Hi vam ser i vam tastar la llibertat
Entre les veus més agnòstiques de la multitudinària manifestació d’ahir es podia sentir la pregunta del milió: “i demà, què?”. Doncs, de moment, gaudir del record i d’aquesta petita victòria. Tenim recent el regust de la major mostra de dignitat nacional de les últimes dècades. Fou una forma de recuperar energies després de tantes derrotes. Somriem. Ahir vam descobrir que aquest país mesell, tan acostumat a acotar el cap, té sang a les venes i quan rep massa és capaç de fer un cop de força. I el dret de decidir ja és un sentiment majoritari entre la ciutadania catalana, almenys al Principat.
Diaris com l’ABC ens voldran fer creure que la notícia del dia és exclusivament la final del Mundial de futbol i enaltiran tots els “valents” catalans que surtin a celebrar la probable victòria. Els del PSC i ICV ens voldran fer creure que la gent sortia al carrer a exigir un Estatut complet que no va protagonitzar ni un sol càntic en tota la manifestació i cap pancarta fora de les oficials d’aquests partits. Alguns articles ens voldran fer creure que si se sentien més crits d’independència era perquè criden més els radicals i perquè “fe-de-ra-lis-me” costa de fer rimar o convertir en càntic. Els d’El Mundo ens voldran fer creure que la nota més destacable d’ahir va ser l’intent d’agressió a Montilla per part d’un manifestant, d’entre un total de més d’un milió. Duran i Lleida, que va constatar que la marxa esdevingué un “aquelarre independentista”, ens voldrà fer creure que es va viure un nou crit a Madrid perquè ens treguin de nou les castanyes del foc des d’allí. Els d’Efe i Lynce ens voldran fer creure que només hi havia 56.000 persones, que devien ser molt obeses totes elles per poder col·lapsar el centre de Barcelona. Els més pessimistes ens voldran fer creure que ahir es va realitzar un acte puntual que es desfarà en la passivitat generalitzada, quan en realitat des de l’any 2006 les proclames sobiranistes estan marcant la política catalana i tenyint els carrers de senyeres i estelades.
Ens voldran fer creure moltes coses, però els i les que hi vam ser sabem què va passar. I, per sort, hi vam ser molta gent. I, per sort, sabem que ahir es va fer un nou i important pas cap a la independència.
Barra General Indefinida 
La Diagonal tiene una longitud de unos 11 km y una anchura de 50 metros.
Pues bien, ni siquiera con una densidad media de 1,7 personas / metro cuadrado (cifra altísima para una multitud en movimiento) podríamos concentrar en todo ese espacio a un MILLÓN de personas.
Otro enfoque diferente: el área total de la manifestación convocada para hoy es de unas 10 hectáreas (100.000 metros cuadrados). Para alcanzar el millón de personas haría falta “empaquetar” toda esa área con una densidad media de ¡¡ 10 personas por metro cuadrado !! Lo cual no es físicamente posible.
Jacinto ESPAÑOL said this on Juliol 11, 2010 a 6.16 pm |
Et recomano que llegeixis aquest article, Jacinto: http://www.kaosenlared.net/noticia/medios-espanolistas-capital-dicen-manifestaron-60.000-personas-batalla
En tot cas, no només estava plena mitja Diagonal, Passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya i els carrers que unien aquests, sinó molts més de col·laterals. A més, la marxa va ser més una concentració que una manifestació, perquè no es movia de la gent que hi havia. Mínim 4 persones per metre quadrat es podien comptabilitzar. I, finalment, anaven entrant i sortint gent, que veien que allò no avançava i els carrers van estar plens durant hores… No sé si vam ser un milió no, però segur que va ser de les manifestacions més multitudinàries de la història d’aquest país.
Barra said this on Juliol 12, 2010 a 1.12 pm |
Jacinto! no es podien ni moure a la mani! i es va omplir Diagonal i els carrers dels voltants.
M’ha decepcionat molt EFE, potser caic de la parra però jo pensava que era una agència seria…
Lu said this on Juliol 13, 2010 a 9.11 am |