Em fan molta gràcia tots aquests partits i polítics que, en vistes als retards i a la previsible sentència contrària del Tribunal Constitucional vers l’Estatut, corren a deslegitimar-lo, a demanar que en dimiteixin els seus i les seves membres o a pressionar-les per tal que siguin benevolents amb la sentència. Com si el fet de la seva escassa celeritat en els treballs o la seva rigidesa en la defensa del marc constitucional fossin rellevants en relació amb la seva legitimitat i capacitat per determinar la constitucionalitat d’una o diverses lleis, per importants que ens puguin semblar!

Aquesta actitud em sembla aberrant i una excusa de mal pagador, per tal de tapar les vergonyes d’uns partits que, en el seu moment, quan es va reformar l’Estatut, van decidir acatar el marc constitucional imposat, jugar amb les seves regles (el que inclou el tutelatge del Tribunal Constitucional i la sobirania popular del poble espanyol), rebaixar el text estatutari per tal d’encabir-lo dins la legalitat espanyola i tornar-lo a retallar posteriorment per tal de fer-lo més digerible per Madrid. En el seu moment, doncs, van haver de fer mans i mànigues per tal de fer cas omís a qui defensava que el marc constitucional no donava per més i van preferir amotllar-s’hi, malgrat les limitacions per totes i tots ben conegudes, entre les quals la incapacitat per anar gaire enllà en el marc competencial (tal com a certs partits ja els convenia, per no haver de posar ells els límits) i la supeditació a una norma de major rang que és preservada per un tribunal no precisament amant de la descentralització autonòmica i les sentències urgents. I aquesta sobtada amnèsia és especialment greu entre els partits que van donar suport a l’Estatut (el que implica legitimar el procés de redacció, retallada i aprovació, fins al final) i, sobretot, a la Constitució (el que implica legitimar el marc en el qual s’encabeixen totes les altres normes i les institucions que aquesta crea).

Aquestes crítiques a la fase final d’un procés les normes del qual van acatar els partits que les formulen, a més de ser ridícules, demostren una incapacitat flagrant per tal de proposar alternatives a un projecte polític que ja temps que denunciem caduc i inviable dins dels estats espanyol i francès. Per què es va fer cas de totes les recomanacions del Consell Consultiu (un òrgan de rang molt inferior) i ara se li nega la legitimitat al Tribunal Constitucional? Què faran si el Tribunal Constitucional, un òrgan garant del marc que l’Estatut pretenia respectar, anuncia que aquest objectiu no s’ha acomplert del tot? Plantejaran un conflicte obert amb l’estat? Impulsaran una reforma constitucional de forma unilateral, sense cap tipus de suport de ningú i encaminada al fracàs? Es convocarà una manifestació multitudinària com a catarsi col·lectiva com a pas previ a seguir aplicant la tècnica pujolista del peix al cove i l’article 150.2?

Benvolguts i benvolgudes polítiques catalanes, si us plau, deixeu de culpar el Tribunal Constitucional de la vostra incapacitat per trobar un encaix a l’Estat espanyol, perquè això és impossible. Si us plau, deixeu de plantejar batalles parcials i grandiloqüents en base a un text coix, reconegueu d’una vegada la sobirania del nostre país, allibereu-nos de les cadenes que ens empresonen i tireu pel dret vers l’únic camí possible, el de l’autodeterminació plena!

He d’acceptar que massa vegades es presenta la temptació de simplificar els judicis de valor en funció de qui n’és el protagonista, més enllà del paper que exerceix. Així, la diferència del “nosaltres” amb el “ells/es” ho justifica tot i, per dir-ho en plata, al clàssic “nostre cabró” se li perdona tot, pel fet de ser “nostre”, malgrat que en realitat sigui un “cabronàs”. Això és així des que ens identifiquem amb un grup a l’escola, amb un equip de futbol o amb una Spice Girl, per dir només alguns exemples. I els i les qui encara creiem en l’existència de la lluita de classes, també reproduïm aquests vicis entre els de la pròpia classe social.

Però el món no és blanc i negre i fem un feble favor a la fórmula d’anàlisi dialèctica (sí, els que encara creiem en el marxisme) i a l’honradesa en general (igualment, si algú encara hi creu), si ens limitem a tan simple exercici mental equivalent a equiparar els i les “nostres” amb allò positiu i defensable i els i les “seves” amb allò negatiu i censurable.

És en aquests moments en què cal tenir un pensament per tots/es aquells/es treballadors/es que es passen la meitat de la jornada laboral al facebook i després et reclamen que els/les ajudis a acabar una feina, aquells/es que es demanen les vacances abans que ningú per tenir els millors dies, aquells/es que cada dia arriben tard al lloc de treball i després surten puntuals (fins i tot en puntes de feina), aquells/es que cada dilluns tenen una baixa laboral (i cada diumenge arriben a casa al migdia, després d’una gran i apoteòsica festa), aquells/es que volen esdevenir delegats/des sindicals per gaudir d’impunitat enfront la seva incapacitat per fer una “o” amb un canuto (ni ganes d’aprendre’n), aquells/es que es fiquen a funcionaris/àries per poder superar el rècord de puntuació del Solitari de l’ordinador, aquells/es que es fan professors/es per poder anar fent recerques i conferències pel món sense trepitjar la Universitat (i cobrant, però, de la guardiola pública), aquells/es professionals en delegar feines i no fer-ne cap…

I, per altra banda, sempre tindré en un altar en Joan, un company petit empresari, propietari d’un bar, que cada dia treballa més hores que un rellotge per poder-li pagar un sou decent a l’empleada veneçolana i l’empleat paquistanès que treballen per ell i que compleixen les 40 hores setmanals legals, a la vegada que ell té dificultats per arribar a final de mes. Això és esperit emprenedor i no aquell de qui vol forrar-se a costa de l’explotació aliena i la subvenció pública. I bé, no conec gaire més casos semblants, però segur que algun altre n’hi haurà…

De fet, una persona no forma part d’una classe social només en funció de la relació que guarda amb els mitjans de producció. La realitat és dinàmica i, per tant, cal etiquetar la gent en funció del paper que juga en la lluita de classes i, malauradament, no em puc identificar amb massa gent que, des de la teva mateixa posició social, juga a explotar-te, ja sigui encolomant-te més feina de la que et pertocaria o atorgant-se uns drets individuals que van en contra dels teus, enlloc de fer front comú. Compte amb aquesta gent que es creu aristocràcia… per molt que sigui aristocràcia obrera!

(publicat al número 91 del Debat Juvenil, la revista del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya)

Enguany és un any especial, en el bon i en el mal sentit de la paraula, per l’Espai Jove de la Intersindical-CSC. Per una banda, estem de celebració, i és que aquest 2009 complim 10 anys, des de la nostra fundació com a les joventuts del sindicalisme nacional i de classe dels Països Catalans.

Han estat uns anys en què les hem viscut de tots colors, entre victòries i fracassos, entre avenços i retrocessos, però en els que hem adequat la nostra activitat per ser el màxim d’útils possibles per al conjunt del jovent treballador, mentre vèiem com la situació laboral de totes i tots nosaltres es precaritzava cada vegada més, a còpia de reformes, lleis i noves pràctiques empresarials que han aguditzat una situació ja de per si angoixant i que ha acabat derivant en la crisi actual. Una crisi les causes de la qual no cal cercar-les ni en un mercat laboral falsament rígid ni en un suposat absentisme als centres de treball, sinó en els beneficis d’aquells i aquelles que ara inflen i forcen expedients de regulació i que somiquegen ajudes públiques i majors quotes de flexibilització en pro d’un suposat i eteri “bé general de l’economia”.

De fet, tot allò que hem anat detectant, analitzant i denunciant els darrers 10 anys ha esclatat amb una virulència considerable, per tal de situar-nos en una situació en la que l’endèmica precarietat, el desestructurat i especulatiu model econòmic i el narcotitzant immobilisme de la pau social dificulten l’edificació d’una alternativa més socialment justa, cohesionada i igualitària que aquella a la que hi estem acosumats i acostumades a patir. El pactisme amb regust a renúncia ha convertit el jovent treballador en un camp de proves per determinar fins a quin punt es poden minar els nostres drets i condicions laborals, amb augments de l’atur i la temporalitat només comparables amb les reduccions dels salaris i la salut en el treball. I això ja no és un mal més de la joventut, sinó que l’europeista flexiseguretat ens ho vol implantar de forma vitalícia, no fos cas que la competència asiàtica treballés més i de forma més barata, i mentre tothom sap que és més senzill i barat generalitzar la pobresa que el benestar.

En aquest context, però, des de l’Espai Jove renovem el nostre compromís amb l’organització col·lectiva, la lluita unitària, la reivindicació agosarada, la formació laboral i l’alternativa d’esquerres, per tal de fer veure que la seva lògica no és la nostra lògica i que ara, més que mai, a la nostra crisi endèmica se la vencerà amb més justícia social i més sobirania nacional!

(Publicat al web de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC)

Acció Jove de CCOO en roda de premsa

Països Catalans, any 2009. Amb unes xifres d’atur esgarrifoses, els treballadors i les treballadores del país cerquen alternatives al forat on el sistema capitalista els ha portat. Expedients de regulació, impossibilitat d’arribar a final de mes o la creixent precarització de les condicions laborals són els elements que preocupen a la classe treballadora dels Països Catalans i als sindicats. A tots? No, a tots no, perquè en un despatx de Via Laietana, a Barcelona, hi ha alguns que es resisteixen ara i sempre a defensar els treballadors: CCOO… Comisiones Obreras!

Sí, senyores i senyors. Encara que sembli mentida, en un moment on la resposta sindical és més urgent que mai, hi ha qui es dedica a pentinar el gat, reciclant i actualitzant informes de l’estiu de l’any passat sobre els atorgaments de subvencions a joventuts sindicals, per tapar-se les vergonyetes i conservar així el seu (rentable) negoci particular.

És allò de la palla en l’ull aliè davant la viga al propi ull. Els que ençà de la transició s’han instal·lat en un còmode panteó de subvencions i ajudes públiques, a canvi de vendre la classe treballadora a la qual haurien de defensar no volen ni poden acceptar que hi hagi qui hi tregui el cap i els pretengui qüestionar l’hegemonia. Què fàcil és realitzar estudis denunciant que una altra organització rep vora 60.000 € de subvenció, quan es disposa d’una ajuda directa (fora de convocatòria pública) de gairebé un milió d’euros, atorgada a dit a CCOO des de la Generalitat de Catalunya (una de les subvencions directes més elevades de la història de la institució), el passat mes de juliol! O podem comptar també amb els més de 70 milions d’euros rebuts pel mateix sindicat, de mans del govern central, en tan sols el segon trimestre d’enguany, per a cursos de formació de treballadors/es!

La contrapartida a totes aquestes generoses ajudes, però, ben senzilla: silenci davant les retallades socials i laborals, renúncia a la vaga general en l’estat amb l’atur més desbocat de la UE, suport a tota mesura del govern central (per molt regressiva que sigui) i manteniment a tota costa de la pau social, malgrat els evidents i continuats abusos de la patronal i la necessitat d’avançar cap a un escenari de confrontació social.

Mentrestant, per la nostra banda, l’Espai Jove seguim plantant cara, exigint la dimissió de la consellera de Treball, Mar Serna, per la seva evident manca de capacitat per gestionar la crisi; criticant públicament les limitacions de l’Acord de Mesures per l’Ocupació Juvenil a Catalunya; i mantenint un conflicte obert a la Secretaria de Joventut, per tal de garantir les condicions laborals de la seva plantilla.

I, tanmateix, és a nosaltres a qui se’ns vol penjar l’etiqueta de sindicat proper al poder i comprat a base de subvencions. No és d’estranyar, perquè una empresa de gestió de la precarietat com és CCOO prou se’n guarda de mantenir intacta la seva parcel·la i es mou més còmodament perseguint subvencions i assegurant-se el monopoli de les ajudes públiques que defensant drets laborals. Serà qüestió de pràctica…

I tampoc ens pot estranyar que Acció Jove de CCOO se situï al costat del PP, Ciutadans o els diaris El Mundo, la Razón o l’ABC, vigilant amb lupa que des del govern no se subvencioni a cap organització que pugui qüestionar la submissió nacional dels Països Catalans, no fos cas que s’avancés cap a la llibertat. Han hagut de patir els atacs organitzacions com Òmnium, la Plataforma Pro Seleccions o Acció Cultural del País Valencià i ara, per segona vegada, ens toca a nosaltres. És el preu que les organitzacions espanyolistes i conservadores ens volen fer pagar per gosar qüestionar les legitimitats espanyola i francesa i, en el nostre cas, reivindicar un nou model de fer sindicalisme més combatiu, proper i transformador.

Que ningú s’espanti, però. Els de Comisiones Obreras no són tan rucs com es pugui pensar d’entrada, tan sols són uns demagogs professionals. Saben perfectament que en cap cas les subvencions que atorga Joventut a les organitzacions sindicals juvenils estan condicionades a la representació de les centrals a les quals es vinculen. De fet, les organitzacions juvenils tenen personalitat jurídica pròpia i, com a tals, reben els ajuts. Uns ajuts que es divideixen entre Projectes i Convenis. Només en el segon cas es pren, entre d’altres, com a barem la representació que la Generalitat atribueix a l’entitat en qüestió, encara que aquesta no estigui formalment mesurada (les organitzacions sindicals juvenils no concorren a processos electorals). Així doncs, per Conveni, l’Espai Jove ha rebut 12.800 euros l’any 2009 i Acció Jove de CCOO n’ha obtingut 45.500 euros. L’Espai Jove ha rebut 50.000 euros més per quatre Projectes (un de formació, un d’equipaments i dos de cooperació) i Acció Jove 29.810 euros per uns altres tres (un de cooperació, un d’equipaments i un d’activitats). En el cas dels Projectes, i d’acord amb la normativa vigent, se’n valora l’abast, la magnitud i la qualitat. La subvenció que es rep s’ha de justificar i se’n controla l’execució amb total transparència. Que els projectes d’Acció Jove siguin de pitjor qualitat, originalitat o interès que els de l’Espai Jove no és, en tot cas, atribuïble ni a la nostra organització, ni al Govern. Ho és, per contra, a la poca traça o deixadesa de CCOO. De fet, no té cap sentit vincular aquí la representativitat sindical de les organitzacions a les que s’hi està vinculat en una convocatòria oberta a tot tipus d’organitzacions juvenils, des de casals de joves fins a joventuts polítiques o organitzacions de joves homosexuals, religiosos o professionals, la representativitat sindical de les quals es faria, si més no, difícil de valorar. Com ja hem dit abans, doncs, aquesta reivindicació d’Acció Jove tan sols pretén mantenir el status quo actual, impedint que cap altra organització li pugui fer ombra i pretenent forçar les administracions públiques a participar d’aquesta mafiosa pràctica.

Però a nosaltres no ens preocupa que Acció Jove de CCOO perdi el temps fixant-se en nosaltres. No sabem si els més de 400 delegats de la Intersindical-CSC els fan més por del que realment volen reconèixer o si és l’enveja d’una dignitat i honradesa que ells ja fa temps que van vendre el que els mou al ridícul que acompanya els seus estudis. En tot cas, i dient-ho en la seva llengua, perquè ens entenguin, ens sentim satisfets, perquè “ladran, luego cabalgamos”.

I seguirem cavalcant fins l’alliberament nacional i social del nostre país i fins un marc laboral digne i just per a la nostra classe, mal que al sindicalisme groc i espanyolista li pesi!

No m’ha agradat mai defensar des de la vessant sentimental, hormonal i irracional el meu sobiranisme. Sempre he volgut pensar que la qüestió nacional pot ser tan social i d’esquerres com l’ecologista, l’obrerista o la feminista, per dir-ne algunes, malgrat ser poc capaç de justificar-ho amb raons. Tanmateix, dues de les fórmules per tal d’obtenir arguments per una causa són la metàfora i la simplificació i és en aquest sentit que no fa tant vaig fer un exercici mental per tal de poder convertir el meu nacionalisme hormonal en un sobiranisme racional i social.

Abans que res, però, caldria fer una prèvia, ja que, per tal d’abordar el debat, cal respondre la clàssica (i cansada) pregunta sobre què és una nació i, per tant, la dipositària de la sobirania popular. Sobre aquesta qüestió se n’ha escrit molta literatura i s’han assenyalat moltes característiques, però a mi m’agrada quedar-me amb la més senzilla explicació que he sentit: una nació és aquell territori i aquella gent que majoritàriament té conscència de ser-ho. Podríem parlar d’història, de llengua, de religió, de folklore, d’economia o de tantíssimes altres coses, però francament i personal crec que tots aquests elements, en tot cas, serveixen per crear la consciència nacional, però no la nació, sobretot en un món i uns països tan globalitzats i mestissos com els actuals (per on acotem en cada cas?, amb quina característica ens quedem o prioritzem?, quina és la llengua pròpia de Catalunya?, la històrica o la més usada?…).

Així, doncs, podem extreure diverses consideracions: la nació no és una estructura formal (no cal que aparegui a cap mapa); no ha de ser reconeguda per ningú extern, sinó per la gent que la integra; i és un subjecte molt variable. Del primer punt, es pot deduir que no cal Estat per tenir nació; del segon punt, que qui la determina és la pròpia població (entre la qual estic en minoria) i que, per tant, qui cregui en una nació diferent a la majoritària, no estarà equivocat/da, sinó tindrà una percepció subjectiva pròpia; i del tercer punt, que una nació pot esdevenir, desaparèixer i tornar a reeixir, si s’escau (segons les percepcions majoritàries a cada moment). D’aquesta manera, tant podrien ser nacions, en funció del que pensi la gent, Europa, Ibèria, Espanya, els Països Catalans, Catalunya o, fins i tot, la ciutat de Girona (mai se sap si creixerà de cop un sentiment nacional gironí). En tot cas, actualment, la majoria de la gent del país creu que Catalunya és una nació, així que, encara que aquesta no sigui la meva opció, caldrà acceptar que la realitat nacional és aquesta (el que no treu que a la vegada pugui treballar en favor d’altres opcions, sense imposar-les a d’altres persones o territoris).

Un cop resolta aquesta qüestió, caldrà fer l’exercici d’abstracció, per tal d’enfocar des d’una altra òptica el conflicte nacional i així poder-ho analitzar de forma diferent. La meva proposta és pensar en Catalunya com si fos una persona, concretament una dona, casada amb un tal Castella per fundar la família Espanya (es casa amb un home perquè tot plegat és molt retrògrad i el matrimoni homosexual tampoc estaria permès, per dir alguna cosa…). De fet, Castella tindria un harem de dones, però, com que volem simplificar, ens quedarem només amb la relació que té amb Catalunya.

En aquest sentit, ens trobaríem amb una relació nascuda d’una imposició, fa 300 anys, temps durant el qual Castella ha maltractat la seva dona, fent-la treballar moltes hores per robar-li els diners, administrant-li les possessions, limitant-li la capacitat d’actuar, no deixant-la sortir de casa ni parlar amb veu pròpia a d’altres (ni tan sols anar a les reunions de veïns del carrer Europa), imposant-li un règim alimentari capitalista, reprimint-li els seus hobbies i folklore, fent de la llengua del marit la llengua pròpia de la casa, negant-li la possibilitat de trobar-se amb els familiars de la dona (del sud, del nord, de terra endins i mar enllà), prohibint-li practicar cap esport si no és amb el marit i impedint a la pobra Catalunya decidir en quines condicions treballar, cuidar el jardí i educar de forma igualitària els fills i filles. La pobra Catalunya, doncs, que mai es casà per amor amb Castella, és una dona totalment ultratjada, maltractada i sotmesa. I li és difícil parlar amb els seus veïns, ja que, com s’ha dit, ho té prohibit i, a més, ell és el poderós i amb qui interessa estar-hi a bones, en el barri, a banda que tothom el veu com un home una mica cutre, però curós i modern, allò que podríem anomenar-ho democràtic.

Tanmateix, Catalunya porta la processó per dins, ja que durant dècades ha vist la seva autoestima minvada i s’ha cregut dependent del marit, tal com tracten de fer tots els marits totalitaris i maltractadors del món, que usen la psicologia més que la força per imposar una organització familiar totalment patriarcal, masclista i destructora de la moral femenina. I és que ben poques vegades ha hagut de fer ús de la força, en Castella; ja que, si bé alguna bofetada se li ha escapat (mai està de més i de tant en tant és necessari, creu), ell se serveix de dues armes molt més eficaces i subtils de dominació: la creació d’un vincle de dependència entre ambdos cònjuges que faci percebre’s a la dona com a apèndix de l’home i, sobretot, un sistema legal que ni tan sols contempla el dret al divorci. I és que la normativa que regeix aquell veïnat és tan perversa que atorga al marit la potestat de decidir si la muller se’n pot anar de casa i iniciar una nova vida o no. En el cas de Castella, però, aquest concep com a traïció i motiu d’agressió la simple formulació del dubte sobre si aquest seria el camí correcte. Ell té clar que la millor manera d’impedir una cosa és fer-la creure impossible i, en aquest sentit, ser jutge, part i, a la vegada, policia sempre ajuda.

De fet, veient aquesta metàfora, no caldria saber els motius que van motivar el casament ni les condicions en què es desenvolupa el matrimoni, per tal de reconèixer el dret al divorci. Així, encara que en el seu moment es casessin per amor i el marit fos la millor persona del món, podria ser possible que l’amor s’esfumés (coses de la vida) i, en aquest cas, no caldria més motius per iniciar la separació, si algun dels cònjuges ho vulgués. Però aquesta descripció dels inicis i desenvolupament de la relació ens permet afegir dramatisme (i, per tant, solidaritat amb la part feble) i, sobretot, aprendre que en un cas de submissió matrimonial com l’actual, ni l’home és qui ostenta la legimitat per forçar-la a ella a mantenir-se junts, ni seria possible una reconciliació entre ambdós sobre noves bases (federals), en cas que l’home s’hii mostrés disposat, com a mínim abans de passar un temps separats que el fessin madurar i civilitzar-se.

En aquest sentit, el que ha de fer la dona, Catalunya, un cop (per diferents motius) se n’adona de la injusta situació, és acabar de prendre consciència de l’opressió i greuges que pateix, omplir-se de valor i fotre un cop de porta als morros de Castella, tenint clar que les dificultats que comportarà aquesta acció en cap cas seran comparables als patiments de seguir en una situació i en una relació matrimonial com l’actual.

I això mateix és el que ha de fer la nostra nació. També podríem parlar més en profunditat de la vessant de transformació social i democràtica que podria comportar l’exercici del dret a l’autodeterminació i, de fet, a mi m’agrada més argumentar-ho per aquí. Però això ja és un afegit, ja que cada causa en favor del dèbil és una causa justa.

I Catalunya, com tota dona maltractada, és la part dèbil i la que es mereix tot el nostre suport i l’exercici de la llibertat!

Massa vegades hem de sentir que és meritori el paper de promoció de la llengua catalana que realitzen a Catalunya els sindicats espanyols UGT i CCOO. Aquestes afirmacions normalment es realitzen en comparació amb els temors i recels que podien despertar ambdues organitzacions en els cercles més catalanistes, durant l’etapa de “Transició”, els quals poden semblar enterrats respecte el que finalment ha esdevingut. Tanmateix, cal tenir en compte que aquesta defensa de la llengua catalana suposadament realitzada per elles ha estat més formal que real, el qual explica, per exemple, que aquesta llengua reculi tan ràpidament en el seu ús en els centres de treball (una reducció en l’ús de 8 punts, des del 41,68% fins al 33,58%, tan sols des del 2003 fins el 2008, segons l’Idescat), mentre els majors sindicats del país s’ho miren impassibles. Defensar el català a la comunitat autònoma de Catalunya és una tasca totalment acceptada per una enorme majoria social que fins i tot assumeix el PP, amb els seus matisos. El salt de la retòrica a l’acció real, però, és el que marca diferències i, més enllà d’adhesions a certes campanyes extremadament plurals i de mesures de cara a la galeria, el compromís d’ambdós sindicats amb la nostra llengua (igual que amb les nostres aspiracions nacionals de llibertat) és poc més que una excusa per cobrar un bon gruix (més) de subvencions i per guanyar suport social.

De fet, això ho podem veure analitzant els posicionament de CCOO i UGT a altres comunitats de parla catalana, on la seva defensa es fa més complicada i on aquests sempre s’arrengleren al costat dels i les que volen vendre el català com una font de discriminació i que atien el conflicte lingüistic des d’una òptica obrerista i lerrouxista. Per una banda, vam poder comprovar no fa tant com ambdós sindicats, així com altres sindicats corporatius i el PP, es mostraven contraris al requisit del nivell B de català per treballar en la sanitat illenca (malgrat que el mateix Consell Consultiu de les Illes va afirmar que aquest decret era tou, ja que la resta de funcionariat ha d’acreditar el nivell C). Per altra banda, vaig poder llegir recentment a El Temps que tant CCOO, com UGT del País Valencià i altres sindicats corporatius han donat suport a l’esborrany de la llei d’ordenació i gestió de la funció pública valenciana, promogut pel PP, des de la Generalitat valenciana. En el camp lingüístic, segons explica l’autor de l’article, el coneixement de valencià no serà un requisit per esdevenir funcionari/ària, sinó un mèrit, a l’alçada d’altres llengües comunitàries, com l’alemany, el txec o el maltès, quedant així la normalització de la llengua molt per darrera del que va aprovar el PP, a les Illes, i l’ex-franquista Manuel Fraga, a Galícia. En donar suport a aquest projecte, doncs, CCOO i UGT han traït nombrosos compromisos i manifestos que havien subscrit en favor d’ella, demostrant com la retòrica pot quedar ben allunyada de la realitat. En tot cas, us recomano que us llegiu l’article complet d’El Temps clicant aquí.

I podríem parlar de sindicats més petits i, acceptuant el consens generalitzat que es viu a Catalunya respecte la defensa de la llengua (tot i que sense aplicar mesures concretes i reals en favor d’aquesta), podríem veure que altres organitzacions estructurades a nivell estatal tampoc passen la prova del cotó: com quan l’USO (Unió Sindical Obrera) de les Illes Blaears i Pitiüses es manifestà al costat d’UPyD, Ciutadans i PP per la “llibertat lingüística” o com quan s’observa l’oblit gairebé total del català per part d’una CGT que al sud del país s’estructura en una única federació de “País Valencià i Múrcia”, destrossant els nostres límits nacionals.

En definitiva, i com en tants altres casos, si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú; i, en aquest cas, si la defensa del català als centres de treball dels Països Catalans no la impulsa un sindicat nacional i de classe propi, difícilment trencarem la maleïda equivalència del castellà com a “lengua del obrero” ni avançarem cap a un ús social generalitzat i normalitzat, ja que la nostra llengua serà el primer element que caurà de la taula de negociacions en cas de conflicte.

Recentment, vaig fer una xerrada a Poblenou sobre el sindicalisme combatiu (organitzada per Endavant-OSAN i la CAJEI), amb dos companys dels sindicats COS i CGT. Una de les qüestions sobre les quals es va tractar fou la necessitat o no que una organització sindical tingués referencialitat política. En aquest sentit, la COS es declara emmarcada dins del moviment de l’Esquerra Independentista, mentre que la CGT veu de l’anarcosindicalisme, amb el que directament no participa del joc electoral i polític convencional (tot i que articula una organització político-sindical de base), i a mi em va tocar explicar el posicionament de l’Espai Jove i, per extensió, de la Intersindical-CSC.

Fou un tema interessant de reflexionar i, de fet, no content del tot amb la intervenció, hi he anat pensant més, un cop passada la xerrada, i m’he decidit a escriure aquesta entrada.

La posició del sindicat, tanmateix, és prou clara i jo la comparteixo completament: la Intersindical-CSC és i ha de ser un sindicat independent de qualsevol partit o moviment polític extern i un espai on hi poden confluir persones membres de nombrosos projectes polítics o independents d’aquests que estiguin interessades en lluitar pels drets laborals, l’alliberament nacional i la transformació social.

En aquest sentit, un dels fundadors de Solidaritat d’Obrers de Catalunya (sindicat creat el 1958 i que ha evolucionat molt al llarg dels anys, fins arribar a ser l’actual Intersindical-CSC), Xavier Casassas, deia: “La nostra alternativa electoral és l’alternativa sindical, senzillament. Cohesionar els treballadors de Catalunya que creguin sincerament en la necessitat d’un sindicalisme nacional, democràtic en la seva vida interna i realment independent de grups exteriors al propi sindicat”.

Després de 51 anys d’existència, alguns dels objectius del sindicat han canviat, el marc ja és la nació completa i ideològicament s’ha desplaçat cap a l’esquerra (amb el que a la cita hi trobaríem a faltar alguna referència a l’alliberament social de la classe treballadora), però l’essència de la independència sindical s’ha mantingut. De fet, essent just, cal reconèixer que Casassas va involucrar-se en diversos partits i va fer la seva evolució política, però sempre des de l’opció personal, sense influir en aquest sentit el sindicat. De fet, actualment, a la Intersindical-CSC, hi participa molta gent d’opcions polítiques molt diferenciades, així com gent no involucrada més enllà del camp sindical o anarquistes, però els quals comparteixen el projecte de sindicat nacional i de classe.

Tanmateix, la independència sindical no és una opció que defensi tan sols perquè és la que actualment i conjuntural correspon a la meva organització, sinó perquè crec fermament que aquesta és la millor manera per realitzar la seva pròpia activitat i, en especial, la millor manera per tal d’avançar cap a la unitat obrera, l’única fórmula per esdevenir una força hegemònica que canalitzi les reivindicacions obreres. Ja ho defensava fa més de 70 anys Andreu Nin i segueix essent perfectament vigent:

“L’organització sindical no pot, no ha de ser una organització de tendència, una organització sectària, ja que amb això frustraria la seva missió essencial, que és la d’agrupar, per a la defensa dels seus interessos de classe, a tots els treballadors, sense distinció d’idees. Els partits i tendències diverses tenen el dret indiscutible a treballar perquè les seves idees penetrin entre els treballadors organitzats; però cap d’ells té dret a imposar-se-les.”

Igualment, com a garantia que la lluita de tendències no ha d’interferir en el funcionament del sindicat, Nin recepta la democràcia sindical, el que es pot resumir en una organització interna on el debat sigui la base de l’ideari del sindicat i on es respectin els acords presos (una idea a la qual, com ja hem vist, Casassas també hi fa referència).

Així, cal acceptar que actualment les classes treballadores dels Països Catalans s’organitzen, simpatitzen o voten un ventall de partits molt divers. Enquadrar-se a l’entorn d’un d’ells significaria, doncs, trencar la unitat obrera necessària i cercar la complicitat tan sols d’un espectre molt concret de la classe. Espero que, excepte en un cas d’emergència nacional i d’unitat popular plena, la Intersindical-CSC mai demani el vot per ningú, tal com ja va fer lamentablement l’UGT, en posicionar-se al costat de Montilla a les eleccions autonòmiques del 2006. Així mateix, aquest fet podria portar-nos a una situació de fragmentació sindical endèmica, on cada partit d’esquerres (o semblant) treballés per tenir i controlar el seu sindicat, el que anul·laria completament la seva raó de ser (com ja ha passat en nombroses ocasions, amb nefastos resultats per a les classes treballadores).

Igualment, el fet de definir-se com a corretja de transmissió o sectorial d’un partit o moviment polític debilitaria enormement la força i autoritat del sindicat per defensar els treballadors i les treballadores davant possibles discordances amb aquest partit o moviment i, fins i tot, tindria dificultats per desmarcar-se’n quan calgués. El sindicat, com a organització unitària de treballadors/es ha de ser capaç de plantar-se davant de tot i tothom per defensar els interessos de classe, en qualsevol circumstància.

Per contra, en cas d’impulsar propostes per millorar les condicions laborals i socials, el sindicat ha de ser capaç de cercar el màxim de suports possibles, bo i sabent que qui aprova les lleis són els partits i, per tant, alinear-se exclusivament amb un de sol dificultaria enormement la recerca d’interlocució i configuració de majories que permetessin fer realitat les reivindicacions sindicals.

Per fer-ho més clar, m’agrada entendre de forma molt simplificada el sindicat com una organització que té com a objectiu defensar els drets dels treballadors i les treballadores en el seu conjunt, igual que una organització ecologista defensa el medi ambient, lluita contra una obra determinada o per un altre model de desenvolupament. A algú se li acudiria demanar-li a la Plataforma en Defensa de l’Ebre que tingués referencialitat política? No podeu veure clarament que això debilitaria la seva força, la seva legitimitat i la seva capacitat d’incidència? I, llavors, per què un sindicat hauria d’estar enllaçat amb algun partit o moviment polític? No és aquesta una visió molt partito-cèntrica que concep el sindicat com un annex del partit?

Algú podria al·legar que la defensa dels drets de la classe treballadora ha d’anar lligada a la defensa d’un model determinat de societat. Davant d’això, jo també podria afirmar que la defensa del medi ambient hauria d’anar lligada a la defensa d’aquest mateix model i això no inhabilita l’exemple posat abans. Tot i això, jo també crec que un sindicat ha de tenir clar que una simple defensa dels drets actuals només serveix per perpetuar la precarietat, que tampoc val a reformar un capitalisme inservible i que l’objectiu últim d’un sindicat ha de ser avançar cap al socialisme. Ho crec i ho defenso en el si de la Intersindical-CSC, on és tasca meva i de qui creu com jo fer aquesta idea majoritària (que, de fet, ja està assumida), però això no comporta alinear-se amb cap força política externa.

Tanmateix, cal que el sindicat entengui en quin espai ideològic se situa en cada moment i quins partits i moviments poden contribuir a defensar els interessos de la classe treballadora, per tal de tenir-hi una interlocució fluïda i col·laboracions puntuals, el que tendeix a enfortir la unitat obrera i fer avançar els plantejaments de classe, però sense referencialitats permanents i inqüestionables que desvirtuarien la raó de ser del sindicat. El sindicat, doncs, hauria de ser capaç de col·laborar en actes concrets, en mobilitzacions puntuals o en campanyes de llarg recorregut amb totes aquelles organitzacions d’esquerres que es comprometin a defensar les seves propostes, així com un altre model de societat i de país més social, just i lliure.

En aquest sentit, no deixa de ser simptomàtic que, el 1922, en el II Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR), aquesta decidís trencar qualsevol vinculació orgànica amb la Internacional Comunista, en un moment en el que aquesta es trobava en procés de control cada cop major de les seves sectorials i organitzacions/països aliats. Les raons exposades foren que, malgrat que calia una coordinació entre ambdues organitzacions, la ISR havia de representar el conjunt de les classes treballadores revolucionàries, el que també incloïa els sindicats anarquistes. Aquest fet, segons Francesc Bonamusa, convertia la ISR en “l’única organització del sistema solar de la IC que disposà de certa autonomia”.

D’aquesta manera, per avançar cap a la unitat obrera, per defensar amb majors garanties els drets de les classes treballadores i per contribuir de forma autònoma a la transformació social que ens cal, per tot això defenso la independència sindical, tenint clar les organitzacions aliades i mantenint un estret contacte amb elles, com a millor forma d’articulació política de la Intersindical-CSC i de qualsevol organització sindical.

En un altre ordre de coses, i sense voluntat d’ofendre, voldria preguntar-me per quin motiu a certes organitzacions i partits els costa tant apostar per un sindicalisme amb possibilitats de ser majoritari només perquè aquest no li jura fidelitat i pretén mantenir la seva independència. Què és més important: contribuir a edificar un sindicalisme nacional i de classe majoritari o enfortir un seguit de satèl·lits destinats exclusivament a donar suport el partit i enquadrar la seva militància?

No hi ha res pitjor per curar una malaltia que no dignosticar correctament la seva causa (a banda d’equivocar-te pensant que en realitat el que has de fer és una autòpsia). Aquelles i aquells que hem vist House alguna vegada sabem perfectament quantes vegades els i les pacients han estat a punt de morir a causa d’una diagnosi errònia de lupus, una malaltia que només hauria aparegut una vegada als EUA, durant els anteriors 50 anys, però que, en les 5 temporades del famós metge, aquest sembla diagnosticar-la a cada pacient que se li presenta. Igualment, massa vegades es presenten dificultats per dirimir què és la causa de la malaltia i quins en són els símptomes, dos aspectes que es confonen amb elevada freqüència i entre els quals costa trobar-hi una divisió clara.

Amb el debat entorn els canvis que cal introduir i les mesures que cal impulsar per fer front a la crisi passa una cosa similar i la patronal fa mesos que està intentant vendre gat per llebre i sembla ser que no li va del tot malament. De fet, és profundament nefast i perniciós que sigui precisament la part empresarial qui dugui la iniciativa ideològica, ja que llavors ocorren coses com que és capaç de fer-nos creure que la crisi és causada per un excés de rigidesa i despeses laborals, quan de fet és la precarietat permanent de la classe treballadora un dels motius que l’han provocat. D’aquesta manera, el debat entorn les mesures a prendre ha girat entorn la flexibilització de les relacions laborals, la congelació salarial o la reducció de les cotitzacions socials (el salari indirecte), quan cap d’aquests aspectes podria resoldre l’actual situació (ni una vegada cada 50 anys, com en el cas del lupus als EUA).

Per dir-ho de forma simple, l’economia no falla a causa del mercat laboral, sinó que són precisament les condicions laborals les que són permanentment precaritzades (i més en temps de crisi) a causa d’una economia especulativa, capitalista i neoliberal.

D’aquesta manera, no només hem de fer front a totes aquestes mesures de reforma de les relacions laborals que l’espavilada patronal vol impulsar, aprofitant la crisi (i tenint en compte que ja ha obtingut molts guanys de sotamà), les quals no servirien per superar-la, sinó que, a més, si volem optar a una plena ocupació de qualitat, cal que plantegem alternatives reals a l’actual model productiu i socioeconòmic.

Aquesta hauria de ser una tasca dels grans sindicats, els quals es troben prou ensinistrats com per aixecar massa la veu (tot just dimarts passat, el Govern català els va regalar vora un milió d’euros a cadascun, CCOO i UGT, dues de les subvencions més elevades atorgades mai a dit per la Generalitat de Catalunya), motiu pel qual s’explica la poca predominància de les alternatives d’esquerres, quan aquestes tindrien més raó de ser i d’imposar-se, i les enormes possibilitats que s’acabi tancant un acord de reforma laboral contrari als nostres interessos com a classe (un més). La Intersindical-CSC, per la seva banda, ha fet els deures (vegeu aquí les seves propostes), però caldrà molta feina, consciència i acció sindical i social per aconseguir que s’apliquin les seves receptes, en breu o a llarg termini.

La part positiva és que la gran majoria de vegades, malgrat alguns diagnòstics incorrectes previs, House troba la causa real de la malaltia i el pacient aconsegueix sobreviure.

Sembla que el culebrot del finançament arriba a la seva fi. Mentre a finals de juny Puigcercós recordava que no hi havia cap proposta de finançament sobre la taula, mentre divendres la Permanent Nacional d’Esquerra rebutjava la darrera proposta de Salgado, avui sorprenentment ja sortien els números i l’Executiva del partit l’ha ratificat amb un terç dels vots discordants. El PSC, evidentment, s’ha alineat amb el seu propi partit i ICV s’ha alineat amb el partit amb el qual no li convé discordar. Igualment, mentre CiU feia el seu paper d’oposició amnèsica i el PP criticava l’acord amb arguments ben curiosos, el Tripartit rebia la simptomàtica adhesió de Ciutadans, que ha valorat positivament el nou model de finançament…

Vist això, un es pregunta si és Polònia que imita la política catalana o és aquesta la que imita el Polònia. En moments com aquest, per no plorar, ve de gust recordar l’himne polac del finançament, el qual es troba entre els minuts 4.00 i 6.20 del següent vídeo:

Tanmateix, convé tenir certa esperança (malgrat que costi), per si la militància de base d’Esquerra és capaç de fer rectificar la seva direcció, tal com ja va fer en el cas del posicionament respecte l’Estatut, tot i que tampoc crec massa en el Consell Nacional extraordinari de demà, on tots i totes les persones alliberades pel partit o ocupades en càrrecs públics podran córrer a votar en massa per la proposta de l’Executiva, mentre la gent “normal” haurà d’assistir als seus llocs de treball, com un dilluns qualsevol… Tal com va passar amb l’Estatut, però, les JERC han tornat a començar a liderar el rebuig intern a les renúncies del seu partit, a la vegada que Esquerra Independentista ha instat la direcció a fer cas dels seus propis Estatuts i de les firmes recollides i a realitzar un referèndum intern perquè la militància es posicioni. Ara caldrà veure si Puigcercós i companyia encara es creuen l’assemblearisme o, tal com van fer amb el pacte express pel segon Tripartit, tiraran pel dret per evitar que la seva militància hi pugui dir alguna cosa…

Fa aproximadament un mes, van tenir lloc les eleccions al Parlament Europeu i, pocs dies abans, m’havia compromès a fer una comparativa sobre els resultats dels partits que s’hi presentaven amb un programa més o menys sobiranista i d’esquerres. No m’esplaiaré en les variables i les justificacions de tal tall, ni en recordar els resultats del 2004, perquè ja ho vaig fer en aquell article, i passo directament a comentar les dades, les quals es troben en el següent requadre:

Aquestes xifres, però, tampoc tenen massa secret: els dos grans partits o coalicions, les encapçalades per Esquerra i per IU-ICV, perden vots arreu del país, el que provoca que es redueixi en gairebé 90.000 vots la presència sobiranista i d’esquerres en els resultats globals, el que suposa també una reducció de dos punts percentuals respecte a la totalitat de vots vàlids a candidatures, baixant del 12,43% fins al 10,44%. Fent una lectura pessimista que (per sort) la gran majoria dels politòlegs i politòlogues del món em censurarien, podríem dir que el nombre de votants que simpatitzen amb tesis sobiranistes i d’esquerres s’ha reduït en un 16%, en tan sols 2 anys. Afortunadament, com ja he dit, aquesta afirmació és ben poc científica i (espero) ajustada a la realitat.

Quant a dada curiosa, dir que la irrupció d’Iniciativa Internacionalista, que ha triplicat els vots de la CUP del 2004 (l’opció electoral més propera ideològicament, en aquella comtesa, amb molts matisos), ha provocat un increment de 20.600 a 42.564 quant a les paperetes sobiranistes i d’esquerres que no han recaigut en les coalicions d’Esquerra i IU-ICV.

Altres comentaris poc significatius que es podrien fer és que el PCPC (i les seves variants al País Valencià i a les Illes) ha multiplicat gairebé per 4 els seus resultats al conjunt del país (de 1.273 a 4.838 vots), malgrat que aquesta vegada Lluita Internacionalista donés suport a Iniciativa Internacionalista i que aparagués una altra força comunista i no independentista com Revolta Global – Esquerra Anticapitalista, que l’ha superat, malgrat quedar eclipsat el seu efecte inicial per l’aparició posterior i el protagonisme obtingut per la llista encapçalada per Sastre. Per la seva banda, el Partit Republicà Català, amb els seus 5.653 vots, no augura un bon futur per la possible candidatura de Joan Carretero, ja que es dirigia a un mateig target de votant independentista transversal que no està clar que sigui massa majoritari. Finalment, el Partido Socialista de Andalucía, que el 2004 es presentà a la llista d’Esquerra, ha obtingut més de 2.000 vots arreu dels Països Catalans i Unidá Nacionalista Asturiana ha guanyat el seu pols particular a Andecha Astur en el camp del nacionalisme andalús en terreny de joc català.

Per altra banda, a finals de febrer, vaig escriure un article on em preguntava si tindria lloc una creixent consolidació d’un camp netament socialista arreu de l’Europa occidental, quan fa pocs anys això semblava impensable. Els resultats comparats dels partits que allí hi descrivia (Sinistra Critica no es va presentar) són els següents:

Fent-ne una lectura ràpida, podríem dir que els èxits més destacables serien el notable creixement del Bloco de Esquerda a Portugal, superant el 10% dels vots, i l’increment del Sinn Féin a Irlanda del Nord, esdevenint primera força de la regió. Igualment, cal destacar i celebrar els increments de vot de Die Linke i del Nou Partit Anticapitalista, malgrat que aquests han estat força inferiors del que s’esperava quan vaig escriure l’anterior article i, fins i tot, aquest darrer partit no ha obtingut representació al Parlament Europeu, un fet difícilment imaginable en aquell moment (algunes enquestes li donaven 10 eurodiputats/des). Finalment, lamento el descens i la pèrdua de l’eurodiputat per part del Sinn Féin a l’Estat d’Irlanda, que no ha sabut treure rèdit del rebuig victoriós que va liderar a la Constitució Europea, i de l’escassa representació obtinguda per Izquierda Anticapitalista al conjunt de l’Estat espanyol, malgrat rebre l’aval del francès NPA i d’altres forces amb major implantació a altres estats. Així, malgrat un increment global en vots i representació, caldrà esperar alguns anys per veure el salt qualitatiu que podria haver tingut lloc.

El que sí que és destacable és l’increment del pes dels partits conservadors, arreu del continent, malgrat que les seves tesis ens han dut fins la crisi actual. Però, ja se sap: quan la teòrica esquerra vol fer de còpia de la dreta, la gent prefereix l’original! Això no treu, però, que seran anys complicats, amb la majoria popular al Parlament Europeu… Un altre fenomen a analitzar (i del qual no en tinc cap teoria) és l’increment sobtat dels partits verds, que han augmentat força els seus vots i el nombre d’eurodiputats/des en estats com el francès o l’alemany. Caldrà veure què ho ha motivat…

En definitiva, aquí queden els comentaris promesos. Lamento el retard, però ja no es podrà dir que no compleixo!