La immigració, classe treballadora i cap de turc habitual
És molt lògic (i sa) que milers de persones s’hagin indignat per les xenòfobes mesures que està estudiant prendre l’Ajuntament de Vic o pels lamentables brots racistes que han tingut lloc a Calàbria (Itàlia). Malauradament, però, aquests són episodis cada cop més habituals d’una realitat cada cop més hostil vers la població nouvinguda, i més enllà de la denúncia, cal analitzar els motius que ens han dut fins aquí. Un cop eradicat el racisme, com hem permès que hagi mutat vers la xenofòbia i hagi arrelat tant entre la població treballadora del nostre país i del conjunt del continent?
Des del meu humil punt de vista, la resposta és simple i complexa a la vegada: no hi ha cap altre tractament de la immigració que proposi alternatives amb possibilitats de quallar. Així, malgrat que moltes persones i polítics han criticat les propostes de Vic o els fets de Calàbria, prèviament havien donat suport a mesures que han anat alimentant la idea que la immigració és el mal que ataca el nostre benestar, cohesió i seguretat. I d’això se’n salva ben poca gent, ja que sempre és més senzill donar la culpa a la persona diferent i sense drets civils (i que, per tant, és exclosa d’un electorat a conquerir). Ho vam veure quan el ministre Corbacho va dir fa uns mesos que l’increment de l’atur era causat per la població immigrada, quan es va aprovar a finals del 2009 una xenòfoba llei d’Estrangeria espanyola que enduria les condicions de vida de les persones nouvingudes, quan les institucions comunitàries amb nombroses directives dissenyen una Unió Europea fortalesa, etc. La majoria d’aquestes polítiques descriuen les persones immigrades com una font de mà d’obra barata que pot beneficiar el país d’acollida, sempre i quan a aquest li convingui. I, des de la mateixa lògica utilitarista, aquesta mateixa mà d’obra s’ha de poder fer desaparèixer quan ja no és necessària. I, aparentment, ara ja no ho és…
Una vegada més, aquest discurs trenat per la patronal i en favor de la patronal, per reduir les seves despeses laborals, també té com a objectiu trencar la (ja esquerdada) unitat de la classe treballadora, la nostra major arma. Així, mentre la treballadora autòctona culpa el treballador immigrat de tots els seus mals (pel sol fet de voler guanyar-se la vida), poc se’n recorda de l’empresariat que ha estat explotant ambdós, dels beneficis que ha obtingut gràcies a ells i de les polítiques que ha promogut per reduir els drets socials i laborals d’aquests. Quin sentit té culpar algú que cobra la meitat que tu, quan a l’altra banda hi ha un altre que cobra cinc vegades més a costa d’explotar-vos als dos? Quin sentit té culpar algú que simplement vol fer ús d’una sanitat i una educació a les quals, com a éssers humans, hi té dret, quan a l’altra banda molta de la gent que directament va als serveis privats han aconseguit rebaixes substancials dels impostos directes i reduccions pressupostàries dels serveis públics que han provocat aquestes massificacions?
Així, doncs, cal que siguem rigorosos/es en l’anàlisi i, sobretot, capaços/ces de construir un discurs global alternatiu, d’esquerres, seriós i no demagògic vers la qüestió de la immigració que sàpiga identificar els motius reals que provoquen aquest fenomen, qui se’n beneficia i com fer compatible el benestar i la justícia social, per a totes i tots. En aquest sentit, us recomano la lectura del document “La immigració: un fenomen a afrontar amb visió de classe”, de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC. Crec que serveix per desmitificar alguns tòpics i apunta cap a unes claus interessants per començar a bastir aquest discurs que ens manca.
Barra General Indefinida 