Qui fa xantatge amb els morts?

El País Basc em queda molt lluny i la seva complexitat política em resulta massa desconeguda com per fer massa sentències, però això no treu que, per primera vegada en molt de temps, aplaudeixi sense matisos el paper d’una esquerra abertzale que ha sabut superar tots els seus temors i inèrcies històriques i apostar per una nova via, exclusivament democràtica. I no només això, sinó que, vencent també reticències endèmiques, ha sabut acostar-se a partits fins fa poc demonitzats, com Eusko Alkartasuna i Aralar, o sindicats com ELA, per mirar de trencar l’empat social permanent i sedimentat actual i traçar una alternativa factible que dugui el país cap a la plena sobirania (en aquest punt, una sana enveja m’inunda). I, a més a més, ha sabut legitimar-se a través de nombrosos experts internacionals i Nobels de la Pau, organitzats entorn la declaració de Brussel·les i disposats a arremangar-se en un utòpic procés de pau.

I en aquest context, després de debats interns igualment durs i intel·ligents moviments tàctics, ETA s’ha vist forçada a fer el pas i, per primera vegada, la societat civil l’ha impulsat a declarar un alto-el-foc, aquest cop “permament, general i internacionalment verificable”. És un moment històric que tot demòcrata hauria de gaudir i esforçar-se per aprofitar. L’esquerra abertzale i el sector més possibilista de la banda armada han estat enormement valents i hàbils per aconseguir arribar a aquesta situació. Ara li toca a l’altra part fer el pas.

I, tanmateix, l’actitud del govern i dels partits espanyols és tan previsible com lamentable. Qualifiquen d’insuficient el gest, reclamen a ETA que abandoni definitivament les armes sense condicions i certifiquen que Batasuna no podrà participar als propers comicis municipals. No sorprèn per part d’uns polítics que se serveixen de les morts i atemptats de la banda per legitimar la limitació de les llibertats civils i democràtiques al País Basc i el manteniment de l’opressió nacional. De fet, anant a la gènesi del problema –i així es torna a posar de manifest en el darrer comunicat de l’organització–, ETA actua per uns objectius que en qualsevol país democràtic no caldria ni reclamar, com són l’acostament dels seus presos i el reconeixement del dret de decidir. I aquestes són precisament les condicions que posa per abandonar definitivament les armes.

L’Estat espanyol segueix sense superar la prova del cotó. Prefereix seguir amb un conflicte que ja fa més de 40 anys que s’allarga i amb totes les irregularitats legals possibles –tancament de diaris, il·legalització de partits, aplicació indiscriminada de la legislació antiterrorista…– que no afrontar un veritable procés de pau possible i necessari.

No podem oblidar igualment que, durant tot aquest debat intern en el qual el sector més possibilista de l’esquerra abertzale s’ha imposat al més violent, les institucions espanyoles han posat tots els pals a les rodes possibles per evitar la situació actual, donant arguments als militants més radicals per eixamplar les seves tesis. Només cal recordar l’empresonament de joves activistes o líders polítics partidaris de la pau, com Arnaldo Otegi, el recent enduriment de la Llei de partits per vetar –encara més– la presència electoral de l’esquerra abertzale, l’assassinat –com en els millors moments del GAL– de l’ex pres Jon Anza, el procés de criminalització del sindicat abertzale LAB… I la resposta a la nova treva d’ETA, quina ha estat? La detenció de dos dels seus membres!

Malauradament, el País Basc no diposa de jaciments petrolífers, com el Sudan del Sud, o d’una situació geoestratègica clau, com Kosovo, el que li permetria disposar del suport dels Estats Units en el seu procés d’alliberament, però els moviments estan essent tan profunds i de calat que, amb una mica de sort, no hi haurà marxa enrere. El PSOE actual, cohibit i poruc, vençut en tots els àmbits pel front de la dreta, incapaç de plantar-li cara i de fer un gest de valentia que pugui comportar una pau definitiva, no farà passos immediats, però també sap que la fi d’ETA pot ser l’únic argument que li permeti tornar a guanyar les eleccions del 2012. Si l’esquerra abertzale es manté ferma, segueix fent passos i no cau en les provocacions de l’Estat, la democràcia pot acabar vencent.

Sigui com sigui, la societat basca ha fet passos els darrers anys i els darrers mesos com feia temps que no s’atrevia. Esperem que no siguin en va i que tothom, dins les seves possibilitats i capacitats, estigui a l’alçada. Poca gent nega que ara ens podem trobar en un moment històric. El que passa és que hi ha a qui no li interessa reconèixer-ho.

~ per barrageneral a gener 11, 2011.