Repensem el funcionariat?

No vull que se’m malinterpreti: no estic dient que tots/es els/les funcionaris/àries siguin uns/es dropos (seria una generalització indeguda), ni que estigui en contra del paper de l’administració com a contractant i ofertora de serveis (ans al contrari). Tanmateix, crec que comença a ser el moment de repensar i actualitzar una figura que va ser creada en un moment concret i que en la societat moderna actual (i menys encara en una d’hipotètica que vulguem construir) no té el paper ni la motivació que li va correspondre.

Així, el cos de funcionaris i funcionàries va aparèixer en un moment en el que l’administració era prima i hi havia poc personal (el qual, a la vegada, era el millor per fer aquella tasca, en gaudir d’una educació i una posició privilegiada, dins el que cap) i calia evitar que, cada cop que hi hagués un canvi polític, el/la nou/va manaire de torn canviés tot el cos de funcionariat per un del seu color polític, creant una inseguretat professional permanent, lligant la feina amb la política i deslligant el càrrec de tota meritocràcia possible.

funcionaris1

Tanmateix, ara es donen les mateixes condicions? Sincerament, crec que no, ja que l’administració ja no és un cos petit de treballadors/es, sinó l’equivalent a una enorme empresa amb milers de persones en nòmina, l’educació ja és més o menys universal i les oposicions no suposen una manera de designar els i les millors per un càrrec (sinó un mer tràmit per guanyar-se una feina vitalícia) i els partits que volen col·locar la seva militància a l’administració, un cop guanyen unes eleccions, ja ho fan mitjançant càrrecs de confiança, tècnics o mitjançant contractes per a tasques concretes o subcontractacions (les fórmules són immenses i molt variades). La justificació del funcionariat, avui en dia i tal com està plantejat, doncs, és prou difícil, ja que els temps han canviat, però aquesta figura segueix inalterable.

El que en resulta, doncs, és un panorama prou decadent, on hom té una feina assegurada de per vida, on el salari és el mateix es faci la feina que es faci, on la cultura de l’esforç brilla per la seva absència, on qui disposa d’il·lusió per realitzar una tasca es veu arrossegat/da per la desídia de qui s’ha ancorat en la monotonia, on la solidaritat de classe és inexistent per un col·lectiu on no se li pot parlat dels problemes de l’atur i on el combat contra l’estat esdevé impossible, ja que bona part de la gent no se sent contractada per aquest, sinó que forma part d’ell.

De fet, un bon amic pro-castrista m’explicava, després d’una visita recent a Cuba, que un dels grans càncers del país és el fet que bairebé la totalitat dels i les treballadores siguin funcionàries contractades per l’estat, transportant a bona part dels oficis els vicis de l’administració. D’aquesta manera, en un bar sense massa clientela, els cambrers i cambreres estaven parlant entre ells/es amb tanta desídia que el meu amic podia esperar-se fins a mitja hora perquè li prenguessin nota, igual com la única forma per treure’s un sobresou allà esdevé el mercat negre i la corrupció, molt més present que a molts dels països veïns. De fet, no costa gaire imaginar que, en una situació així, la impossibilitat de progressar et dugui a caure en aquestes temptacions, encara que la persona en qüestió no sigui una vaga i al principi tingui il·lusió pel treball.

funcionaris2

I, tanmateix, el que tampoc es pot fer és perdre la feina, motiu pel qual la de funcionari és una de les feines més desitjades pel jovent català. D’aquesta manera, l’estabilitat a qualsevol preu és una qualitat molt més desitjada que la possibilitat de recompensa per l’esforç, el treball i la innovació. Així, una administració que avança en base a aquests paràmetres ha de ser ineficient per nassos, mentre que el país ha d’arrossegar una llosa important en un sector clau com el públic.

No hem de tenir por, doncs, a reconèixer que l’administració i el sector públic és ineficient. Negar aquesta evidència que la dreta porta per bandera només ens fa perdre credibilitat. Tanmateix, és davant d’aquesta situació que es poden prendre tres camins, i aquí és on hem de marcar distàncies: portar les funcions del sector públic al sector privat (la proposta de la dreta); mantenir la situació (la proposta del conservadorisme vestit de progressisme, en no voler modificar res, per por als canvis); i fer eficient el sector públic i fer-lo guanyar terreny enfront el privat en sectors clau (aquesta crec que ha de ser la proposta de l’esquerra moderna).

I aquesta eficiència, de fet, crec que vindria replantejant-se la figura del funcionariat, mantenint el contractant (l’administració pública), però canviant el contracte, convertint-lo en una relació laboral (majoritàriament) de caràcter indefinit entre el/la treballador/a i l’administració, subjecte a bonificacions, ascensos, millores salarials (dins una forquilla) i altres incentius a la bona feina, així com a l’acomiadament en cas de no treballar correctament. Igualment, caldria preveure el fre a favoritismes per qüestions personals o polítiques i una diferència de drets excessiva, així com altres aspectes, tot i que la majoria són qüestions que també es poden donar en l’empresa privada i que encara estan pendents de legislar.

Amb aquest “senzill” canvi, es guanyaria força en eficiència, en credibilitat política i en optimització de recursos i no hauria de voler dir reduir el personal de l’administració, sinó aconseguir que aquest treballi com qualsevol empleat/da del sector privat i poder així oferir més i millor serveis a la ciutadania. Tanmateix, per cost polític i per no retallar uns drets ja adquirits, el canvi no podria ser immediat i no es podrien transformar contractes de funcionaris/àries actuals per contractes “normals” (seria il·legal i injust), sinó paulatí, cobrint les baixes per jubilació o per altres motius amb contractes indefinits al nou personal, després d’aprovar una llei que regulés aquest lent procés de substitució.

L’esquerra ha de canviar i modernitzar el seu discurs, però no moderar-lo, sinó adaptar-lo als temps que corren. Cal, per fi, donar resposta a la pregunta que desprestigia tant les idees dels i les defensores de la gestió pública de “per què treballa més i millor un/a professor/a de l’escola privada, que cobra menys i gaudeix de menys estabilitat, que un/a funcionari/ària de la pública?”.

De la mateixa manera, el sector públic hauria de ser un garant de la igualtat de drets i d’oportunitats, així com d’un funcionament cooperatiu i col·lectiu dels llocs de treball, però això ja és una altra qüestió…

funcionaris3

Anuncis

~ per barrageneral a Desembre 29, 2008.

3 Respostes to “Repensem el funcionariat?”

  1. Completament d’acord, com a persona d’esquerres vull que TOTS els treballadors gaudeixin dels privilegis dle funcionariat pero siguin tan currants i competititius com els que treballen per conta aliena1
    Boníssims els acudits de Forges, com sempre!

  2. No sabia on deixar les meves Felciitacions i aprofito l´ultim escrit per fer-ho.
    Qué tingueu tots un Feliç any nou 2009, ple de Salut i empenta per continuar amb aquest entusiasme.

    Carme
    catalansreaccionem.wordpress.com

  3. El teu escrit em serveix per contextualitzar en el meu blog, el relat de Mikail Gógol “El Capote”, on es relaten les misèries d’un funcionari.
    Ho podeu veure a lleixes.blogspot.com

    Salutacions.
    David.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: