A 100 dies de les eleccions europees, avancem cap al socialisme?

Qui es pensés que la crisi actual i l’ofensiva neoliberal no tindria conseqüències en el mapa polític europeu s’equivocava. Qui es pensés que l’experiència de la URSS serviria per estigmatitzar permanentment i evitar qualsevol creixement del socialisme democràtic a l’Europa occidental també s’equivocava. O almenys això m’agrada pensar.

D’aquí a poc més de 100 dies tindrem les eleccions europees i aquesta cita serà una bona forma de veure l’estat actual de la consciència política a l’esquerra de la socialdemocràcia en aquells estats de l’Europa occidental, la que no va viure sota l’ombra de la Unió Soviètica (afegint-hi, per història i cultura, la totalitat d’Alemanya i excloent-ne, per tradició política, els països nòrdics).

Fent un simple anàlisi de la situació de partits que en el mapa actual situaríem a l’extrema esquerra, podem veure com, en alguns casos, aquests creixen amb una clara tendència ascendent, mentre que, en d’altres, tot just neixen experiències amb molt de futur. He inclòs en aquest projecte d’anàlisi aquells partits representants del socialisme democràtic, excloent els partits comunistes clàssics o els seus descendents, no només pel seu passat de justificació del totalitarisme estalinista (que també), sinó sobretot per la seva deriva generalitzada cap a l’eurocomunisme (eufemisme de socialdemocràcia), amb l’honrosa excepció de Die Linke, el qual ha sabut escapar-se d’aquesta tendència. Tampoc hi he inclòs partits com la CUP o l’esquerra abertzale, atesa la no-participació a les eleccions europees, a causa d’estratègies pròpies o de la manca de qualitat democràtica de l’Estat espanyol, respectivament. El mapa que en quedaria i que explicaré després, doncs, seria més o menys el següent:

europa_socialista
Per fer una classificació ràpida, podríem fer una divisió entre: partits consolidats en creixement, nous partits amb força i nous partits amb escassa base social. Anem a veure què hi trobem en cada grup:

Partits consolidats en creixement

Die Linke: aquest partit alemany va néixer el 2007, arran de la fusió del Linkspartei.PDS (assentat a l’Est (de fet, era hereu del partit oficial de la RDA), aportà 60.000 afiliats/des) i el WASG (assentat a l’Oest, aportà 9.000 afiliats/des), actualment és el cinquè partit alemany i disposa de 7 europarlamentaris/àries. Tanmateix, a partir de la fusió, el seu creixement s’ha accentuat a l’Est (en diversos estats és segona força) i s’ha incrementat a l’Oest (entrant a 5 nous estats on no hi tenia representació), beneficiant-se del pacte entre la CDU i la SPD a nivell nacional i amenaçant seriosament l’hegemonia per l’esquerra del segon partit. En aquestes eleccions europees pot demostrar fins a quin punt aquesta tendència és real a tot el país, tot i que s’espera un augment de representació important.

Bloco de Esquerda: aquest partit portuguès va néixer el 1999 com a coalició de tres partits que llavors no tenien representació parlamentària. A les eleccions d’aquell any va aconseguir 2 diputats/des, una xifra que progressivament ha augmentat fins als/les 8 de l’actualitat i que l’acosta cap a les xifres de l’històric Partit Comunista de Portugal, gràcies al suport de joves i treballadors/es. Les enquestes li són molt favorables i és possible que aquesta vegada el seu eurodiputat pugui anar acompanyat al Parlament Europeu.

Sinn Féin: aquest històric partit nacionalista i d’esquerres irlandès (és difícil acabar-lo de definir com a socialista, malgrat que es troben a l’esquerra del mapa polític nacional) viu un moment força dolç, com a mínim a nivell electoral. Així, a les eleccions del 2001 a Irlanda del Nord, va arrabassar al SDLP el primer lloc com a principal partit republicà a la zona; mentre que, a la Irlanda independent, segueix essent força minoritari, aconseguint 4 dels/les 166 diputats/des del Parlament, en les eleccions del 2007 (perdent un diputat respecte els/les que tenia des del 2002, tot i que llavors n’havia guanyat 4). Tanmateix, actualment tenen dos eurodiputats/des (un/a per banda i banda de la frontera) i sembla que poden millorar resultats, ja que la crisi econòmic i sobretot el fet d’haver liderat en bona mesura la derrota del tractat de Lisboa en el referèndum de l’any passat (el qual, per cert, es tornarà a votar l’octubre…) els ha fet guanyar en protagonisme en la política irlandesa i els/les permet creure en un possible augment del nombre de representants al Parlament Europeu.

Nous partits amb força:

Nou Partit Anticapitalista: és l’únic cas del grup i el nom és provisional, però ve a referir-se a la refundació de la Lliga Comunista Revolucionària francesa, liderada pel carismàtic i jove Olivier Besancenot. Malgrat que part de l’esquerra al Partit Socialista Francès s’està agrupant, aquesta fracció trotskista és menystinguda, tot i que, sense tenir representació al Parlament (i sabent que era un vot inútil), Besancenot va aconseguir gairebé un milió i mig de vots a les presidencials del 2007, l’equivalent a un 4,08% dels sufragis emesos (a tall d’exemple, IU va treure un 3,8% dels vots a les estatals de l’any passat), convertint-se en el cinquè candidat més votat (i el primer a l’esquerra dels/les socialistes). Arran del procés evolutiu que està vivint la LCR, després del Congrés que es va viure a principis de febrer, el NPA suposa una gran esperança per al socialisme democràtic europeu, ja que, amb un discurs innovador i radical, el carisma de Besancenot està sabent agrupar joves i treballadors/es al voltant d’un projecte revolucionari que pot sacsejar la política francesa. L’obtenció d’un/a eurodiputat/da es mostra complicada, a causa del fraccionament en circumscripcions electorals (a diferència de l’Estat espanyol, on hi ha circumscripció única), el que obliga a tenir un vot molt concentrat, tot i que no es pot descartar res i els resultats de les eleccions europees seran una bona forma de veure la força real d’aquest experiment que, de moment, ja ha engrescat molta gent. A banda, cal destacar la defensa aferrissada que fins ara ha protagonitzat Besancenot del dret a l’autodeterminació de les nacions sota administració francesa, un discurs poc comú en l’esquerra francesa.

Nous partits amb escassa base social:

Izquierda Anticapitalista: arran de l’experiència francesa, l’any passat l’organització de l’Estat espanyol Espacio Alternativo es va refundar en aquest partit. La seva història és complicada, tot i que és la descendent directa de la Lliga Comunista Revolucionària espanyola, la qual, després de fusions i divisions i de ser un corrent crític dins d’IU, finalment s’ha independitzat de nou i es presenta a aquestes eleccions europees. Té implantació sobretot a Andalusia, Madrid i Catalunya, tot i que el procés de refundació en IA li està permetent rebre suports de molts territoris i sectors diferents, crear nuclis locals i intensificar la seva activitat política. De fet, doncs, suposo que la intenció de la presentació a les eleccions europees no és guanyar representació a l’europarlament (de fet, costarà aconseguir les 15.000 firmes necessàries per poder-se presentar), sinó difondre el missatge anticapitalista i, tal com succeeix, guanyar suports i ampliar la seva extensió territorial. El cas de l’agrupació de Catalunya és força autònom i, de fet, s’anomena Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, ja que té uns orígens força diferents, malgrat que es coordini a nivell estatal amb IA i en comparteixi candidatura. El seu discurs és trotskista revolucionari, però sense dogmatismes i amb anàlisis molt seriosos i encertats de l’actualitat, així com una estratègia clara de treball amb els moviments socials i de suport a les postures sobiranistes. Malgrat tinguin poques opcions d’obtenir cap eurodiputat/da, ha de ser una opció a tenir molt en compte i amb molt de futur.

Sinistra Critica: el sistema de partits italià ha canviat molt en els darrers dos anys, creant-se grans agrupacions i movent a la dreta el centre ideològic. Així, els partits de centre-esquerra s’han unit en el Partit Demòcrata, de centre, mentre que els partits teòricament d’esquerres ho han fet en el partit “Arc Iris”, que corre a ocupar l’espai de centre-esquerra. En aquesta darrera opció hi ha participat Rifondazione Comunista, qui també va formar part del precoç govern de Prodi (aquell que enviava més tropes a l’Afganistan i aprovada pressupostos liberals). Aquestes dues incongruències dugueren a militants socialistes de RC a protagonitzar una escissió a principis de l’any passat, per fundar Sinistra Critica. L’objectiu era mantenir les postures netament d’esquerres, de forma independent de cap gran partit liberal, tot i que també sabien que la croada seria difícil, sense cap líder carismàtic, ni gaire recursos. A les eleccions legislatives de l’abril passat, van obtenir un 0,46% dels vots i cap diputat/da, tot i que, a diferència del cas francès i de forma semblant als espanyol i català, la tasca de bastir una opció socialista a Itàlia serà llarga i complicada.

Així, malgrat aquesta visió optimista de la situació, també cal acceptar que no a tot arreu les perspectives són tan positives. De fet, són sonades les crisis i descensos electorals patits per Respect, a Anglaterra i Gal·les, i pel Scottish Socialist Party, a Escòcia.

Igualment, cal acceptar que una de les tasques a abordar per l’esquerra anticapitalista europea ha de ser la seva coordinació a nivell continental. Actualment, bona part dels seus eurodiputats i eurodiputades es troben al grup de l’Esquerra Europea, juntament amb els i les de partits socialdemòcrates com Izquierda Unida, i només alguns partits es coordinen mitjançant la Conferència de l’Esquerra Anticapitalista Europea (concretament, Die Linke, el Bloco de Esquerda, el NPA, Izquierda Anticapitalista i Sinistra Critica, d’entre els que s’han esmentat), la qual tan sols és una xarxa de reunió periòdica, sense incidència directa en el Parlament Europeu (entre altres coses, perquè tindrien una representació massa minsa). Depenent de com vagin aquestes eleccions europees, però, és d’esperar que aquesta situació canviï i seria desitjable veure tots/es els/les eurodiputats/des anticapitalistes units/des per una Europa de les classes treballadores.

Prometo fer una valoració passades les eleccions, així com espero fer aviat un anàlisi dels sindicats anticapitalistes europeus; és a dir, d’aquells referents de la Federació Sindical Mundial a Europa, on, per cert, ja han acceptat la Intersindical-CSC com a membre de ple dret. Temps al temps!

Anuncis

~ per barrageneral a febrer 26, 2009.

3 Respostes to “A 100 dies de les eleccions europees, avancem cap al socialisme?”

  1. Excel·lent article! 🙂

  2. […] Pel que fa a l’anàlisi partidista, en certs casos aquest es farà difícil, atesos els canvis d’aliances que poden haver tingut lloc o l’aparició de nous partits o coalicions que fins ara no havien participat en aquestes eleccions. De la mateixa manera, com que els Països Catalans no són una demarcació en si mateixos (ni les autonomies o províncies que els conformen), sinó que ho és el conjunt de l’Estat, els vots rebuts arreu són essencials per determinar el nombre d’eurodiputats/des que li correspon a cada partit. Tanmateix, als partits els caldrà fer aquest anàlisi i ja vaig avançar fa unes setmanes que també tinc curiositat per veure com se n’ensurten certs partits anticapitalistes europeus. […]

  3. […] altra banda, a finals de febrer, vaig escriure un article on em preguntava si tindria lloc una creixent consolidació d’un camp netament socialista arreu […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: