El lema, la senyera i la unitat de la manifestació del 10-J no són minúcies

La setmana passada va ser convulsa. El Tribunal Constitucional ens va deixar clar fins on dóna el marc legal espanyol i, com va encarregar-se de subratllar posteriorment Zapatero, va posar punt i final al procés descentralitzador de l’Estat (una mica abans i tot del que havia votat el poble de Catalunya i que molta gent ja havíem rebutjat per insuficient). I aquest diumenge, la resposta.

Òmnium ha anat treballant per aquest moment de forma silenciosa i efectiva durant mesos. El lema escollit per a l’ocasió és força ambigu “Som una nació. Nosaltres decidim”, però precisament això permet que persones i organitzacions de diverses sensibilitats catalanistes hi puguin donar suport, malgrat que té un deix innegablement sobiranista. Gairebé 700 organitzacions ja hi han donat suport i fan el possible perquè la mobilització sigui un èxit. Totes? Bé, totes no. N’hi ha una que treballa per rebaixar encara més el nivell reivindicatiu.

El PSC juga de la forma més bruta possible per relegar a segona fila la pancarta amb aquest lema i per aconseguir que els líders institucionals liderin la marxa amb una simple senyera. I després de dies d’un estira-i-arronsa continuat, ja comencen a sortir algunes veus que demanen no discutir per minúcies en favor de la unitat.

Doncs no, no són minúcies, perquè la unitat no importa absolutament gens, si aquesta no serveix per un objectiu concret. La unitat fa la força. Però la força per a què? Per dur una senyera? I què vol dir això? El PSC, instal·lat en la pedanteria i la rebequeria constant, vol que tothom cedeixi per sentir-se còmode i no incomodar el Govern espanyol, aquell que ha permès que tingués lloc aquesta nova retallada.

El PSC, aquell partit que ja va aconseguir que la manifestació de dissabte no tingués manifest, per evitar noves incomoditats. El PSC, aquell partit que va presentar al Congrés les primeres esmenes al nou Estatut tot just sortís del Parlament, quan tenia José Montilla com a ministre. El PSC, aquell partit que ha estat incapaç de plantar cara al PSOE cada cop que aquest ha menyspreat el nostre país. El PSC, aquell partit que pretén imposar que la societat civil i la ciutadania avanci darrera unes institucions que a moltes persones ja fa tant de temps que no ens representen. El PSC, aquell partit que ha vist desmuntar-se el seu somni federal i que ara vol aferrar-se a un Estatut dilapidat per no acceptar que el seu model d’Estat és inviable. El PSC, aquell partit que el 1998 va ser incapaç de donar suport a una resolució d’ERC reivindicant el dret a l’autodeterminació (i que va acabar aprovant-se per una àmplia majoria) i a qui ara li incomoda el simple “dret de decidir”. El PSC, aquell partit que pretén una genuflexió de la resta del país per tal que un desacreditat Montilla pugui liderar una mobilització que vol buida de contingut. El PSC, aquell partit que va enviar al Consell de Garanties Estatutaries la Iniciativa Popular per reclamar un referèndum sobre la independència, negant el dret democràtic d’opinar de la ciutadania. El PSC, en definitiva, aquell partit a qui li agradaria que la senyera que pretén que encapçali la manifestació estigui sempre sotmesa a la “rojigualda”.

Jo voldria que la manifestació l’encapçalés una estelada ben gran amb un estel ben roig. I, de fet, em sap greu que no tingui un caire més netament sobiranista. Però el que tinc clar és que, com va dir el López Tena, si el PSC es vol automarginar i sortir al carrer amb una senyera, que s’organitzi la seva pròpia marxa. I que truqui el seu amic Zapatero perquè hi assisteixi, afegeixo jo.

~ per barrageneral a Juliol 6, 2010.