Per un sindicalisme independent!

Recentment, vaig fer una xerrada a Poblenou sobre el sindicalisme combatiu (organitzada per Endavant-OSAN i la CAJEI), amb dos companys dels sindicats COS i CGT. Una de les qüestions sobre les quals es va tractar fou la necessitat o no que una organització sindical tingués referencialitat política. En aquest sentit, la COS es declara emmarcada dins del moviment de l’Esquerra Independentista, mentre que la CGT veu de l’anarcosindicalisme, amb el que directament no participa del joc electoral i polític convencional (tot i que articula una organització político-sindical de base), i a mi em va tocar explicar el posicionament de l’Espai Jove i, per extensió, de la Intersindical-CSC.sindicat_independent2

Fou un tema interessant de reflexionar i, de fet, no content del tot amb la intervenció, hi he anat pensant més, un cop passada la xerrada, i m’he decidit a escriure aquesta entrada.

La posició del sindicat, tanmateix, és prou clara i jo la comparteixo completament: la Intersindical-CSC és i ha de ser un sindicat independent de qualsevol partit o moviment polític extern i un espai on hi poden confluir persones membres de nombrosos projectes polítics o independents d’aquests que estiguin interessades en lluitar pels drets laborals, l’alliberament nacional i la transformació social.

En aquest sentit, un dels fundadors de Solidaritat d’Obrers de Catalunya (sindicat creat el 1958 i que ha evolucionat molt al llarg dels anys, fins arribar a ser l’actual Intersindical-CSC), Xavier Casassas, deia: “La nostra alternativa electoral és l’alternativa sindical, senzillament. Cohesionar els treballadors de Catalunya que creguin sincerament en la necessitat d’un sindicalisme nacional, democràtic en la seva vida interna i realment independent de grups exteriors al propi sindicat”.

Després de 51 anys d’existència, alguns dels objectius del sindicat han canviat, el marc ja és la nació completa i ideològicament s’ha desplaçat cap a l’esquerra (amb el que a la cita hi trobaríem a faltar alguna referència a l’alliberament social de la classe treballadora), però l’essència de la independència sindical s’ha mantingut. De fet, essent just, cal reconèixer que Casassas va involucrar-se en diversos partits i va fer la seva evolució política, però sempre des de l’opció personal, sense influir en aquest sentit el sindicat. De fet, actualment, a la Intersindical-CSC, hi participa molta gent d’opcions polítiques molt diferenciades, així com gent no involucrada més enllà del camp sindical o anarquistes, però els quals comparteixen el projecte de sindicat nacional i de classe.

Tanmateix, la independència sindical no és una opció que defensi tan sols perquè és la que actualment i conjuntural correspon a la meva organització, sinó perquè crec fermament que aquesta és la millor manera per realitzar la seva pròpia activitat i, en especial, la millor manera per tal d’avançar cap a la unitat obrera, l’única fórmula per esdevenir una força hegemònica que canalitzi les reivindicacions obreres. Ja ho defensava fa més de 70 anys Andreu Nin i segueix essent perfectament vigent:sindicat_independent1

L’organització sindical no pot, no ha de ser una organització de tendència, una organització sectària, ja que amb això frustraria la seva missió essencial, que és la d’agrupar, per a la defensa dels seus interessos de classe, a tots els treballadors, sense distinció d’idees. Els partits i tendències diverses tenen el dret indiscutible a treballar perquè les seves idees penetrin entre els treballadors organitzats; però cap d’ells té dret a imposar-se-les.”

Igualment, com a garantia que la lluita de tendències no ha d’interferir en el funcionament del sindicat, Nin recepta la democràcia sindical, el que es pot resumir en una organització interna on el debat sigui la base de l’ideari del sindicat i on es respectin els acords presos (una idea a la qual, com ja hem vist, Casassas també hi fa referència).

Així, cal acceptar que actualment les classes treballadores dels Països Catalans s’organitzen, simpatitzen o voten un ventall de partits molt divers. Enquadrar-se a l’entorn d’un d’ells significaria, doncs, trencar la unitat obrera necessària i cercar la complicitat tan sols d’un espectre molt concret de la classe. Espero que, excepte en un cas d’emergència nacional i d’unitat popular plena, la Intersindical-CSC mai demani el vot per ningú, tal com ja va fer lamentablement l’UGT, en posicionar-se al costat de Montilla a les eleccions autonòmiques del 2006. Així mateix, aquest fet podria portar-nos a una situació de fragmentació sindical endèmica, on cada partit d’esquerres (o semblant) treballés per tenir i controlar el seu sindicat, el que anul·laria completament la seva raó de ser (com ja ha passat en nombroses ocasions, amb nefastos resultats per a les classes treballadores).

Igualment, el fet de definir-se com a corretja de transmissió o sectorial d’un partit o moviment polític debilitaria enormement la força i autoritat del sindicat per defensar els treballadors i les treballadores davant possibles discordances amb aquest partit o moviment i, fins i tot, tindria dificultats per desmarcar-se’n quan calgués. El sindicat, com a organització unitària de treballadors/es ha de ser capaç de plantar-se davant de tot i tothom per defensar els interessos de classe, en qualsevol circumstància.sindicat_independent1

Per contra, en cas d’impulsar propostes per millorar les condicions laborals i socials, el sindicat ha de ser capaç de cercar el màxim de suports possibles, bo i sabent que qui aprova les lleis són els partits i, per tant, alinear-se exclusivament amb un de sol dificultaria enormement la recerca d’interlocució i configuració de majories que permetessin fer realitat les reivindicacions sindicals.

Per fer-ho més clar, m’agrada entendre de forma molt simplificada el sindicat com una organització que té com a objectiu defensar els drets dels treballadors i les treballadores en el seu conjunt, igual que una organització ecologista defensa el medi ambient, lluita contra una obra determinada o per un altre model de desenvolupament. A algú se li acudiria demanar-li a la Plataforma en Defensa de l’Ebre que tingués referencialitat política? No podeu veure clarament que això debilitaria la seva força, la seva legitimitat i la seva capacitat d’incidència? I, llavors, per què un sindicat hauria d’estar enllaçat amb algun partit o moviment polític? No és aquesta una visió molt partito-cèntrica que concep el sindicat com un annex del partit?

Algú podria al·legar que la defensa dels drets de la classe treballadora ha d’anar lligada a la defensa d’un model determinat de societat. Davant d’això, jo també podria afirmar que la defensa del medi ambient hauria d’anar lligada a la defensa d’aquest mateix model i això no inhabilita l’exemple posat abans. Tot i això, jo també crec que un sindicat ha de tenir clar que una simple defensa dels drets actuals només serveix per perpetuar la precarietat, que tampoc val a reformar un capitalisme inservible i que l’objectiu últim d’un sindicat ha de ser avançar cap al socialisme. Ho crec i ho defenso en el si de la Intersindical-CSC, on és tasca meva i de qui creu com jo fer aquesta idea majoritària (que, de fet, ja està assumida), però això no comporta alinear-se amb cap força política externa.

Tanmateix, cal que el sindicat entengui en quin espai ideològic se situa en cada moment i quins partits i moviments poden contribuir a defensar els interessos de la classe treballadora, per tal de tenir-hi una interlocució fluïda i col·laboracions puntuals, el que tendeix a enfortir la unitat obrera i fer avançar els plantejaments de classe, però sense referencialitats permanents i inqüestionables que desvirtuarien la raó de ser del sindicat. El sindicat, doncs, hauria de ser capaç de col·laborar en actes concrets, en mobilitzacions puntuals o en campanyes de llarg recorregut amb totes aquelles organitzacions d’esquerres que es comprometin a defensar les seves propostes, així com un altre model de societat i de país més social, just i lliure.

En aquest sentit, no deixa de ser simptomàtic que, el 1922, en el II Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR), aquesta decidís trencar qualsevol vinculació orgànica amb la Internacional Comunista, en un moment en el que aquesta es trobava en procés de control cada cop major de les seves sectorials i organitzacions/països aliats. Les raons exposades foren que, malgrat que calia una coordinació entre ambdues organitzacions, la ISR havia de representar el conjunt de les classes treballadores revolucionàries, el que també incloïa els sindicats anarquistes. Aquest fet, segons Francesc Bonamusa, convertia la ISR en “l’única organització del sistema solar de la IC que disposà de certa autonomia”.

D’aquesta manera, per avançar cap a la unitat obrera, per defensar amb majors garanties els drets de les classes treballadores i per contribuir de forma autònoma a la transformació social que ens cal, per tot això defenso la independència sindical, tenint clar les organitzacions aliades i mantenint un estret contacte amb elles, com a millor forma d’articulació política de la Intersindical-CSC i de qualsevol organització sindical.

En un altre ordre de coses, i sense voluntat d’ofendre, voldria preguntar-me per quin motiu a certes organitzacions i partits els costa tant apostar per un sindicalisme amb possibilitats de ser majoritari només perquè aquest no li jura fidelitat i pretén mantenir la seva independència. Què és més important: contribuir a edificar un sindicalisme nacional i de classe majoritari o enfortir un seguit de satèl·lits destinats exclusivament a donar suport el partit i enquadrar la seva militància?

Advertisements

~ per barrageneral a Agost 15, 2009.

4 Respostes to “Per un sindicalisme independent!”

  1. Després de llegir-me un llibre sobre la història del sindicalisme nacional, crec necessari auto-corregir-me aquest article, ja que vaig ser força agosarat a l’hora de valorar les declaracions de Xavier Casassas i, sobretot, l’evolució ideològica del SOC fins esdevenir Intersindical-CSC. És una qüestió força secundària en aquest escrit, però no per això mantindré l’error.

    Així, per una banda, el SOC des de gairebé els seus orígens ja es declara anticapitalista i proposa la lluita per una “societat fonamentada en la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i de canvi, (…) la planificació vinculant descentralitzada (…) i l’estructuració de la societat en base autogestionària”. Igualment, ja l’any 1977, el seu IV Congrés aprova una declaració de principis que reafirma l’esperit anticapitalista del sindicat (proposant una democràcia econòmica i social basada en la socialització dels mitjans de producció) i reconeix el marc nacional com el conjunt dels Països Catalans.

    La coherència ideològica, doncs, no només es manté en la independència sindical, sinó també en el compromís amb la transformació social i l’alliberament nacional, encara que això no quedés explícitament expressat en la cita de Casassas que he usat en l’escrit.

    Disculpeu per l’errònia apreciació de l’original.

  2. Després de llegir aquest article, per segon cop, t’he de dir que començo a està força d’acord amb tot el que comentes.
    No sé si estaràs d’acord, però interpreto del que comentes a l’article que actualment no es dóna la importància que caldria al sindicalisme i sobretot no es creu amb el potencial que tenen els sindicats.

  3. no ens enganyem, no es defineix per no perdre afiliació entre la gent d’ERC i colls blancs que s’espantarien si es veu massa associat a l’esquerra independentista

    Per mi, així mal serà un referent del sindicalisme combatiu, encara que tingueu gent motl maca i combativa

  4. Antoni, pots pensar el que vulguis, però evidentment no comparteixo la teva opinió i, des de dins, et puc assegurar que es veu molt diferent. És evident que hi ha gent d’ERC al sindicat, igual que n’hi ha d’altres partits, així com hi ha treballadors de coll blanc i de tots els sectors, amb conscència de classe i no coporativistes, com correspon a un sindicat que es pretén nacional i de classe.

    Més enllà del costat de qui firmis o et manifestis, crec que t’han de jutjar pels teus actes. I, en aquest sentit, som tant o més combatius que d’altres sindicats amb els quals no és té tanta angúnia, des de certs sectors.

    A més, com a esquerra independentista, trobo que seria un error voler encabir el moviment dins un sindicat que sigui propi i corretja de transmissió, ja que això significaria crear un nou gueto dins els centres de treball, quan entenc que l’estratègia ha de ser esdevenir majoritària i, per tant, en contacte i permeable amb la resta de treballadors i treballadores, votin qui votin. Fer el contrari significaria trinxar bona part dels textos i aprenentatges marxistes i leninistes que, en aquest sentit, crec que encara són molt vigents.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: