“No, you can’t!” Perquè, si jo fos nord-americà, NO votaria per Obama

Ens posen un candidat demòcrata, negre, amb una oratòria brillant, missatge de canvi i amic de la Scarlett Johansson i el Bruce Springsteen i Europa ja baveja. Segurament hi ha qui ha seguit la seva campanya i està plenament d’acord amb el que proposa, però, malgrat que no sóc un expert de la política nord-americana, el fenomen Obama me’l miro amb força més escepticisme que molts/es hooligans que li han aparegut per aquí i que mai abans s’han interessat per la política local o nacional o, si ho han fet, ha estat per sentenciar que “tots els polítics són iguals”.

No voldria ara malparlar d’una recent figura intocable de l’ideari progressista europeu, però, ja sap molta gent que bona part de les seves propostes aquí serien titllades de conservadores? El seu discurs de canvi i de poder fer coses noves està buit de contingut i ple d’estètica, no aporta res a un panorama nord-americà difícil de canviar, avui per avui. La retòrica divina sap fer ballar paraules hetèries que després satisfan a tothom, fan omplir espais immensos de persones que creuen entendre de forma diferent el que s’hi diu i alimenta desitjos d’uns EUA més socials, democràtics (en el panorama internacional) i menys bel·ligerants, quan el missatge de fons dista prou d’aquests desitjos.

Encara em falta sentir a parlar a Obama de classes treballadores (emmirallat com està en les classes mitjanes, centre del somni americà) o de redistribució de la riquesa, que vagi una mica més enllà d’algunes polítiques keynesianes que afavoreixen més l’economia que el benestar general. Cal reconèixer que Obama és millor que Bush i que McCain, sens dubte, i que algunes de les seves propostes són positives, dins una societat nord-americana esclava del lliure mercat, tot i que cal veure si aquests avenços serveixen per compensar nombroses qüestions que farien que qualsevol altre candidat fos considerat clarament conservador.

Així, si bé ens han parlat molt de les retallades d’impostos per a les famílies amb ingressos menors a 250.000 dòlars anuals, cal fer una simple operació per descobrir que això significa un sou de més de 13.000 € mensuals, en 14 pagues. Qui cobra això, es pot considerar classe humil? La reforma fiscal que fa poc ha anunciat el conservador Sarkozy és força més ambiciosa. I, de fet, la retallada d’impostos seria de 500 o 1.000 dòlars, segons fos per un individu o per una família, una xifra semblant al xec dels 400 € de Zapatero que tan demagògic i inútil hem considerat. Per contra, promet una ajuda encoberta a l’empresariat de 3.000 dòlars per cada empleat/da contractat/da, una xifra que, si bé hauria de servir per crear ocupació, seria força major a les retallades fiscals a les classes “humils” i servirien per contractar persones que després creessin plusvàlua a la part contractant. Tot un negoci.

Igualment, si bé es parla de les millores del sistema sanitari, l’extensió del subsidi per desocupació o la creació d’un sistema de préstecs per a petites empreses, el que converteix Obama en un progressista exemplar, potser caldria comparar-ho amb les polítiques empreses pel neocon Bush per combatre la crisi. Així, aquestes, a més del rescat financer, consisteixen en increments en les partides d’ajuda per comprar menjar, l’ampliació de les assegurances per desocupació, l’augment de la despesa en infraestructures per crear ocupació, una major facilitat d’accés a les línies de crèdit a la ciutadania i la petita empresa i un augment de les ajudes del sistema sanitari. Curioses coincidències amb judicis diferents?

O potser ens podríem fixar en les qüestions internacionals, les quals, com a europeus i europees, ens afecten més. Doncs el cas és que el progressista Obama creu que cal un “final responsable” per a la Guerra d’Iraq i, per això, ha anunciat pressions a l’OTAN perquè hi enviï soldats, moment en el qual en podrà enviar 10.000 dels i de les seves a l’Afganistan, tal com ha avançat, per tal de lluitar contra Al-Qaeda. Igualment, també ha anunciat que enviarà tropes al Pakistan, si disposa d’informació “fidedigne” que Bin Laden es troba allí i el país àrab no el vol entregar, així com ha anunciat intervencions a l’Iran, si progressegueixen amb la voluntat de disposar d’armes nuclears o “patrocinant el terrorisme”. No és d’estranyar tampoc, ja que, com a senador, Obama es va mostrar favorable a la intervenció al Líban, així com afirma que prendrà part de forma unilateral contra qualsevol moviment que posi en perill Israel o la unitat jueva de la ciutat de Jerusalem. De la mateixa manera, el candidat demòcrata, malgrat acceptar parlar amb Cuba, ha anunciat que en mantindria el bloqueig “com a palanca d’influència” i que donaria suport a tempatives de “canvi de règim” a Veneçuela. Així, doncs, es mantindria la política d’intervenció directe i d’àrbitre del món, per part dels EUA, creant guerres allà on li convingués i enviant tropes on no se li rendís vassallatge. Igualment, s’agraeix la voluntat de tancar Guantánamo, tot i que cal recordar que és una promesa que comparteix amb McCain.

Podríem recordar quan Obama es va pronunciar a favor d’ampliar els supòsits en els quals poder aplicar la pena de mort, quan va mostrar-se favorable a la facilitat de la població per accedir a les armes de foc o als 126.000 dòlars rebuts els darrers anys per part dels gegants hipotecaris estavellats Freddie Mac i Fannie Mae (un exgerent del primer és el responsable de finances de la seva campanya), tot i que suposo que ja ens anem fent una idea del fet que, malgrat presentar certes millores en alguns aspectes, el missatge de canvi d’Obama és majoritàriament façana, estètica i, sobretot, lema electoral. Qui esperi un gran gir amb la possible victòria del candidat demòcrata, probablement s’endugui una decepció. Els EUA seguiran essent els EUA, on la gent rica seguirà essent cada cop més rica i la gent pobra, cada cop més pobra, mentre el seu exèrcit continuarà ruixant amb benzina els incendis que s’obriran (o obrirà) arreu del món.

I que consti que prefereixo que guanyo Obama a McCain, però el que no faria és votar-lo, perquè això em convertiria en còmplice d’unes polítiques que per mi disten molt de ser el mínim exigible. El fantasma del mal menor en aquest cas no em val, perquè el mal seguiria essent enorme. El problema segurament és un sistema electoral extremadament bipartidista, que evita la presència de partits d’esquerres que, encara que minoritaris, disposin de certa força per influir en la política governant, fins al punt de poder guanyar-se la confiança d’un electorat prou gran com per plantar cara als dos partits tradicionals. Així, si visqués als EUA, votaria algun/a candidat/a d’un petit partit socialista, com a forma de queixa cap a un sistema que tendeix a dretanitzar la política, però també com a fórmula perquè, si aquesta actitud és prou elevada, el partit demòcrata vegi en un tímid ascens dels partits socialistes la necessitat de virar el seu discurs cap a l’esquerra, si no vol anar perdent alguns milers de vots que l’impedeixin guanyar en una propera ocasió el partit republicà.

I és que el color de pell d’Obama és un canvi, però no el seu discurs, i Martin Luther King va lluitar perquè valoréssim la gent independentment del seu color de pell.

~ per barrageneral a Novembre 4, 2008.