Catalunya és nom de dona

No m’ha agradat mai defensar des de la vessant sentimental, hormonal i irracional el meu sobiranisme. Sempre he volgut pensar que la qüestió violència cat_esppnacional pot ser tan social i d’esquerres com l’ecologista, l’obrerista o la feminista, per dir-ne algunes, malgrat ser poc capaç de justificar-ho amb raons. Tanmateix, dues de les fórmules per tal d’obtenir arguments per una causa són la metàfora i la simplificació i és en aquest sentit que no fa tant vaig fer un exercici mental per tal de poder convertir el meu nacionalisme hormonal en un sobiranisme racional i social.

Abans que res, però, caldria fer una prèvia, ja que, per tal d’abordar el debat, cal respondre la clàssica (i cansada) pregunta sobre què és una nació i, per tant, la dipositària de la sobirania popular. Sobre aquesta qüestió se n’ha escrit molta literatura i s’han assenyalat moltes característiques, però a mi m’agrada quedar-me amb la més senzilla explicació que he sentit: una nació és aquell territori i aquella gent que majoritàriament té conscència de ser-ho. Podríem parlar d’història, de llengua, de religió, de folklore, d’economia o de tantíssimes altres coses, però francament i personal crec que tots aquests elements, en tot cas, serveixen per crear la consciència nacional, però no la nació, sobretot en un món i uns països tan globalitzats i mestissos com els actuals (per on acotem en cada cas?, amb quina característica ens quedem o prioritzem?, quina és la llengua pròpia de Catalunya?, la històrica o la més usada?…).

Així, doncs, podem extreure diverses consideracions: la nació no és una estructura formal (no cal que aparegui a cap mapa); no ha de ser reconeguda per ningú extern, sinó per la gent que la integra; i és un subjecte molt variable. Del primer punt, es pot deduir que no cal Estat per tenir nació; del segon punt, que qui la determina és la pròpia població (entre la qual estic en minoria) i que, per tant, qui cregui en una nació diferent a la majoritària, no estarà equivocat/da, sinó tindrà una percepció subjectiva pròpia; i del tercer punt, que una nació pot esdevenir, desaparèixer i tornar a reeixir, si s’escau (segons les percepcions majoritàries a cada moment). D’aquesta manera, tant podrien ser nacions, en funció del que pensi la gent, Europa, Ibèria, Espanya, els Països Catalans, Catalunya o, fins i tot, la ciutat de Girona (mai se sap si creixerà de cop un sentiment nacional gironí). En tot cas, actualment, la majoria de la gent del país creu que Catalunya és una nació, així que, encara que aquesta no sigui la meva opció, caldrà acceptar que la realitat nacional és aquesta (el que no treu que a la vegada pugui treballar en favor d’altres opcions, sense imposar-les a d’altres persones o territoris).

Un cop resolta aquesta qüestió, caldrà fer l’exercici d’abstracció, per tal d’enfocar des d’una altra òptica el conflicte nacional i així poder-ho analitzar de forma diferent. La meva proposta és pensar en Catalunya com si fos una persona, concretament una dona, casada amb violència cat_espp2un tal Castella per fundar la família Espanya (es casa amb un home perquè tot plegat és molt retrògrad i el matrimoni homosexual tampoc estaria permès, per dir alguna cosa…). De fet, Castella tindria un harem de dones, però, com que volem simplificar, ens quedarem només amb la relació que té amb Catalunya.

En aquest sentit, ens trobaríem amb una relació nascuda d’una imposició, fa 300 anys, temps durant el qual Castella ha maltractat la seva dona, fent-la treballar moltes hores per robar-li els diners, administrant-li les possessions, limitant-li la capacitat d’actuar, no deixant-la sortir de casa ni parlar amb veu pròpia a d’altres (ni tan sols anar a les reunions de veïns del carrer Europa), imposant-li un règim alimentari capitalista, reprimint-li els seus hobbies i folklore, fent de la llengua del marit la llengua pròpia de la casa, negant-li la possibilitat de trobar-se amb els familiars de la dona (del sud, del nord, de terra endins i mar enllà), prohibint-li practicar cap esport si no és amb el marit i impedint a la pobra Catalunya decidir en quines condicions treballar, cuidar el jardí i educar de forma igualitària els fills i filles. La pobra Catalunya, doncs, que mai es casà per amor amb Castella, és una dona totalment ultratjada, maltractada i sotmesa. I li és difícil parlar amb els seus veïns, ja que, com s’ha dit, ho té prohibit i, a més, ell és el poderós i amb qui interessa estar-hi a bones, en el barri, a banda que tothom el veu com un home una mica cutre, però curós i modern, allò que podríem anomenar-ho democràtic.

Tanmateix, Catalunya porta la processó per dins, ja que durant dècades ha vist la seva autoestima minvada i s’ha cregut dependent del marit, tal com tracten de fer tots els marits totalitaris i maltractadors del món, que usen la psicologia més que la força per imposar una organització familiar totalment patriarcal, masclista i destructora de la moral femenina. I és que ben poques vegades ha hagut de fer ús de la força, en Castella; ja que, si bé alguna bofetada se li ha escapat (mai està de més i de tant en tant és necessari, creu), ell se serveix de dues armes molt més eficaces i subtils de dominació: la creació d’un vincle de dependència entre ambdos cònjuges que faci percebre’s a la dona com a apèndix de l’home i, sobretot, un sistema legal que ni tan sols contempla el dret al divorci. I és que la normativa que regeix aquell veïnat és tan perversa que atorga al marit la potestat de decidir si la muller se’n pot anar de casa i iniciar una nova vida o no. En el cas de Castella, però, aquest concep com a traïció i motiu d’agressió la simple formulació del dubte sobre si aquest seria el camí correcte. Ell té clar que la millor manera d’impedir una cosa és fer-la creure impossible i, en aquest sentit, ser jutge, part i, a la vegada, policia sempre ajuda.

De fet, veient aquesta metàfora, no caldria saber els motius que van motivar el casament ni les condicions en què es desenvolupa el matrimoni, violència cat_espp3per tal de reconèixer el dret al divorci. Així, encara que en el seu moment es casessin per amor i el marit fos la millor persona del món, podria ser possible que l’amor s’esfumés (coses de la vida) i, en aquest cas, no caldria més motius per iniciar la separació, si algun dels cònjuges ho vulgués. Però aquesta descripció dels inicis i desenvolupament de la relació ens permet afegir dramatisme (i, per tant, solidaritat amb la part feble) i, sobretot, aprendre que en un cas de submissió matrimonial com l’actual, ni l’home és qui ostenta la legimitat per forçar-la a ella a mantenir-se junts, ni seria possible una reconciliació entre ambdós sobre noves bases (federals), en cas que l’home s’hii mostrés disposat, com a mínim abans de passar un temps separats que el fessin madurar i civilitzar-se.

En aquest sentit, el que ha de fer la dona, Catalunya, un cop (per diferents motius) se n’adona de la injusta situació, és acabar de prendre consciència de l’opressió i greuges que pateix, omplir-se de valor i fotre un cop de porta als morros de Castella, tenint clar que les dificultats que comportarà aquesta acció en cap cas seran comparables als patiments de seguir en una situació i en una relació matrimonial com l’actual.

I això mateix és el que ha de fer la nostra nació. També podríem parlar més en profunditat de la vessant de transformació social i democràtica que podria comportar l’exercici del dret a l’autodeterminació i, de fet, a mi m’agrada més argumentar-ho per aquí. Però això ja és un afegit, ja que cada causa en favor del dèbil és una causa justa.

I Catalunya, com tota dona maltractada, és la part dèbil i la que es mereix tot el nostre suport i l’exercici de la llibertat!

Advertisements

~ per barrageneral a Setembre 8, 2009.

2 Respostes to “Catalunya és nom de dona”

  1. Molt ben trobat el símil.

    Per sort, les dones cada cop són més reivindicatives i INDEPENDENTS!!!.

  2. No se si mas llegit a Catalans Reaccionem ,la meva opinió com totes les opinions son subjectivas i questionables peró d`aqui a censura l`opinio es lo que mes s`apropa a l`essencia de la santa inquisició. me agradaria llegir el teu parer a catalans. Salut i independencia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: