Una crisi més que les classes treballadores patiran sense haver provocat

portadalluita(article que m’han publicat a la revista Lluita del PSAN, com a membre de la secretaria de Premsa de la Intersindical-CSC)

Després de dècades d’una teòrica bonança econòmica que ha consistit bàsicament en l’augment les desigualtats socials (actualment, l’1% de la població més rica acumula el 40% de la riquesa mundial, mentre el 50% de la població més pobra s’ha de resignar a repartir-se un 1% d’aquesta riquesa), l’expansió i augment dels beneficis de les multinacionals (aquestes empreses ocupen el 7,5% dels i les treballadores mundials, però generen el 30% del producte brut mundial i protagonitzen dues terceres parts del comerç internacional) i la consolidació d’una globalització basada en el neoliberalisme, la irracionalitat i la llei del mercat per sobre de la democràcia (amb nombroses organitzacions internacionals que treballen per mantenir aquest ordre), després de tot això, ara se’ns diu a les classes treballadores que hi ha crisi.

És una crisi que no ens hauria d’estranyar tant, ja que fa molts anys que se sap que el sistema capitalista viu alts i baixos constants, però el fet que actualment el sistema sigui més especulatiu i global que mai provoca que la crisi, teòricament, també ho sigui. I la maquinària de crear opinió, amb governs i mitjans de comunicació al capdavant, omplen portades i minuts parlant de possibles recessions i de cataclismes bíblics, creant un estat de paranoia i psicosi alarmant.

I es parla de l’economia com si fos quelcom impersonal, fruit de l’atzar i impredictible. Com si no existís l’OMC, el FMI, el Banc Mundial, el G8 i tantes altres organitzacions encarregades de guiar-la. Com si fins ara ningú se n’hagués beneficiat de la situació anterior. Com si els diners no es repartissin, sinó que es creessin i es destruïssin per lleis naturals i alienes.

Però els i les culpables i beneficiàries de tot plegat tenen noms i cognoms i el motiu de la suposada crisi és clar: un sistema econòmic mundial irracional i especulatiu. I això ha provocat una crisi financera, fruit de l’avarícia de voler “jugar” amb més diners dels que es disposaven; una crisi industrial, fruit de la recerca de matèries primeres allà on són més barates (i actualment, aquests sistema considera les persones com a mà d’obra i, com a tal, com a matèria primera) i provocant nombroses deslocalitzacions; una crisi alimentària, fruit de prioritzar el combustible per als vehicles abans que els aliments per a les persones; i tantes altres crisi derivades del mateix problema comú.

I, tanmateix, malgrat que creuen inadequat explicar-nos quina és la font de totes aquestes crisis, els seus efectes en les classes treballadores són molt palpables i les renúncies que se suposa que haurem de fer en pro de la millora de la situació, també.

Així, les classes treballadores dels Països Catalans estem patint des de principis d’any un constant agreujament de les condicions de vida i treball de què disposàvem abans, en tot allò que depèn de les empreses, mentre que des de mitjans i classe política se’ns va educant per tal que anem resignant-nos de cara a les reformes que es realitzaran ben aviat (en “pro de l’economia”, ens diuen), no fos cas que se’ns ocorregués dissentir. En època de teòrica bonança, ens incitaven a consumir i a endeutar-nos i ara, per contra, ens criden a claudicar. Per als grans sindicats espanyols, però, aquesta claudicació no suposarà cap problema, ja que ja la practicaven amb delit durant l’anterior etapa.

D’aquesta manera, podem repassar diverses dades que ens facin verificar la magnitud de la situació:

– el passat setembre, l’atur interanual havia augmentat als Països Catalans un 41,08%, onze punts més que la mitjana espanyola, la qual, a la vegada, presenta les pitjors xifres d’atur a nivell europeu; (nota posterior: ara l’augment interanual ja és del 50%, un 12,5% més que la mitjana estatal)

– la inflació oscil•la entre el 4 i el 5%, una xifra molt exagerada, sobretot si ho comparem amb el creixement del PIB, que es troba entre l’1 i el 2% (el que denota un augment dels preus injustificat);

– les hipoteques, realitzades sobre habitatges amb un cost inflat, cada cop costen més de pagar, en pujar l’Euribor fins al 5,5% (un màxim històric), a principis d’octubre;

– la desigualtat social augmenta, ja que els salaris dels i les caps de les empreses pugen més (un 5,4% de mitjana) que els dels i les subordinades (un 4,8% de mitjana), el que es tradueix en pèrdua de poder adquisitiu (aquí és on més baixa de tot Europa) i en què el salari d’executius i executives de l’Íbex-35 ja sigui 46 vegades superior al sou mitjà estatal;

– s’incrementa el tancament d’empreses (només a Catalunya, es van presentar 85 expedients de regulació d’ocupació (ERO), el passat juliol, quan el mateix mes de 2007 se’n van presentar només 35) i deslocalitzacions, amb els diners provinents de les ajudes de les administracions i de la venta dels terrenys cedits per aquestes, per tal de construir-hi la fàbrica;

– s’incrementa el frau fiscal entre les grans rentes (les de les classes treballadores estan massa controlades) i les empreses, ja que, tot i augmentar els beneficis de les empreses en un 38% l’any passat, la recaptació de l’Impost de Societats (que grava aquests beneficis) va reduir-se un 30%, així com augmenta l’economia submergida, la qual ja suposa entre el 20 i el 25% del PIB dels Països Catalans.

Igualment, ja se senten cant de sirena que criden a aplicar en un futur proper, més contenció salarial, un abaratiment de l’acomiadament, majors jornades laborals (amb la Directiva de les 65 hores), un major desmantellament i privatització dels serveis públics, més mà dura contra la immigració (amb les directives europees en aquest sentit, així com les declaracions del ministre Corbacho en la mateixa línia) i altres mesures que tinguin com a objectiu mantenir els beneficis exagerats dels i les de sempre.

A més, el poder polític, com de costum, es troba de costat del gran capital i el poder financer, tot i que ara es pot preveure que la relació entre ambdós sigui major, a causa de la dependència de les administracions catalanes de la liquiditat que li poden aportar, a causa de la fi de la bombolla immobiliària i de les grans recaptacions econòmiques que estaven associades a aquesta i a l’etapa de bonança anterior (quan es van retallar impostos).

Les èpoques de crisi, però, serveixen per realitzar canvis, ja que quan tot va bé (per als i les de sempre, s’entén) es prefereix no variar massa les condicions. Als EUA els ha servit per aprofundir en un capitalisme on ja no es permet la desigualtat, sinó que es fomenta aquesta, quan la majoria social ha de pagar les temeritats i especulacions d’uns pocs. I, mentrestant, la Unió Europea està preparant una etapa d’aprofundiment en la retallada dels drets socials i laborals.

Davant d’aquesta situació, cal saber que la resposta definitiva ha de ser global i implicar la fi de la globalització neoliberal i les seves institucions, ja que és molt difícil crear un oasi de benestar i justícia social en un món de barbàrie. Això no implica, però, que no hi hagi resposta possible, ja que es poden impulsar polítiques encarades a pal·liar aquesta situació, les quals s’han de basar en els cinc eixos següents, que trenquen amb la dinàmica impulsada fins ara:

a) aprofundiment en els drets laborals: establir la jornada laboral de 35 hores (gran reducció immediata de l’atur), augmentar el salari mínim interprofessional, penalitzar la contractació temporal, lligar per llei l’augment dels salaris en funció de la inflació (com a mínim i segons conveni col•lectiu), reformar en profunditat els serveis públics d’ocupació per tal de substituir les tasques de les ETT (però oferint més feines de qualitat i evitant abusos) i oferir major protecció per als col•lectius més afectats (dones, joves, immigració i majors de 50 anys).

b) reforma de la política econòmica: lligar el suport a les petites i mitjanes empreses a la qualitat del treball, canviar la distribució de treballadors/es (acostant-nos a Europa, que disposa de menys mà d’obra a la construcció i més en educació i serveis socials), apostar decididament pel R+D+I, aprovar mesures per garantir la protecció del medi ambient, prohibir els ERO en empreses amb beneficis, permetre la gestió col•lectiva per part dels i les treballadores de les empreses en fallida i fomentar i ajudar clarament el cooperativisme.

c) augmentar la despesa en polítiques socials (sanitat, educació, pensions…) per augmentar l’ocupació, la productivitat i el benestar, acostant-nos i superant després els estàndards europeus.

d) impulsar polítiques reals de redistribució de la riquesa (per finançar les mesures anterior), amb un augment dels impostos directes i progressius a persones físiques i jurídiques i als patrimonis, amb l’establiment de l’obligació de pagar els impostos sobre els beneficis allà on s’obtenen aquests (actualment, si s’inverteixen a un altre país el benefici obtingut aquí, això no es considera benefici i, per tant, no es grava, el que fomenta la fugida de capital i la deslocalitació), amb la lluita decidida contra el frau i l’economia submergida i amb una denúncia constant dels paradisos fiscals (Andorra és un dels tres que queden al món).

e) reconèixer els drets nacionals de les nacions sense estat, en especial en matèria laboral (és una competència exclusiva dels estats espanyol i francès), per tal d’impulsar el Marc Català de Relacions Laboral i Protecció Social, interconnectar correctament els diversos territoris dels Països Catalans i posar fi a l’espoli fiscal que aquests pateixen.

Aquestes mesures, però, només seran factibles i realment útils si es realitzen en el marc d’una lluita global contra el capitalisme neoliberal i les seves institucions, així com si gaudeix del suport actiu de les classes treballadores catalanes, en el marc del sindicalisme nacional i de classe, dels moviments socials i de les nombroses mobilitzacions que es realitzaran properament en favor dels drets socials, laborals i nacionals. Com sempre, l’organització i la lluita són el camí.

Anuncis

~ per barrageneral a Novembre 20, 2008.

4 Respostes to “Una crisi més que les classes treballadores patiran sense haver provocat”

  1. el que opino es que tornem al de sempre o socialisme a tot al planeta (difícil per no dir impossible) o no funciona. El mateix que es deia quan hi havia 2 blocs, clar com existeix el harrods la gent ho compara amb la cartilla de racionament i no hi ha color encara que no ho puguis pagar allà tens la pastanaga. Amb el socialisme no hi ha cap de pastanaga no pots ni millorar ni empitjorar l’única cosa que tenen pq la societat els hi fagi cas és el garrot

    el que seria més viable és fer-ho només en un país, i per combatre els sous rebentats i la falta de regulació a països “socialistes” com Xina pots fotre-li el 300% d’aranzels als seus productes el que significarà que ells no et compraran i segurament la resta de països capitalistes.
    Tot plegat significaria que si no exportes ni productes manufacturats, ni recursos minerals (que no tenim), ni tens turisme, no tens divises per importar res el que significa que si vols un microxip intel o te’l fabriques tu o tornes al àbac.

    El model mixte (capitalisme/socialisme) com el que “tenen” a alguns països americans penso que no porta enlloc pq no es carn ni peix i a sobre em de tenir en compte que “financen” la revolució amb els minerals només s’ha de comparar amb un revolució sense petroli com la cubana.

    Es una critica constructiva les coses no són tan fàcils, el camí de només alguns països és llarg, tortuós i complicat. El de tot el planeta ho trobo impossible i fins i tot m’esgarrifaria que tothom penses i actues igual. Si per alguna cosa em evolucionat és pq no som fotocopies els uns dels altres.

    que vagi bé

  2. Un cop mes Felicitats nano!
    aprofito per demanarte la URL per fer un enllaç amb Catalans.
    estic a : catalansreaccionem@hotmail.com.

    Salut i Força!!

  3. Disculpa, ja ho tinc. Salut!!!

  4. no si ara ja començo a llegir les teves actualitzacions pensant que t’acabaré donant la raó… com sempre.

    Ara diuen que amb tota aquesta pantomima de la crisi toca apretar-nos el cinturó, com si les classes treballadores no ho haguem fet des de sempre i com si no fos prou les empreses aprofiten l’avinantesa per començar ERO’s a tort i a dret per una banda i oferint contractes miserables per l’altra, és molt trist!

    Des de fa un temps em dóna la sensació que amb aquesta alarmant situació estan aprofitant per escanyar-nos més, tan de bo serveixi perquè reaccionem d’una vegada per totes… però, com? (avui estic espessa)

    Ale, senyor sindicalista molts petons! (i no t’espantis al llegir el meu bloc 😦 )

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: