Contra la impossibilitat o la insostenibilitat, seguirem avançant

Va haver-hi un moment en què la raó es va imposar al dret diví a l’hora de parlar de política. A partir del moment en què Déu en exclusiva va deixar de col·locar monarques totpoderosos arreu, es va poder començar a parlar de llibertats individuals i va néixer l’Estat de dret. A partir d’aquí, els conservadors i les classes més opulentes van veure perillar el seu monopoli i van instaurar l’argument de la impossibilitat per seguir avançant. Quan algú va començar a parlar de llibertats col·lectives, apuntant cap a l’Estat democràtic, ells deien que era impossible que tothom, també incultes, dones i gent sense formació poguessin entendre què convenia millor al país. No negaven les bondats del sistema, sinó que intentaven dibuixar-lo com a utòpic. Un cop superada aquesta fase, quan algú va començar a parlar de benestar, apuntant cap a l’Estat social, ells deien que era impossible aplicar una redistribució de la riquesa i garantir uns drets laborals perquè això faria que les classes populars deixessin de treballar i col·lapsaria el sistema. Altre cop, no negaven les millores i la justícia de la proposta, sinó que la describien com a inaplicable. Altre cop van fracassar.

Després de tantes derrotes, els pensadors conservadors s’han reciclat, i pot ser que hagin trobat un nou argument que, igualment simple, sembla que té millor fortuna. Per una banda, ens segueixen recordant que el següent pas, l’Estat socialista, és impossible. Molt just, atractiu sobre el paper i teòricament inapel·lable, però utòpic a la pràctica. La història de sempre. Tanmateix, paral·lelament a la impossibilitat d’avançar, ara resulta que l’actual graó, l’Estat social, és insostenible. Oh, sorpresa! Nou adjectiu: insostenible! No podem seguir avançant, però a més a més hem de fer una passa enrere, perquè ja ara hem arribat massa lluny!

Mantenir els drets laborals actuals és insostenible. La jubilació als 65 anys és insostenible. El sistema de salut pública és insostenible. Els salaris actuals són insostenibles. La despesa en educació –ai, perdó, ensenyament– és insostenible. La quantitat de joves a la universitat és insostenible. L’arribada de més població immigrant al nostre país és insostenible. Fer complir els compromisos contra la contaminació i l’escalfament global és insostenible. Garantir llocs de treball de llarga duració és insostenible. Mantenir les actuals prestacions d’atur és insostenible. Totes les altres ajudes i subsidis socials també són insostenibles. Conservar la gestió pública d’alguns serveis i controls estratègics és insostenible…

En la gran majoria dels casos, les xifres contradiuen l’argument, però la insostenibilitat s’ha convertit en la deïtat que un dia vam jubilar i apartar dels assumptes polítics. Les renúncies que acompanyen la insostenibilitat de tot el nostre benestar ens aboquen a un futur de precarietat i resignació. Totes aquelles reformes i retallades són justificables per mantenir una ombra d’allò del que un dia vam gaudir.

Tanmateix, encara hi ha un bri d’esperança. Si és cert que la situació actual, el grao on ens trobem ara, és insostenible, podem fer un pas enrere… o un cap endavant, vencent aquell impossible que ja hem vençut tantes altres vegades. Davant la seva ofensiva, la nostra resposta no pot ser la trinxera o el replegament. Ara és el moment de ser utòpics de nou.

Anuncis

~ per barrageneral a gener 25, 2011.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: