Un alt càrrec del Banc Mundial afirma que la desigualtat social és l’origen principal de la crisi

Quan, entre els tòtems del neoliberalisme internacional i els teòrics economistes experts (així, sempre en masculí), hi trobem algú que s’atreveix a trencar el discurs uniformista sobre la crisi (basat en la solució centrada en les retallades de drets socials i laborals, les injeccions de diner públic i més desregulació per al capital), és força gratificant. Quan aquest algú és l’economista cap del grup de desenvolupament del Banc Mundial, creus que t’has equivocat en llegir l’article. Però, quan ja te l’has llegit tres vegades, comences a pensar que potser no et trobes tan sol/a i incomprès/esa al món.

Això és el que em va ocórrer quan, llegint una entrevista al “comunista” diari Cinco Días, aquest important càrrec de l’organització neoliberal, anomenat Branko L. Milanovic, defensava textualment que (cito titular) “l’origen principal de la crisi és la desigualtat”. Contundent.

banc_mundial_comunistaSegons el bo del Branko, des del 1978  fins el 2006, la desigualtat d’ingressos a nivell mundial augmentà enormement, fins arribar a nivells del 1929. Cal recordar que, durant la dècada dels 70, començà l’apogeu de les polítiques neoliberals, arran de les crisis d’aquella dècada, així com el crac del 29 suposà el principi de l’assumpció de la pràctica keynesiana de certa redustribució de la riquesa. Això implica dues conseqüències derivades d’aquests 30 anys de polarització salarial: que s’ha creat un grup de gent amb moltíssims diners per invertir, produir i prestar i que també s’ha creat un nombrós grup de gent amb escassos ingressos i que ha hagut d’endeutar-se per poder consumir (massa vegades sense gaire garanties de retornar els prèstecs, però endut per l’eufòria consumista), amb deutes de les famílies que passen de suposar el 40% del PIB al 100%, als EUA. Una vegada més, i això ja és de collita pròpia (almenys així citat), surt a la llum la clàssica i periòdica crisi combinada de superproducció i precarietat laboral extrema, identificada fa més de 150 anys per Marx i intermitentment present a la nostra història, sota una forma o altra. Per tant, altra vegada, si hi hagués menys gent enormement rica i amb menys diners per invertir i prestar, la producció es reduiria i el crèdit circulant, també, i, si les classes treballadores tinguessin més diners, podrien consumir una major part d’allò produït i sense prèstecs. Finalment, doncs, sembla ser que la crisi financera no hauria estat la causa de la crisi, sinó una conseqüència d’una causa major, la desigualtat social (això donaria resposta a un dubte que vaig plantejar fa dos mesos i mig, atenent a què l’Estat espanyol presenta la segona pitjor política social de redistribució de la riquesa, a nivell europeu).

El que ja se sabia, igualment, és que la recuperació del poder adquisitiu, per tal d’incentivar el consum intern, és una mesura necessària per superar l’actual crisi. Igualment, però, ara també tenim clar que qüestions com la moderació salarial, un salari mínim baix (l’espanyol és el segon més baix de la UE-15) o la pobresa a la que es veuen afectats/des nombrosos/es aturats/des sense subsidi no només serien una injustícia social i una dificultat afegida per sortir de la crisi, sinó que també serien aspectes que servirien per abonar el camp a una futura i major crisi posterior. I el sindicalisme que any rere any ha firmat Acuerdos Interconfederales sobre la Negociación Colectiva i convenis col·lectius que posaven les bases per a la pèrdua permanent de poder adquisitiu de les classes treballadores són còmplices de la situació actual.

Una vegada més, doncs, el capitalisme es troba cara a cara amb les seves contradiccions permanents i cal plantejar alternatives que no busquin reformar-lo ni refundar-lo, sinó superar la crisi de fons, la crisi del capitalisme!

Advertisements

~ per barrageneral a Mai 20, 2009.

2 Respostes to “Un alt càrrec del Banc Mundial afirma que la desigualtat social és l’origen principal de la crisi”

  1. i es que quan comencen les modes és un no parar, i ara per estar IN es ser keynesia. Bé, pels que les modes ni fu ni fa seguirem pensant que el “barbut de Treveris” va donar fa 150 anys la solució al problema.
    Salut i llibertat

  2. […] fer-nos creure que la crisi és causada per un excés de rigidesa i despeses laborals, quan de fet és la precarietat permanent de la classe treballadora un dels motius que l’han provocat. D’aquesta manera, el debat entorn les mesures a prendre ha girat entorn la flexibilització de […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: