés aquella plaça ministerial a la residència de la tercera edat que tant anhela…

AM: Sí, és clar, l’interessant és diferenciar-nos d’aquests veïns que no surten mai de casa si els hi ho impedeixen els avis, tot i que un d’ells es mor per anar a la platja. Nosaltres podríem anar a la platja, però si al final decidíssim quedar-nos a casa, no seria perquè els avis ens ho impedissin, sinó perquè nosaltres ho hauríem decidit! El canvi és enorme! Ni punt de comparació! Comença el canvi!

FM: Així, ens quedem a casa?

AM: Però perquè nosaltres ho decidim! Ai, els avis, si se’ns posen tontos, que ens atrevirem a anar fins la gasolinera de la cantonada…

FS: Però jo vull anar a la platja!

AM: Si, com a família, decidim anar a la platja, hi anirem!

FSN: Però no ho hem decidit…

AM: I a més, tampoc sabem nedar, però si, com a família, decidim aprendre’n, qui sap si mai…

FS: Però si els avis ens van deixar fer una piscineta i n’hem après!

FM: I com de bé hi estem! Tu per què vols omplir-te de sorra, ara? Com a família, mai hem volgut anar a la platja! A més, no ens cal pescar, que ja ens duen el peix al cove, cada matí…

FSN: Però, si vulguéssim algun llucet més, no estaria malament, tampoc!

AM: Com  a família, tenim dret a decidir-ho! I a no marcar-nos límits de peix!

FS: Però a la platja podem treure tot el peix que vulguem!

AM: Anar a la platja és una opció, no ho podem descartar de bones a primeres, sempre i quan no dividim la família…

FM: A mi és que em fa mandra, la platja!

FSN: I jo vull el disc de Camela!

AM: Així, tots d’acord amb anar a posar benzina al cotxe i ja veurem, sense límits i com a família que som?

FS: Si ens ha de servir per arribar algun dia a la platja…

FM: O per tornar després a casa…

AM: Fantàstic, ara els vaig a tirar en cara als moderats dels nostres veïns que hem decidit que, com a família, exigirem poder posar benzina i després qui-sap-què!

FSN: Quan tornis, però, anirem a posar-la?

AM: Fillet Nego, això ja ho veurem, que sempre t’he dit que el més important no és fer, sinó aparentar!

S’ha acabat la Copa del Món del Masclisme 2010?

Diumenge passat va finalitzar el Mundial de futbol i, per tant, ara toca felicitar la selecció espanyola, (mereixedora) vencedora del torneig, lamentar els feixistes incidents que van tenir lloc en motiu d’això i treure conclusions de tot tipus. En concret, m’agradaria comentar alguns aspectes amb visió de gènere, ja que fins ara no he estat capaç de trobar una reflexió d’aquest estil, malgrat que hi ha hagut lamentables episodis que la podrien haver motivat.

Com a constatació general, cal acceptar que el futbol ni és només un esport, ni és un sentiment. És molt més que això, i no precisament per a bé. És també un reflex d’una societat tremendament masclista. Al costat de les filigranes amb la piloteta, dels milions que corrien al costat de la pobresa que encara respira el país sud-africà amfitrió i els exaltats sentiments nacionals a flor de pell, les hormones masculines hi tenien reservat un paper molt important i els cossos femenins esdevenien (un cop més) simples objectes per al gaudi visual i carnal del patriarca. I d’això se’n beneficiava tothom.

El cas més conegut és el de Larissa Riquelme, la suposada “nòvia del Mundial”. Aquesta model del Paraguai que en eliminatòries anteriors ja havia destacat per la seva voluptuositat i els seus nervis a les grades va prometre despullar-se si la seva selecció eliminava l’espanyola a les semifinals. Devia tenir emparaulada una generosa quantitat de diners i, com el seu combinat no la va secundar, va decidir que es despullava igualment per un diari del seu país. I, ja posats, es va canviar de jaqueta (metafòrica) i es va fer aficionada de la nit al dia a la “Roja” i es va despullar també per la Interviú. En devia treure una bona picossada a costa del futbol i de les hormones dels seus aficionats.

Per altra banda, seguint-li l’estela, la pornstar holandesa Bobby Eden va prometre que practicaria una felació a tots els seus seguidors del twiter si Holanda guanyava la final a Espanya. Els de la “Roja” van tornar a fastidiar les esperances de milers d’homes (homínids, a tot estirar), però la seva campanya de màrqueting va funcionar i va augmentar de 5.000 a més de 110.000 el nombre de seguidors, pel qual va avançar que faria “alguna cosa especial” per compensar-los.

Seguint per aquí, també va tenir força el premi de “Miss Mundial de futbol”, que van protagonitzar 32 representants de les seleccions finalistes uns dies abans de començar aquesta darrera fase del torneig. Aquest és el segon cop que es dóna aquest trofeu, que no té equivalent masculí (ni falta en fa), i, més enllà de representar l’enèssima mostra de cosificació de la dona, és especialment greu perquè qui va guanyar va ser una argentina encara adolescent, de 17 anys. M’imagino la llardosa cara de milers d’aficionats del futbol bavejant per una noia tan jove…

El diari de l’Espanya profunda “Marca” no es va tallar ni un pèl i ha anat presentant les fotos de les aficionades més maques del Mundial en un secció específica, com una peça més de l’espectacle. Ens podríem preguntar també pel motiu pel qual mai les Copes del Món de futbol femení tenen tant d’èxit ni aixequen tantes passions o seria convenient recordar el negoci del sexe que s’amaga darrera de cada competició d’aquest tipus, ja que fins a 40.000 prostitutes es van desplaçar (més o menys voluntàriament) a Sud-Àfrica, per tal de satisfer les necessitats d’aficionats i futbolistes. I la resposta del país amfitrió, per cert, molt digne: “netejar” els carrers de prostitutes i pidolaires, per tal que sembli tot impol·lut i fer més difícil i perillosa la feina de les treballadores del sexe.

Sempre hi ha alguna notícia positiva, com el fet que una ONG de suport a les prostitutes del Brasil va aprofitar el Mundial per llançar una línia de roba esportiva els beneficis de la qual servirien per millorar les seves condicions de vida. Però no podem fer de l’excepció norma i encara menys podem normalitzar una situació que no té perquè ser gens normal. Un esport, que hauria de ser exemple d’esforç i perseverança, no només ha quedat prostituït pel negoci i les màfies que el controlen, sinó per un masclisme molt encallat en ell. I ens diran que la “Roja” presenta uns valors molt útils per la societat, però cal mirar més enllà i adonar-nos-en que el mal és molt més profund.

I, mentre els aficionats bavejaven per unes curves i unes models espavilades i ben assessorades, les dones s’entendrien amb el romàntic petó d’Iker Casillas a Sara Carbonero… Visca els estereotips de gènere!