Bona protesta, mala protesta

La nit de cap d’any, com tants i tantes catalanes, vaig veure les campanades a TV3, amb els dos Tomàs Molina. Fou llavors, quan, ja a l’any 2009, un parell d’activistes van irrompre la transmissió amb pancartes contra Bolonya (malauradament, no es va veure massa bé el missatge), en una situació que els dos presentadors van salvar prou bé i que a mi em va agradar força. A primera instància, doncs, vaig creure que havia estat una bona acció, ja que en un moment de gran audiència havien aconseguit colar-se a la tele i mostrar (més o menys) un missatge. Cal acceptar que les accions de protesta, més enllà de pressionar per aconseguir uns objectius, pretenen realitzar una tasca de sensibilització basada no en convèncer la ciutadania, sinó en fer-la reflexionar (gran part de la clau de les lluites rau en què la població no coneix moltes problemàtiques o alguns punts de vista allunyats de l’oficial i, per tant, cal aconseguir que les coneguin i s’hi informin per canals més adequats, mitjançant accions mediàtiques que permeten vendre lemes, però no grans argumentacions).

campanades08

Tanmateix, en la línia de l’anterior post, en el qual pretenia repensar un dogma de l’esquerra, hi he estat reflexionant, ampliant el pensament a les formes de protesta de l’esquerra combativa, i he canviat de postura. D’aquesta manera, és normal que a mi m’agradés la protesta, perquè estava d’acord amb el fons de la reivindicació, però cal tenir en compte que el missatge havia d’arribar a aquell conjunt de gent que no està posicionada, a la ciutadania en general, per tal de fer-la reflexionar. Cal aconseguir doncs, que, una persona sense prejudicis (és a dir, sense estar a favor o en contra d’una reivindicació), conegui una lluita i s’hi interessi, a poder ser des d’un primer imput positiu o, si més no, que no esdevingui un prejudici.

Evidentment, hi haurà qui estarà en contra de tot tipus de protesta, igual que hi ha qui estem generalment a favor de qualsevol d’aquesta, però per sort aquests són minoria i, per tant, el gruix de la societat està preparat per rebre uns arguments de totes bandes, per tal de posicionar-se davant un fenomen. El problema és que generalment els i les d’una banda tenen més facilitats per fer arribar idees que els i les de l’altra, el que obliga a ser més imaginatius/ves, tot i que això no significa que tot s’hi valgui (no crec que sigui cert que el que importi sigui que hom parli de tu, encara que sigui malament, ja que prefereixo que un 1% de la població em conegui i estigui a favor meu que no pas que em conegui un 99% de la ciutadania i un 95% hi estigui en contra, ja que així no s’aconsegueix debat, sinó odi).

D’aquesta manera, en base a això, crec que hi ha tres tipus de protestes, les quals es diferencien per si molesten la ciutadania (la protesta resta), si no la molesten (la protesta no resta) o si l’afavoreixen d’alguna manera (la protesta suma). D’aquesta manera, si l’acció provoca un mal o un inconvenient a gent que no està involucrada en el conflicte (diferent és si sí hi està involucrada), acostuma a crear un sentiment de solidaritat entre el conjunt de la població, que ja veu la reivindicació com a negativa, ni que sigui com a prejudici. Per contra, si no es molesta el personal, el sentiment esdevé neutre, com a mol d’interès. Finalment, si es crea o dóna alguna qüestió positiva per a la gent o, fins i tot si, sense perjudicar-la, es protagonitza alguna mena d’heroïcitat, el sentiment primer que mereix la reivindicació acostuma a ser positiu.

Així, en el primer grup, podríem trobar aquelles accions basades en tallar carreteres, realitzar pintades “guarers” a les parets (en especial quan contenen expressions grolleres o insultants, com “Puta Espanya” o “espanyols inferiors”), impedir l’accés a espais d’interès, agredir qui no pensa com tu o, com va ocórrer darrerament a Gràcia, cremar cotxes o destrossar establiments. Evidentment, el més fàcil per cridar l’atenció és molestar la gent, però massa vegades el camí més senzill no és el més efectiu.

Igualment, en el segon grup hi trobaríem la majoria d’accions, com penjar pancartes i cartells (sempre que no sigui a la casa d’un/a particular, ja que en qualsevol altre cas el mal és massa petit com per considerar-se perjudici), pintar murals (si són macos i treballats, no provoquen rebuig), okupar cases (sobretot si es fa de forma sana i en benefici del barri), alliberar facultats, repartir díptics, encadenar-se per evitar la tala de boscos, manifestar-se o crear mitjans de comunicació propis. Massa vegades, l’esforç és massa elevat en relació als resultats, però com a mínim s’aconsegueix conscienciar part de la població, mitjançant feina de formiga.

Finalment, el darrer grup d’accions és el més positiu per la lluita (a nivell de conscienciar i obtenir aliats/des externs/es), però també el més difícil d’aconseguir. Per una banda, trobaríem actuacions beneficioses per a la ciutadania, com quan la pagesia munta parades en les que ven les fruites, vegetals i hortalisses al preu al que normalment les venen als i les intermediàries, per tal de mostrar el baix percentatge del guany final que s’enduen, o quan grups contraris als posicionaments retrògrads de l’Església en relació al sexe reparteixen preservatius gratuïts a les portes d’una catedral o un edifici sagrat. Per altra banda, trobem les accions heroiques, com quan activistes es pengen d’una grua o un pont o en casos com els de l’Enric Duran, en què enganya bancs i caixes i usa els seus crèdits per finançar moviments socials.

D’aquesta manera, doncs, intentant comprendre la ment de la gent “normal”, no polititzada, el fet d’estar veient les campanades i observar com dues persones tallen el moment festiu i d’humor per aparèixer amb pancartes crec que ha de crear una reacció més aviat negativa, ja que el prejudici és prou major que qualsevol hipotètic benefici. Em sap greu ser tan cru, perquè el noi i la noia que van protagonitzar l’acció ho devien fer amb la millor intenció del món, de forma planificada i perdent l’ocasió de celebrar el cap d’any amb les persones estimades, i a mi em va agradar en el seu moment el que van fer, però fredament crec que estratègicament va ser un error que resta més que no suma.

En aquell moment i sempre, crec que des de les organitzacions combatives cal tenir clar que una de les tasques principals ha de ser guanyar-se el respecte i el suport d’una majoria de la ciutadania, el que implica tenir clar qui són els enemics i les enemigues i no perjudicar les futuribles aliades, el que a la vegada implica deixar de protagonitzar algunes accions que històricament s’han defensat, però que no serveixen per avançar cap a l’objectiu (ans al contrari).

Anuncis

~ per barrageneral a gener 2, 2009.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: