Juguem a remenar la perdiu amb el finançament?

Dos anys després de la marea de l’Estatut, ara està de moda que les portades de les seccions de política les copi el debat sobre el sistema de finançament. Una cosa és conseqüència de l’altre, però no només tenen una relació de causalitat i d’haver esdevingut ambdues centres d’atenció política, sinó que les semblances que hi trobo entre aquests casos van molt més enllà i fan que em miri el debat com a llunyà i amb fredor. Si els sobiranistes havíem d’haver après certes coses del debat sobre l’Estatut, ara sembla que cometem els mateixos errors. M’explicaré:

  • Ara, com abans, es lloa la Unitat com un valor màxim i mitjançant el qual Catalunya no pot perdre. I, tanmateix, el PSC ja comença a vendre’s al PSOE, ICV li fa la feina bruta, CiU busca excuses per retardar l’acord el màxim possible (per després rebaixar-lo ells mateixos a Madrid), Esquerra canvia cada dos per tres d’objectius (fa quatre dies un bon finançament era una “línia vermella” per seguir a govern, tot i que aquesta línia ara sembla que és blau cel) i el PP juga al catalanisme light i responsable sense massa entusiasme.

  • Ara, com abans, es marquen uns objectius heteris i inconcrets, per tal de poder vendre com a victòria qualsevol cosa que surti. Tots sabem què és el concert econòmic, tots sabem què és el 57% dels impostos especials… però algú em pot explicar què és un finançament “just”?

  • Ara, com abans, els sobiranistes rebaixem les nostres aspiracions (concert econòmic, dret a l’autodeterminació…) en pro d’un possible acord, jugant la carta del possibilisme i les “estacions”, sense veure que aquesta rebaixa inicial provoca que la rebaixa final sigui encara més exagerada.

  • Ara, com abans, Zapatero juga el paper del bo i només parla del finançament per dir que cal reformar-lo i que accepta que Catalunya necessita un nou sistema, sense especificar de quina manera ha de ser i limitant-se a qualificar-lo de “just” (mirar el segon punt), mentre altres membres destacats i territorials del PSOE s’encarreguen de fer-nos saber que no hauríem de fer-nos massa il·lusions.

  • Ara, com abans, els sobiranistes acceptem els sostre negociador (avui l’Estatut, que fou redactat coneixent i acceptant el sostre de la Constitució) que en el seu moment ja vam criticar per insuficient i no vam acceptar, sense veure que estem gastant esforços i suor per un resultat ínfim que hipotecarà la nostra capacitat de reivindicar més, tan bon punt disposem del que hem reivindicat (millor o pitjor, malgrat que els mitjans de comunicació socialistes i convergents ja s’encarregaran de vendre’ns-ho com el millor possible).

  • Ara, com abans, mentre els mots són heteris i els objectius borrosos, la societat civil es mostra unida rere les reivindicacions comunes, tot i que, tan bon punt comenci a concretar-se el resultat, els més mesells començaran a vendre el país a una velocitat extrema. En el terreny sindical, per exemple, us imagineu UGT i CCOO mostrant-se contraris a un possible acord de finançament entre PSC-PSOE-ICV-CiU?

  • Ara, com abans, la ciutadania s’ha engrescat amb el debat quan aquest sorgeix, però, després de setmanes en què la classe política s’embranca en debats tècnics, col·laterals, estèrils i partidistes, aquesta rauxa comença a convertir-se en desafecció.

Espero equivocar-me, però si la història es repeteix (i acostuma a fer-ho) en aquesta qüestió, des de Madrid molt probablement ens donaran gat per llebre, amb la complicitat dels partits majoritaris de Catalunya, ens haurem de menjar amb patates un resultat que des del sobiranisme només podrem titllar d’insuficient, però que haurà cremat tant la ciutadania i haurà rebut tant de suport des dels mitjans que impedirà que puguem plantejar cap reforma d’aquesta qüestió en molts anys. Fent referència a una suada metàfora podem dir que ens donaran les molles perquè no puguem reclamar el pa, ja que s’encarragaran d’anomenar “pa” (i del bo) a allò que ens han cedit.

I centrant-me en concret en Esquerra, com a representant parlamentari del sobiranisme català i al qual cal reconèixer que en el seu moment va aconseguir popularitzar i ficar al centre del debat polític dues qüestions de gran trascendència com són la manca de sobirania nacional i financera que pateix el nostre país, cal demanar-li prou intel·ligència i que sigui suficientment hàbil per tal que, igual que ja es va aconseguir enterrar la qüestió de la sobirania nacional, com a mínim no deixi morir la reivindicació de la sobirania financera a canvi d’un avenç mínim en aquesta qüestió. Això implica tenir les coses clares i els mínims nítids, així com la resposta contundent a oferir un cop no s’atenyin.

I, pel que fa al sobiranisme associatiu i civil, opino que no hauria d’implicar-se en un front comú per reclamar un objectiu que no comparteix (un finançament basat en el que marca l’Estatut retallat i la LOFCA), sinó que hauria de tenir una postura pròpia i impulsar un front en favor del concert econòmic, aprofitant la popularitat de què disposa el debat. Qui vulgui buscar l’encaix amb Espanya basant-se en un topall que nosaltres vam rebutjar té tot el dret de fer-ho, però no ens hi pot trobar donant-li suport, perquè llavors en legitimem el resultat.

Advertisements

~ per barrageneral a Setembre 9, 2008.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: