10 anys de treball, compromís i lluita contra la crisi de la precarietat juvenil

(publicat al número 91 del Debat Juvenil, la revista del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya)

Enguany és un any especial, en el bon i en el mal sentit de la paraula, per l’Espai Jove de la Intersindical-CSC. Per una banda, estem de celebració, i és que aquest 2009 complim 10 anys, des de la nostra fundació com a les joventuts del sindicalisme nacional i de classe dels Països Catalans.

Han estat uns anys en què les hem viscut de tots colors, entre victòries i fracassos, entre avenços i retrocessos, però en els que hem adequat la nostra activitat per ser el màxim d’útils possibles per al conjunt del jovent treballador, mentre vèiem com la situació laboral de totes i tots nosaltres es precaritzava cada vegada més, a còpia de reformes, lleis i noves pràctiques empresarials que han aguditzat una situació ja de per si angoixant i que ha acabat derivant en la crisi actual. Una crisi les causes de la qual no cal cercar-les ni en un mercat laboral falsament rígid ni en un suposat absentisme als centres de treball, sinó en els beneficis d’aquells i aquelles que ara inflen i forcen expedients de regulació i que somiquegen ajudes públiques i majors quotes de flexibilització en pro d’un suposat i eteri “bé general de l’economia”.

De fet, tot allò que hem anat detectant, analitzant i denunciant els darrers 10 anys ha esclatat amb una virulència considerable, per tal de situar-nos en una situació en la que l’endèmica precarietat, el desestructurat i especulatiu model econòmic i el narcotitzant immobilisme de la pau social dificulten l’edificació d’una alternativa més socialment justa, cohesionada i igualitària que aquella a la que hi estem acosumats i acostumades a patir. El pactisme amb regust a renúncia ha convertit el jovent treballador en un camp de proves per determinar fins a quin punt es poden minar els nostres drets i condicions laborals, amb augments de l’atur i la temporalitat només comparables amb les reduccions dels salaris i la salut en el treball. I això ja no és un mal més de la joventut, sinó que l’europeista flexiseguretat ens ho vol implantar de forma vitalícia, no fos cas que la competència asiàtica treballés més i de forma més barata, i mentre tothom sap que és més senzill i barat generalitzar la pobresa que el benestar.

En aquest context, però, des de l’Espai Jove renovem el nostre compromís amb l’organització col·lectiva, la lluita unitària, la reivindicació agosarada, la formació laboral i l’alternativa d’esquerres, per tal de fer veure que la seva lògica no és la nostra lògica i que ara, més que mai, a la nostra crisi endèmica se la vencerà amb més justícia social i més sobirania nacional!

Estan bojos, aquests d’Acció Jove de CCOO!

(Publicat al web de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC)

Acció Jove de CCOO en roda de premsa

Països Catalans, any 2009. Amb unes xifres d’atur esgarrifoses, els treballadors i les treballadores del país cerquen alternatives al forat on el sistema capitalista els ha portat. Expedients de regulació, impossibilitat d’arribar a final de mes o la creixent precarització de les condicions laborals són els elements que preocupen a la classe treballadora dels Països Catalans i als sindicats. A tots? No, a tots no, perquè en un despatx de Via Laietana, a Barcelona, hi ha alguns que es resisteixen ara i sempre a defensar els treballadors: CCOO… Comisiones Obreras!

Sí, senyores i senyors. Encara que sembli mentida, en un moment on la resposta sindical és més urgent que mai, hi ha qui es dedica a pentinar el gat, reciclant i actualitzant informes de l’estiu de l’any passat sobre els atorgaments de subvencions a joventuts sindicals, per tapar-se les vergonyetes i conservar així el seu (rentable) negoci particular.

És allò de la palla en l’ull aliè davant la viga al propi ull. Els que ençà de la transició s’han instal·lat en un còmode panteó de subvencions i ajudes públiques, a canvi de vendre la classe treballadora a la qual haurien de defensar no volen ni poden acceptar que hi hagi qui hi tregui el cap i els pretengui qüestionar l’hegemonia. Què fàcil és realitzar estudis denunciant que una altra organització rep vora 60.000 € de subvenció, quan es disposa d’una ajuda directa (fora de convocatòria pública) de gairebé un milió d’euros, atorgada a dit a CCOO des de la Generalitat de Catalunya (una de les subvencions directes més elevades de la història de la institució), el passat mes de juliol! O podem comptar també amb els més de 70 milions d’euros rebuts pel mateix sindicat, de mans del govern central, en tan sols el segon trimestre d’enguany, per a cursos de formació de treballadors/es!

La contrapartida a totes aquestes generoses ajudes, però, ben senzilla: silenci davant les retallades socials i laborals, renúncia a la vaga general en l’estat amb l’atur més desbocat de la UE, suport a tota mesura del govern central (per molt regressiva que sigui) i manteniment a tota costa de la pau social, malgrat els evidents i continuats abusos de la patronal i la necessitat d’avançar cap a un escenari de confrontació social.

Mentrestant, per la nostra banda, l’Espai Jove seguim plantant cara, exigint la dimissió de la consellera de Treball, Mar Serna, per la seva evident manca de capacitat per gestionar la crisi; criticant públicament les limitacions de l’Acord de Mesures per l’Ocupació Juvenil a Catalunya; i mantenint un conflicte obert a la Secretaria de Joventut, per tal de garantir les condicions laborals de la seva plantilla.

I, tanmateix, és a nosaltres a qui se’ns vol penjar l’etiqueta de sindicat proper al poder i comprat a base de subvencions. No és d’estranyar, perquè una empresa de gestió de la precarietat com és CCOO prou se’n guarda de mantenir intacta la seva parcel·la i es mou més còmodament perseguint subvencions i assegurant-se el monopoli de les ajudes públiques que defensant drets laborals. Serà qüestió de pràctica…

I tampoc ens pot estranyar que Acció Jove de CCOO se situï al costat del PP, Ciutadans o els diaris El Mundo, la Razón o l’ABC, vigilant amb lupa que des del govern no se subvencioni a cap organització que pugui qüestionar la submissió nacional dels Països Catalans, no fos cas que s’avancés cap a la llibertat. Han hagut de patir els atacs organitzacions com Òmnium, la Plataforma Pro Seleccions o Acció Cultural del País Valencià i ara, per segona vegada, ens toca a nosaltres. És el preu que les organitzacions espanyolistes i conservadores ens volen fer pagar per gosar qüestionar les legitimitats espanyola i francesa i, en el nostre cas, reivindicar un nou model de fer sindicalisme més combatiu, proper i transformador.

Que ningú s’espanti, però. Els de Comisiones Obreras no són tan rucs com es pugui pensar d’entrada, tan sols són uns demagogs professionals. Saben perfectament que en cap cas les subvencions que atorga Joventut a les organitzacions sindicals juvenils estan condicionades a la representació de les centrals a les quals es vinculen. De fet, les organitzacions juvenils tenen personalitat jurídica pròpia i, com a tals, reben els ajuts. Uns ajuts que es divideixen entre Projectes i Convenis. Només en el segon cas es pren, entre d’altres, com a barem la representació que la Generalitat atribueix a l’entitat en qüestió, encara que aquesta no estigui formalment mesurada (les organitzacions sindicals juvenils no concorren a processos electorals). Així doncs, per Conveni, l’Espai Jove ha rebut 12.800 euros l’any 2009 i Acció Jove de CCOO n’ha obtingut 45.500 euros. L’Espai Jove ha rebut 50.000 euros més per quatre Projectes (un de formació, un d’equipaments i dos de cooperació) i Acció Jove 29.810 euros per uns altres tres (un de cooperació, un d’equipaments i un d’activitats). En el cas dels Projectes, i d’acord amb la normativa vigent, se’n valora l’abast, la magnitud i la qualitat. La subvenció que es rep s’ha de justificar i se’n controla l’execució amb total transparència. Que els projectes d’Acció Jove siguin de pitjor qualitat, originalitat o interès que els de l’Espai Jove no és, en tot cas, atribuïble ni a la nostra organització, ni al Govern. Ho és, per contra, a la poca traça o deixadesa de CCOO. De fet, no té cap sentit vincular aquí la representativitat sindical de les organitzacions a les que s’hi està vinculat en una convocatòria oberta a tot tipus d’organitzacions juvenils, des de casals de joves fins a joventuts polítiques o organitzacions de joves homosexuals, religiosos o professionals, la representativitat sindical de les quals es faria, si més no, difícil de valorar. Com ja hem dit abans, doncs, aquesta reivindicació d’Acció Jove tan sols pretén mantenir el status quo actual, impedint que cap altra organització li pugui fer ombra i pretenent forçar les administracions públiques a participar d’aquesta mafiosa pràctica.

Però a nosaltres no ens preocupa que Acció Jove de CCOO perdi el temps fixant-se en nosaltres. No sabem si els més de 400 delegats de la Intersindical-CSC els fan més por del que realment volen reconèixer o si és l’enveja d’una dignitat i honradesa que ells ja fa temps que van vendre el que els mou al ridícul que acompanya els seus estudis. En tot cas, i dient-ho en la seva llengua, perquè ens entenguin, ens sentim satisfets, perquè “ladran, luego cabalgamos”.

I seguirem cavalcant fins l’alliberament nacional i social del nostre país i fins un marc laboral digne i just per a la nostra classe, mal que al sindicalisme groc i espanyolista li pesi!

Catalunya és nom de dona

No m’ha agradat mai defensar des de la vessant sentimental, hormonal i irracional el meu sobiranisme. Sempre he volgut pensar que la qüestió nacional pot ser tan social i d’esquerres com l’ecologista, l’obrerista o la feminista, per dir-ne algunes, malgrat ser poc capaç de justificar-ho amb raons. Tanmateix, dues de les fórmules per tal d’obtenir arguments per una causa són la metàfora i la simplificació i és en aquest sentit que no fa tant vaig fer un exercici mental per tal de poder convertir el meu nacionalisme hormonal en un sobiranisme racional i social.

Abans que res, però, caldria fer una prèvia, ja que, per tal d’abordar el debat, cal respondre la clàssica (i cansada) pregunta sobre què és una nació i, per tant, la dipositària de la sobirania popular. Sobre aquesta qüestió se n’ha escrit molta literatura i s’han assenyalat moltes característiques, però a mi m’agrada quedar-me amb la més senzilla explicació que he sentit: una nació és aquell territori i aquella gent que majoritàriament té conscència de ser-ho. Podríem parlar d’història, de llengua, de religió, de folklore, d’economia o de tantíssimes altres coses, però francament i personal crec que tots aquests elements, en tot cas, serveixen per crear la consciència nacional, però no la nació, sobretot en un món i uns països tan globalitzats i mestissos com els actuals (per on acotem en cada cas?, amb quina característica ens quedem o prioritzem?, quina és la llengua pròpia de Catalunya?, la històrica o la més usada?…).

Així, doncs, podem extreure diverses consideracions: la nació no és una estructura formal (no cal que aparegui a cap mapa); no ha de ser reconeguda per ningú extern, sinó per la gent que la integra; i és un subjecte molt variable. Del primer punt, es pot deduir que no cal Estat per tenir nació; del segon punt, que qui la determina és la pròpia població (entre la qual estic en minoria) i que, per tant, qui cregui en una nació diferent a la majoritària, no estarà equivocat/da, sinó tindrà una percepció subjectiva pròpia; i del tercer punt, que una nació pot esdevenir, desaparèixer i tornar a reeixir, si s’escau (segons les percepcions majoritàries a cada moment). D’aquesta manera, tant podrien ser nacions, en funció del que pensi la gent, Europa, Ibèria, Espanya, els Països Catalans, Catalunya o, fins i tot, la ciutat de Girona (mai se sap si creixerà de cop un sentiment nacional gironí). En tot cas, actualment, la majoria de la gent del país creu que Catalunya és una nació, així que, encara que aquesta no sigui la meva opció, caldrà acceptar que la realitat nacional és aquesta (el que no treu que a la vegada pugui treballar en favor d’altres opcions, sense imposar-les a d’altres persones o territoris).

CCOO i UGT, en contra del català, al País Valencià i a les Illes Balears i Pitiüses

Massa vegades hem de sentir que és meritori el paper de promoció de la llengua catalana que realitzen a Catalunya els sindicats espanyols UGT i CCOO. Aquestes afirmacions normalment es realitzen en comparació amb els temors i recels que podien despertar ambdues organitzacions en els cercles més catalanistes, durant l’etapa de “Transició”, els quals poden semblar enterrats respecte el que finalment ha esdevingut. Tanmateix, cal tenir en compte que aquesta defensa de la llengua catalana suposadament realitzada per elles ha estat més formal que real, el qual explica, per exemple, que aquesta llengua reculi tan ràpidament en el seu ús en els centres de treball (una reducció en l’ús de 8 punts, des del 41,68% fins al 33,58%, tan sols des del 2003 fins el 2008, segons l’Idescat), mentre els majors sindicats del país s’ho miren impassibles. Defensar el català a la comunitat autònoma de Catalunya és una tasca totalment acceptada per una enorme majoria social que fins i tot assumeix el PP, amb els seus matisos. El salt de la retòrica a l’acció real, però, és el que marca diferències i, més enllà d’adhesions a certes campanyes extremadament plurals i de mesures de cara a la galeria, el compromís d’ambdós sindicats amb la nostra llengua (igual que amb les nostres aspiracions nacionals de llibertat) és poc més que una excusa per cobrar un bon gruix (més) de subvencions i per guanyar suport social.

De fet, això ho podem veure analitzant els posicionament de CCOO i UGT a altres comunitats de parla catalana, on la seva defensa es fa més complicada i on aquests sempre s’arrengleren al costat dels i les que volen vendre el català com una font de discriminació i que atien el conflicte lingüistic des d’una òptica obrerista i lerrouxista. Per una banda, vam poder comprovar no fa tant com ambdós sindicats, així com altres sindicats corporatius i el PP, es mostraven contraris al requisit del nivell B de català per treballar en la sanitat illenca (malgrat que el mateix Consell Consultiu de les Illes va afirmar que aquest decret era tou, ja que la resta de funcionariat ha d’acreditar el nivell C). Per altra banda, vaig poder llegir recentment a El Temps que tant CCOO, com UGT del País Valencià i altres sindicats corporatius han donat suport a l’esborrany de la llei d’ordenació i gestió de la funció pública valenciana, promogut pel PP, des de la Generalitat valenciana. En el camp lingüístic, segons explica l’autor de l’article, el coneixement de valencià no serà un requisit per esdevenir funcionari/ària, sinó un mèrit, a l’alçada d’altres llengües comunitàries, com l’alemany, el txec o el maltès, quedant així la normalització de la llengua molt per darrera del que va aprovar el PP, a les Illes, i l’ex-franquista Manuel Fraga, a Galícia. En donar suport a aquest projecte, doncs, CCOO i UGT han traït nombrosos compromisos i manifestos que havien subscrit en favor d’ella, demostrant com la retòrica pot quedar ben allunyada de la realitat. En tot cas, us recomano que us llegiu l’article complet d’El Temps clicant aquí.

I podríem parlar de sindicats més petits i, acceptuant el consens generalitzat que es viu a Catalunya respecte la defensa de la llengua (tot i que sense aplicar mesures concretes i reals en favor d’aquesta), podríem veure que altres organitzacions estructurades a nivell estatal tampoc passen la prova del cotó: com quan l’USO (Unió Sindical Obrera) de les Illes Blaears i Pitiüses es manifestà al costat d’UPyD, Ciutadans i PP per la “llibertat lingüística” o com quan s’observa l’oblit gairebé total del català per part d’una CGT que al sud del país s’estructura en una única federació de “País Valencià i Múrcia”, destrossant els nostres límits nacionals.

En definitiva, i com en tants altres casos, si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú; i, en aquest cas, si la defensa del català als centres de treball dels Països Catalans no la impulsa un sindicat nacional i de classe propi, difícilment trencarem la maleïda equivalència del castellà com a “lengua del obrero” ni avançarem cap a un ús social generalitzat i normalitzat, ja que la nostra llengua serà el primer element que caurà de la taula de negociacions en cas de conflicte.

Per un sindicalisme independent!

Recentment, vaig fer una xerrada a Poblenou sobre el sindicalisme combatiu (organitzada per Endavant-OSAN i la CAJEI), amb dos companys dels sindicats COS i CGT. Una de les qüestions sobre les quals es va tractar fou la necessitat o no que una organització sindical tingués referencialitat política. En aquest sentit, la COS es declara emmarcada dins del moviment de l’Esquerra Independentista, mentre que la CGT veu de l’anarcosindicalisme, amb el que directament no participa del joc electoral i polític convencional (tot i que articula una organització político-sindical de base), i a mi em va tocar explicar el posicionament de l’Espai Jove i, per extensió, de la Intersindical-CSC.

Fou un tema interessant de reflexionar i, de fet, no content del tot amb la intervenció, hi he anat pensant més, un cop passada la xerrada, i m’he decidit a escriure aquesta entrada.

La posició del sindicat, tanmateix, és prou clara i jo la comparteixo completament: la Intersindical-CSC és i ha de ser un sindicat independent de qualsevol partit o moviment polític extern i un espai on hi poden confluir persones membres de nombrosos projectes polítics o independents d’aquests que estiguin interessades en lluitar pels drets laborals, l’alliberament nacional i la transformació social.

En aquest sentit, un dels fundadors de Solidaritat d’Obrers de Catalunya (sindicat creat el 1958 i que ha evolucionat molt al llarg dels anys, fins arribar a ser l’actual Intersindical-CSC), Xavier Casassas, deia: “La nostra alternativa electoral és l’alternativa sindical, senzillament. Cohesionar els treballadors de Catalunya que creguin sincerament en la necessitat d’un sindicalisme nacional, democràtic en la seva vida interna i realment independent de grups exteriors al propi sindicat”.

Doctor House, l’economia no falla a causa del mercat laboral, sinó al revés!

No hi ha res pitjor per curar una malaltia que no dignosticar correctament la seva causa (a banda d’equivocar-te pensant que en realitat el que has de fer és una autòpsia). Aquelles i aquells que hem vist House alguna vegada sabem perfectament quantes vegades els i les pacients han estat a punt de morir a causa d’una diagnosi errònia de lupus, una malaltia que només hauria aparegut una vegada als EUA, durant els anteriors 50 anys, però que, en les 5 temporades del famós metge, aquest sembla diagnosticar-la a cada pacient que se li presenta. Igualment, massa vegades es presenten dificultats per dirimir què és la causa de la malaltia i quins en són els símptomes, dos aspectes que es confonen amb elevada freqüència i entre els quals costa trobar-hi una divisió clara.

Amb el debat entorn els canvis que cal introduir i les mesures que cal impulsar per fer front a la crisi passa una cosa similar i la patronal fa mesos que està intentant vendre gat per llebre i sembla ser que no li va del tot malament. De fet, és profundament nefast i perniciós que sigui precisament la part empresarial qui dugui la iniciativa ideològica, ja que llavors ocorren coses com que és capaç de fer-nos creure que la crisi és causada per un excés de rigidesa i despeses laborals, quan de fet és la precarietat permanent de la classe treballadora un dels motius que l’han provocat. D’aquesta manera, el debat entorn les mesures a prendre ha girat entorn la flexibilització de les relacions laborals, la congelació salarial o la reducció de les cotitzacions socials (el salari indirecte), quan cap d’aquests aspectes podria resoldre l’actual situació (ni una vegada cada 50 anys, com en el cas del lupus als EUA).

Per dir-ho de forma simple, l’economia no falla a causa del mercat laboral, sinó que són precisament les condicions laborals les que són permanentment precaritzades (i més en temps de crisi) a causa d’una economia especulativa, capitalista i neoliberal.

D’aquesta manera, no només hem de fer front a totes aquestes mesures de reforma de les relacions laborals que l’espavilada patronal vol impulsar, aprofitant la crisi (i tenint en compte que ja ha obtingut molts guanys de sotamà), les quals no servirien per superar-la, sinó que, a més, si volem optar a una plena ocupació de qualitat, cal que plantegem alternatives reals a l’actual model productiu i socioeconòmic.

Aquesta hauria de ser una tasca dels grans sindicats, els quals es troben prou ensinistrats com per aixecar massa la veu (tot just dimarts passat, el Govern català els va regalar vora un milió d’euros a cadascun, CCOO i UGT, dues de les subvencions més elevades atorgades mai a dit per la Generalitat de Catalunya), motiu pel qual s’explica la poca predominància de les alternatives d’esquerres, quan aquestes tindrien més raó de ser i d’imposar-se, i les enormes possibilitats que s’acabi tancant un acord de reforma laboral contrari als nostres interessos com a classe (un més). La Intersindical-CSC, per la seva banda, ha fet els deures (vegeu aquí les seves propostes), però caldrà molta feina, consciència i acció sindical i social per aconseguir que s’apliquin les seves receptes, en breu o a llarg termini.

La part positiva és que la gran majoria de vegades, malgrat alguns diagnòstics incorrectes previs, House troba la causa real de la malaltia i el pacient aconsegueix sobreviure.

Quan no saps si el Polònia imita la política catalana o viceversa…

Sembla que el culebrot del finançament arriba a la seva fi. Mentre a finals de juny Puigcercós recordava que no hi havia cap proposta de finançament sobre la taula, mentre divendres la Permanent Nacional d’Esquerra rebutjava la darrera proposta de Salgado, avui sorprenentment ja sortien els números i l’Executiva del partit l’ha ratificat amb un terç dels vots discordants. El PSC, evidentment, s’ha alineat amb el seu propi partit i ICV s’ha alineat amb el partit amb el qual no li convé discordar. Igualment, mentre CiU feia el seu paper d’oposició amnèsica i el PP criticava l’acord amb arguments ben curiosos, el Tripartit rebia la simptomàtica adhesió de Ciutadans, que ha valorat positivament el nou model de finançament…

Vist això, un es pregunta si és Polònia que imita la política catalana o és aquesta la que imita el Polònia. En moments com aquest, per no plorar, ve de gust recordar l’himne polac del finançament, el qual es troba entre els minuts 4.00 i 6.20 del següent vídeo:

Tanmateix, convé tenir certa esperança (malgrat que costi), per si la militància de base d’Esquerra és capaç de fer rectificar la seva direcció, tal com ja va fer en el cas del posicionament respecte l’Estatut, tot i que tampoc crec massa en el Consell Nacional extraordinari de demà, on tots i totes les persones alliberades pel partit o ocupades en càrrecs públics podran córrer a votar en massa per la proposta de l’Executiva, mentre la gent “normal” haurà d’assistir als seus llocs de treball, com un dilluns qualsevol… Tal com va passar amb l’Estatut, però, les JERC han tornat a començar a liderar el rebuig intern a les renúncies del seu partit, a la vegada que Esquerra Independentista ha instat la direcció a fer cas dels seus propis Estatuts i de les firmes recollides i a realitzar un referèndum intern perquè la militància es posicioni. Ara caldrà veure si Puigcercós i companyia encara es creuen l’assemblearisme o, tal com van fer amb el pacte express pel segon Tripartit, tiraran pel dret per evitar que la seva militància hi pugui dir alguna cosa…

La comparativa (caducada, però promesa) sobre els resultats de les eleccions europees

Fa aproximadament un mes, van tenir lloc les eleccions al Parlament Europeu i, pocs dies abans, m’havia compromès a fer una comparativa sobre els resultats dels partits que s’hi presentaven amb un programa més o menys sobiranista i d’esquerres. No m’esplaiaré en les variables i les justificacions de tal tall, ni en recordar els resultats del 2004, perquè ja ho vaig fer en aquell article, i passo directament a comentar les dades, les quals es troben en el següent requadre:

Aquestes xifres, però, tampoc tenen massa secret: els dos grans partits o coalicions, les encapçalades per Esquerra i per IU-ICV, perden vots arreu del país, el que provoca que es redueixi en gairebé 90.000 vots la presència sobiranista i d’esquerres en els resultats globals, el que suposa també una reducció de dos punts percentuals respecte a la totalitat de vots vàlids a candidatures, baixant del 12,43% fins al 10,44%. Fent una lectura pessimista que (per sort) la gran majoria dels politòlegs i politòlogues del món em censurarien, podríem dir que el nombre de votants que simpatitzen amb tesis sobiranistes i d’esquerres s’ha reduït en un 16%, en tan sols 2 anys. Afortunadament, com ja he dit, aquesta afirmació és ben poc científica i (espero) ajustada a la realitat.

Quant a dada curiosa, dir que la irrupció d’Iniciativa Internacionalista, que ha triplicat els vots de la CUP del 2004 (l’opció electoral més propera ideològicament, en aquella comtesa, amb molts matisos), ha provocat un increment de 20.600 a 42.564 quant a les paperetes sobiranistes i d’esquerres que no han recaigut en les coalicions d’Esquerra i IU-ICV.

Altres comentaris poc significatius que es podrien fer és que el PCPC (i les seves variants al País Valencià i a les Illes) ha multiplicat gairebé per 4 els seus resultats al conjunt del país (de 1.273 a 4.838 vots), malgrat que aquesta vegada Lluita Internacionalista donés suport a Iniciativa Internacionalista i que aparagués una altra força comunista i no independentista com Revolta Global – Esquerra Anticapitalista, que l’ha superat, malgrat quedar eclipsat el seu efecte inicial per l’aparició posterior i el protagonisme obtingut per la llista encapçalada per Sastre. Per la seva banda, el Partit Republicà Català, amb els seus 5.653 vots, no augura un bon futur per la possible candidatura de Joan Carretero, ja que es dirigia a un mateig target de votant independentista transversal que no està clar que sigui massa majoritari. Finalment, el Partido Socialista de Andalucía, que el 2004 es presentà a la llista d’Esquerra, ha obtingut més de 2.000 vots arreu dels Països Catalans i Unidá Nacionalista Asturiana ha guanyat el seu pols particular a Andecha Astur en el camp del nacionalisme andalús en terreny de joc català.

Per altra banda, a finals de febrer, vaig escriure un article on em preguntava si tindria lloc una creixent consolidació d’un camp netament socialista arreu de l’Europa occidental, quan fa pocs anys això semblava impensable. Els resultats comparats dels partits que allí hi descrivia (Sinistra Critica no es va presentar) són els següents:

Fent-ne una lectura ràpida, podríem dir que els èxits més destacables serien el notable creixement del Bloco de Esquerda a Portugal, superant el 10% dels vots, i l’increment del Sinn Féin a Irlanda del Nord, esdevenint primera força de la regió. Igualment, cal destacar i celebrar els increments de vot de Die Linke i del Nou Partit Anticapitalista, malgrat que aquests han estat força inferiors del que s’esperava quan vaig escriure l’anterior article i, fins i tot, aquest darrer partit no ha obtingut representació al Parlament Europeu, un fet difícilment imaginable en aquell moment (algunes enquestes li donaven 10 eurodiputats/des). Finalment, lamento el descens i la pèrdua de l’eurodiputat per part del Sinn Féin a l’Estat d’Irlanda, que no ha sabut treure rèdit del rebuig victoriós que va liderar a la Constitució Europea, i de l’escassa representació obtinguda per Izquierda Anticapitalista al conjunt de l’Estat espanyol, malgrat rebre l’aval del francès NPA i d’altres forces amb major implantació a altres estats. Així, malgrat un increment global en vots i representació, caldrà esperar alguns anys per veure el salt qualitatiu que podria haver tingut lloc.

El que sí que és destacable és l’increment del pes dels partits conservadors, arreu del continent, malgrat que les seves tesis ens han dut fins la crisi actual. Però, ja se sap: quan la teòrica esquerra vol fer de còpia de la dreta, la gent prefereix l’original! Això no treu, però, que seran anys complicats, amb la majoria popular al Parlament Europeu… Un altre fenomen a analitzar (i del qual no en tinc cap teoria) és l’increment sobtat dels partits verds, que han augmentat força els seus vots i el nombre d’eurodiputats/des en estats com el francès o l’alemany. Caldrà veure què ho ha motivat…

En definitiva, aquí queden els comentaris promesos. Lamento el retard, però ja no es podrà dir que no compleixo!

Simplement, sóc marxista

Després d’haver tingut la sort de realitzar un curs d’iniciació al pensament de Marx i Engels, només puc reafirmar-me en uns dels meus principals referents ideològics i conseqüentment reafirmar-me com a marxista. Fart de les tesis dels i les capitalistes que ens condueixen d’una crisi a la següent, em fascina un pensament que ja fa 150 anys va descriure a la perfecció les dues característiques que han identificat totes i cadascuna d’aquestes crisis: la superproducció i l’extrema desigualtat social; fart de les tesis dels i les capitalistes que fan de les reformes un miratge d’avenç, m’atrau un ideal que identifica un/a obrer/a que aconsegueix un augment de sou amb un/a esclau/va millor retribuït/da, però que a la vegada reivindica la lluita per l’augment salarial com una passa més en la lluita de classes; fart de les tesis dels i les capitalistes que de la consumició dels recursos del planeta i de la seva població en diuen progrés, no puc més que abraçar una lluita que fa un segle i mig ja denunciava l’esperit patriarcal del capitalisme, la seva naturalesa destructora, la seva tendència homogeneïtzadora de cultures i nacions, les seves contradiccions permanents que l’han acompanyat durant dècades, la violència que ens adjudiquen a totes i tots els i les que rebem les garrotades per voler lluitar per la llibertat, i la seva voluntat de comprar les voluntats de les classes populars mitjançant plats de llenties caducades i fredes enfront els àpats voluptuosos i deliciosos que se serveixen a les grans mansions de l’opulència i la barbàrie. Quan, llegint llibres i opuscles de mitjans del segle XIX, hi puc veure descripcions gairebé exactes de la societat actual i les seves relacions econòmico-laborals, no me’n puc estar de fer-me meves bona part de les mesures que ja allà i llavors s’hi receptaven, per posar punt i final al sistema opressor que vivim.

I sóc marxista, malgrat les barrabassades i genocidis que quatre (poderosos) dictadors i autoritaris han comès en nom del marxisme, malgrat reconèixer també aquells aspectes del marxisme que no s’han acomplert (Marx era polític i filòsof, però no endiví, tot i que poc li’n faltava) i malgrat ser conscient de la necessitat d’actualitzar un pensament que a vegades viu massa de la nostalgia i el sectarisme i pensa massa poc en el futur.

Precisament, per tot això i malgrat tot això, sóc marxista.

I, per aquest motiu, per la dignitat, per la llibertat, per la igualtat i per l’amor a la humanitat, usaré les eines del materialisme històric i de la dialèctica i totes aquelles que Marx i tants/es altres marxistes posteriors també ens han anat servint per avançar cap al socialisme!

Treballadors/es de tots els països, uniu-vos!

Analitzant les properes eleccions europees en clau sobiranista i d’esquerres

Les eleccions del proper diumenge per escollir els i les representants catalanes al Parlament Europeu, més enllà de la importància que tindran respecte la repercussió en la configuració de la institució i les polítiques que pugui implantar d’ara en endavant, també es podrà llegir, evidentment, en clau d’avenç o retrocés d’unes forces polítiques o d’una forma d’entendre la Unió Europea.

Pel que fa a l’anàlisi partidista, en certs casos aquest es farà difícil, atesos els canvis d’aliances que poden haver tingut lloc o l’aparició de nous partits o coalicions que fins ara no havien participat en aquestes eleccions. De la mateixa manera, com que els Països Catalans no són una demarcació en si mateixos (ni les autonomies o províncies que els conformen), sinó que ho és el conjunt de l’Estat, els vots rebuts arreu són essencials per determinar el nombre d’eurodiputats/des que li correspon a cada partit. Tanmateix, als partits els caldrà fer aquest anàlisi i ja vaig avançar fa unes setmanes que també tinc curiositat per veure com se n’ensurten certs partits anticapitalistes europeus.

Per part meva, però, m’interessa sobretot observar quina evolució farà la visió sobiranista i d’esquerres a nivell de suport popular, entenent-lo de forma molt genèricament representada com el ventall ideològic que compleix les següents 3 condicions: es posiciona en contra del Tractat de Lisboa, reclama una Europa més social i defensa el dret a l’autodeterminació de les nacions de l’Estat espanyol. Evidentment, aquesta divisió és excessivament etèria i podríem discutir molt sobre el sentiment nacional i d’esquerres de moltes de les coalicions que contemplo, així com el més que possible contrast entre el programa electoral i la seva acció política i els posicionaments diaris, però m’agradaria deixar clar que el que pretenc és veure l’evolució en el grau de suport que unes idees que se situen (més o menys) fora de l’actual model d’Unió Europea antidemocràtica, neoliberal i dels Estats, entenent que la gent vota en funció de les propostes electorals (amb tots els matisos que hi vulgueu) i que aquestes són les que col·loquen la frontera entre les coalicions analitzades i les que no (en funció dels requisits ja exposats).

Així, doncs, cal començar veient com van desenvolupar-se les anteriors eleccions, del 2004. Dins el ventall descrit anteriorment, entro a considerar les coalicions d’Esquerra i IU-ICV, els partits catalans CUP i Estat Català, així com els vots de la coalició Pobles d’Europa a les Illes Balears i Pitiüses (ja que, tot i capitanejada per CiU i PNB, allí hi era representada pel PSM) i la candidatura estatal del PCPE-LI (Partit Comunista dels Pobles d’Espanya i Lluita Internacionalista). Així mateix, tan sols he comptat els vots d’aquestes opcions polítiques rebuts als Països Catalans (concretament, a Catalunya, el País Valencià i les Illes, excepte en el cas ja explicat del PSM), on també hi he afegit els suports dels partits independentistes i d’esquerres d’altres nacions i que es presentaven en solitari, com Aralar i Nós-Unidade Popular. El resultat total és un suport de més de 500.000 vots, el que es traduïa en un percentatge del 12,43% dels vots emesos a candidatures (sense comptar, doncs, els vots nuls i en blanc) i dos eurodiputats (per Esquerra i ICV). Per veure-ho més detalladament, observeu el següent requadre:

Per altra banda, havent observat les candidatures que es presenten enguany, analitzaré els resultats obtinguts el proper diumenge per les coalicions Europa dels Pobles-Verds (on aquesta vegada Esquerra té el suport dins la candidatura d’un altre partit català, Entesa per Mallorca, així com oficialment el suport exetern del PSM), IU-ICV, Iniciativa Internacionalista-la Solidaritat entre els Pobles (que compta amb el suport d’Endavant-OSAN i de militants d’altres organitzacions de l’Esquerra Indepenentista, a nivell individual), Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, Partit Republicà Català (de dubtosa esquerranositat, però que planteja un escenari clar de trencament amb l’Estat espanyol) i PCPE, així com els vots que obtinguin als Països Catalans les candidatures d’altres nacions Partido Socialista de Andalucía, Unidá Nacionalista Asturiana i Andecha Astur.

Cadascú (i jo mateix també) voldrà que la correlació de vots entre aquestes candidatures afavoreixi més a uns/es o altres, però com a mínim espero que el vot per una Europa més social, democràtica i nacionalment respectuosa augmenti en el còmput general!

Finalment, enllaço aquí el molt correcte posicionament de la Intersindical-CSC respecte les eleccions d’aquest diumenge.

I la setmana que ve, els resultats definitius!