Joves i crisi: precaritzem la precarietat!

joveprecari

(Article que m’han publicat al número 6 de l’Enclusa Digital, el butlletí electrònic de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC)

Plou sobre mullat en la situació laboral del jovent treballador català. Com si no n’hi hagués prou, acostumats/des com estàvem a situacions precàries, amb contractes escombraria i sous de misèria, a més de dificultats per accedir a serveis bàsics com el de l’habitatge, la crisi ens ho posa encara més difícil.

I és que les característiques dels i les joves són les clau per tal que una situació com l’actual els i les hi afecti durament. Això és així, bàsicament, per la modalitat de contractació (temporals) i pel sector de la feina (serveis) predominants. D’aquesta manera, tot i que les grans portades se les enduen els ERO a les empreses d’automoció i complements, aquest no és el sector que més estigui patint directament la crisi, com a mínim en termes absoluts. Els seus acomiadaments massius són importants per la repercussió que tenen de cop a moltes famílies i per les conseqüències indirectes en altres llocs de treball (sobretot en relació a la reducció del poder adquisitiu i de consum de la persona acomiadada i familiars), però cal recordar que el sector terciari ha estat el que més desocupats/des ha produït en el darrer any, amb un total de 126.198 de nous, molt per sobre del segon sector més afectat, el de la construcció, amb 69.030 nous desocupats/des. Quan tenim en compte que la majoria del jovent treballa en el sector serveis, podem començar a imaginar-nos els motius pels quals l’augment de l’atur que l’hi afecta és més de 8 punts superior a la mitjana catalana. Igualment, cal saber que l’Estat espanyol és, amb diferència, aquell que presenta unes xifres més altes a nivell d’Unió Europea i OCDE quant a atur juvenil.

De la mateixa manera, el jovent presenta xifres de temporalitat molt elevades, que ballen entre el 42 i el 80%, segons el grup d’edat analitzat, mentre que la mitjana estatal és inferior al 30% (la qual, tanmateix, també és la major d’entre tots els estats de la Unió Europea i l’OCDE). I, de fet, la primera fórmula d’acomiadament és la no renovació dels contractes temporals (a causa de la seva manca de cost afegit), el que fa que els i les joves esdevinguin encara més vulnerables als processos de reducció de personal de les empreses.

De fet, aquesta xifra també ajuda a explicar el motiu pel qual la mitjana salarial del jovent és tan inferior a la mitjana general de sous. I és que, de promig, un/a jove de Catalunya cobra uns 12.800 € anuals, un/a major de 44 anys en cobra uns 24.800 (gairebé el doble) i la mitjana de la comunitat es queda en uns 21.200 €. En el cas del País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses, la diferència és inferior, tot i que mantenint marges molt elevats. Com es deia abans, aquesta qüestió es relaciona amb la taxa de temporalitat pel fet que l’Estat espanyol només està superat per Romania quant a estats de la Unió Europea o l’OCDE on, per la mateixa feina, les diferències entre salaris per als i les que la realitzen amb contracte indefinit o temporal són superiors. Així, a l’Estat espanyol, per encarregar-se d’una mateixa tasca, si es disposa de contracte temporal només es cobra un 70% del que cobra una altra persona que realitza el mateix, però amb contracte indefinit. Així, la temporalitat és una característica clau del sistema laboral estatal; però, a més, aquesta modalitat es troba molt més discriminada que a altres països en els quals és menys comuna.

A finals d’octubre, apareixia a les planes d’un diari principatí una enquesta segons la qual el 26,1% dels i les joves tem quedar-se sense feina en els propers mesos, a causa de la crisi (la mitjana general de temorosos/es era del 19%). D’aquesta manera, inconscientment o conscient, el jovent treballador sap que, per les seves característiques laborals, patirà més la crisi que la mitjana de la població catalana. A banda, una altra dada interessant de l’enquesta era la que feia referència als temors de quedar-se sense feina segons l’estatus socioecoonòmic. Així, un 28,1% de les persones amb un estatus de nivell mitjà-baix o baix tenia por de quedar-se a l’atur, una possibilitat que només contemplava el 10,1% de les persones amb un estatus mitjà-alt o alt. La crisi, doncs, amenaça més les classes humils que les més adinerades, com alguns i algunes ja fa temps que denunciem.

En aquest sistema irracional, paga condemna qui menys ha abusat, mentre que aquell/a que s’ha enriquit sense fre durant tants anys, en temps de crisi mantindrà la fortuna i gaudirà dels favors dels i les poderoses. No alimentaran les cues de l’atur, ni maldaran per pagar una hipoteca inflada, però no es cansaran mai de demanar mesures pel “bé de l’economia”, com l’abaratiment de l’acomiadament o la contenció salarial. Si aquesta etèria “economia” són ells i elles, llavors, sense dubte, aquest camí aniria en favor seu; però en cap cas no serviria per sortir de l’atzucac actual.

Però, en el cas del jovent, aquest no només no ha provocat la crisi, sinó que no ha viscut el procés en el qual s’ha gestat i s’ha trobat de cop la bombolla als nassos i una eterna precarietat que ara s’endureix encara més. Però, igualment, cal que les classes adinerades sàpiguen que això no implicarà quedar-se amb els braços plegats. Ben al contrari, la lluita i la reivindicació, al lloc de treball i al carrer, seran la nota que marcaran la partitura que tocarà el jovent treballador català. Totes i tots hem de tenir clar que la crisi és per al (i la) que la provoca!

Anuncis

~ per barrageneral a Novembre 29, 2008.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: