Unitat contra la crisi? Unitat per la independència? No, gràcies!

La idea de la “unitat” entre agents o organitzacions és un d’aquells conceptes que ha pres molta rellevància darrerament i que en general esdevé intrínsecament positiva, als ulls de bona part de la societat, després que s’hagi treballat conscientment i tenaç perquè així fos. Tanmateix, a mi no m’agrada massa, almenys en l’ús que se li’n dóna normalment, ja que ve a vendre una idea que significa que cal aparcar les diferències en benefici d’un “objectiu comú”. El problema, doncs, ve del fet que aquesta apel·lació a un “objectiu comú” implica massa vegades apartar les divergències ideològiques i els conflictes socials a una banda, en favor de la meta. En definitiva, doncs, significa enterrar el debat en favor d’un terme mig que ha de ser favorable a una majoria i que garanteixi que res no es mogui. Però, qui marca aquest “terme mig”, sinó els aparells mediàtics del poder? “Unitat”, doncs, té el mateix paper desincentivador de qualsevol lluita com d’altres mots actualment molt lloats, com “moderació”, “centralitat” o “estabilitat”, els quals pretenen frenar tota voluntat de revolta i canvi radical, una renúncia que no podem tolerar aquella gent que treballem per objectius tan contundents com la revolució social i l’alliberament nacional. Acceptar una forçada “unitat” en benefici del “conjunt”, doncs, implica automàticament renunciar als propis ideals. D’aquesta manera, la voluntat dels governs d’impulsar “pactes nacionals” temàtics amb el màxim d’agents i partits possibles tan sols respon a la voluntat de justificar la renúncia a aplicar les idees prèviament defensades, en favor d’una “unitat” major.

pau_social
Això no vol dir que aposti per la divisió permanent, ja que això també ens afebleix (i això l’esquerra ho sap prou bé), sinó que aquí em refereixo a la separació d’objectius i no d’organitzacions (que no deixen de ser les eines per atènyer-los, les quals haurien de ser el més fortes i grans possibles per aconseguir-ho). En cada moment, cal tenir clar pel que es vol lluitar i, a partir d’aquí, cercar els aliats i les aliades que calgui, sempre i quan el camí a recórrer no es desviï en excés. Igualment, fins i tot en aquest cas, m’agrada més parlar de “col·laboració” que d’“unitat”, ja que aquest concepte permet igualment la força d’una majoria, però sempre deixant clar que l’aliança és temporal i per objectius concrets i no orgànics.

D’aquesta manera, no suporto les proclames que apel·len a la “unitat contra la crisi” i a la necessitat de treballar junts patronal, sindicats i governs per sortir-ne. Si tenim clar que els interessos de classe són irreconciliables per definició, i més en una situació de crisi, aquesta “unitat” només pot voler dir oblidar tot anàlisi previ de qui o què ha provocat la crisi, rebutjant tota òptica de classe, i traçar estratègies conjuntes per sortir-ne, trobar “termes mitjos”. Però, quan la patronal tiba cap a la flexibilització del mercat laboral i la liberalització plena de l’economia, el govern camina cap a aquesta banda des de fa anys i els grans sindicats espanyols acoten el cap per recollir els feixos de subvencions que reben, quina “unitat” es pot construir, si no la renúncia dels nostres drets socials i laborals, en favor d’un benefici cada cop més extraordinari de l’empresariat? Així, si tenim clar que la crisi l’ha provocat un sistema capitalista depredador, uns governs liberals i uns sindicats que han oblidat els seus motius de ser, quin possible “objectiu comú” hi podem trobar? A tot estirar, rebutjar qualsevol canvi i continuar com fins com ara? I engrandir els seus beneficis permanentment fins a la següent crisi? No, gràcies! El que cal ara és desenterrar el conflicte amagat i cercar una solució real i radical a un problema de base! Ja n’hi ha prou de l’enganyosa i narcotitzant “pau social” que només ha servit per institucionalitzar la precarietat!

Per altra banda, un altre exemple crític podríem trobar-lo en aquella gent que, des del voltant del Carretero o d’altres grups i grupuscles, exigeixen la “unitat” de totes les forces independentistes o sobiranistes per tal d’aconseguir la llibertat dels Països Catalans i, a partir de llavors, discutir per separat sobre el color amb el que pintar el nou estat. A nivell estratègic, aquesta reivindicació és nefasta, ja que, si bé seria viable com a fórmula per forçar la proclama de la independència un cop hi hagués una majoria social favorable (en una aliança concreta i molt puntual per exigir l’exercici de la democràcia), quan aquesta majoria social no existeix, un garbuix d’ideologies diverses darrera una estelada sense més argument per a la llibertat que “ens la mereixem” està condemnada al fracàs. Si no forma part d’un conjunt de reivindicacions socials (de dreta o d’esquerra), com a eina per fer-les viables (i no com a objectiu en si mateix), la independència no serveix de res ni convenç a ningú. L’argument ètnic ni és vàlid, ni és útil, i el cultural és molt insuficient. Igualment, per altra banda, fins que no s’aconseguís la majoria social per legitimar l’exercici de l’autodeterminació, com s’actuaria? Davant conflictes com la crisi actual, es donarien diners a empreses i banca o s’aprovarien nous subsidis? S’allargaria l’edat de jubilació o s’aprovaria la jornada de les 35 hores? Es reduirien impostos directes o es fixaria el salari mínim a 1.200 € mensuals? Per molt que hi hagi qui vulgui dir el contrari i que la dreta  gairebé tingui el monopoli polític (vestida de socialista o de conservadora), la lluita de classes existeix i la confrontació d’interessos també i cal donar resposta a diari a aquestes contradiccions del sistema (o enderrocar aquest). Com s’ho faria una candidatura o un partit que només treballés per la independència?

Això no implica que no estigui d’acord en col·laboracions àmplies com en el marc de la campanya d’alcaldes, regidors i regidores Decidim.cat (on hi participen representants des del PSC fins la CUP) o de la Plataforma pel Dret de Decidir, però sense buscar unions orgàniques ni llimar la independència de cada organització (que representi una idea, no creada o mantinguda per qüestions personals o sectàries), cadascuna de les quals és qui ha de (i és qui pot) fer la tasca pedagògica de construir una majoria social per a l’autodeterminació.

Cal, doncs, anar en compte amb els mots i amb el valor que li’n donem a cadascun! I tinguem clar amb qui es poden buscar ponts de col·laboració, sense que les renúncies exigides siguin majors que les conquestes possibles, però amb la “unitat”, la “moderació” i l’“estabilitat” com a norma no anirem enlloc…

Anuncis

~ per barrageneral a Mai 6, 2009.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: