Valoració de la vaga (I): la guerra de xifres, entre l’èxit i el fracàs

Els números manen en tota convocatòria de protesta. El problema, però, rau en quan les xifres no quadren o quan se’n fan valoracions interessades i sesgades (com segurament totes les que es fan). A la vaga general de dimecres, probablement no van parar un 80% dels treballadors i les treballadores. Ni tan sols el 70%, desenganyem-nos. Tanmateix, el percentatge concret de ben segur que s’acosta més a aquestes dades ofertes pels sindicats que al 10% defensat per Govern i patronal, totalment manipulat i fora de lloc.

En tot cas, jo us recomanaria que us llegíssiu aquest article d’Isaac Rosa, articulista de Público, el qual subscric plenament. Ningú preveia que es tanquessin tots els llocs de treball, això és impossible, en especial pel que fa als comerços. Però que en alguns llocs les botigues estiguessin obertes no implica que les fàbriques, mitjans de transport i administracions no hagin tancat, tal com va passar. Que no es col·lapsés tota Barcelona no significa que desenes de milers de persones no sortissin al carrer contra les polítiques del Govern central.

Partíem d’una situació inicial extremadament difícil. Quan es va convocar finalment la vaga, la gent no ho va entendre. Amb raó, bona part dels empleats i empleades van donar per sentat que la jornada arribava tard, amb la reforma laboral ja aprovada, i que tan sols tenia sentit com una fórmula per legitimar la inactivitat i la connivència amb el poder dels grans sindicats espanyols durant els anteriors anys de crisi (i abans, durant els de bonança). Però ha pesat més la incansable campanya de promoció de la vaga, des de tots els fronts i tots els espais d’esquerres, així com la indignació de les classes populars, cansades de veure com se li retallen constantment els drets.

Ni ha estat la vaga més exitosa de les últimes dècades, ni ha estat de cap de les maneres un fracàs, tal com ens volen fer empassar uns mitjans que en tot moment han actuat de la forma més vil possible per dinamitar-la. A això cal sumar-li la dificultat afegida de moure’s contra un govern dit progressista que té com a màxim aval el caràcter d’extrema dreta de la seva única alternativa electoral, la por generalitzada d’una població que amb taxes d’atur del 20% tem patir les conseqüències de futures reestructuracions dels diversos centres de treball en crisi o la dificultat d’apelar a actes contundents de solidaritat i unitat de classe en un món laboral tan dual i precari. I, tanmateix, bona part del país va parar. Podem estar-ne enormement orgullosos.

Una de les dades que costa més de falsejar és la de la disminució del consum elèctric, i és que dimecres aquest va ser equivalent al d’un diumenge. Si algú pensa que el 90% de les persones ocupades va anar a treballar com un dia qualsevol, però va fer-ho a les fosques, és lliure de seguir en el seu món de fantasies i enganys, però en aquest cas les xifres no menteixen.

Un altre exercici interessant a fer és observar aquí la portada de La Vanguardia del 21 de juliol de 2002, l’endemà de la penúltima vaga general. Les xifres i valoracions són pràcticament idèntiques a les que s’han fet aquesta setmana respecte la jornada de dimecres. I, tanmateix, uns dies després, el llavors president José María Aznar laminava part dels aspectes més durs de la seva mesura. Si Zapatero vol poder-se considerar només igual de demòcrata i aliat de la classe treballadora com ho era Aznar, doncs, hauria d’obrir-se com a mínim a fer el mateix. Malgrat tot, ja ha deixat clar que no només no serà així, sinó que encara tirarà endavant la reforma del sistema de pensions i ja ha presentat uns pressupostos per al 2011 que semblen fets al dictat dels poders financers internacionals i sense cap tipus de sensibilitat social.

Què cal fer, doncs, davant aquesta situació? Algunes propostes en el següent post…

~ per barrageneral a Octubre 3, 2010.