CCOO i UGT beneeixen la jubilació als 67 anys i tornen a vendre les treballadores i dilapidar la seva credibilitat

Mesos i mesos de negociacions. Jo ja no sé què carai es podien anar explicant, tancats en aquelles sales com estaven, govern espanyol, CCOO, UGT i patronal. Al final, però, arriba l’acord i la jubilació als 67 anys, amb un període de 25 anys per calcular la pensió, ja és una realitat. Tan sols un mes abans, els líders dels sindicats espanyols amenaçaven amb una nova vaga general si Zapatero no retirava la seva proposta de reforma, però ara aquella situació ja està oblidada. Cándido Méndez era radical davant els milers de treballadors i treballadores que s’havien manifestat per donar suport a la protesta i afirmava que la diferència entre jubilació obligatòria als 67 i introduir “flexibilitat” a la mesura és la mateixa que hi ha “entre picar un cop amb un pal, que produeix blaus, o picar-lo amb un fuet, que és flexible, però que a més de produir blaus, produeix esquinçament”. Ignacio Fernández Toxo no es quedava curt i tenia clar que “67 anys de forma generalitzada i obligatòria és la frontera entre el conflicte i la pau social”.

Els dos líders sindicals sabien que comptaven amb el suport d’una majoria de la població: segons una enquesta de l’Ara, tres quartes parts dels catalans rebutgen la reforma, un percentatge equivalent a la d’altres enquestes a nivell català o estatal en mitjans de tot tipus de signe polític. Malgrat tot, han trigat tan sols unes setmanes a posar preu a una venda tan descarada de drets socials i laborals i ara tothom és tan amic. Fins i tot tiren floretes al nou president de la CEOE, Joan Rossell, com a home clau a la negociació! I què bonic es veure dirigents obrers i patronals felicitant-se mútuament, després d’aquesta nova traïció a les treballadores i treballadors d’aquest país!

Aquesta reforma, no ens deixem enganyar per moltes campanyes de desinformació que impulsi CCOO –els caldrà molt més per recuperar la credibilitat perduda després d’aquesta i de tantes altres renúncies–, suposa un primer pas per privatitzar les pensions, una reducció efectiva del 10% en les prestacions per jubilació i un ajornament injustificat de l’edat de retirada del món laboral totalment oposat als beneficis que hauria de comportar les noves tècniques de producció. Aquesta reforma és tan sols un altre favor a les entitats financeres –i ja en van…– en un moment que els cal incrementar beneficis, encara que sigui a costa d’incentivar uns plans de pensions privats en crisi.

El pactisme social ha donat un altre fruit en forma de regal revestit de frau per als bancs. El govern, amb un deute profund cap a aquests, ha cedit de nou als seus designis. La patronal, amb uns interessos compartits amb el poder financer, ha alimentat discretament el fantasma d’una suposada insostenibilitat de la seguretat social a través dels mitjans de comunicació. Fins aquí, tot correcte, cadascú defensa a qui li toca, un fet que seria si més no estrany, si no es donés. I mentrestat, qui es desmarca del simpàtic joc de la concertació social? Els de sempre, els sindicats CCOO i UGT, que han tornat a vendre els seus afiliats i tots aquells que asseguren representar a un mòdic preu.

Em pregunto com seguiran justificant aquest seu negoci particular durant massa més temps… Méndez, Toxo i els seus delegats territorials Josep Maria Álvarex i Joan Carles Gallego viuen d’una gran farsa i consumeixen el prestigi de grans líders sindicalistes –moltes vegades màrtirs– i s’enriqueixen gràcies a la subhasta dels drets laborals que històrics dirigents obrers –també massa vegades màrtirs– van guanyar gràcies a la lluita i la confrontació i que ara la pau i el pacte social estan dinamitant. I mentrestant, s’emporten amb ells tot el prestigi d’un sindicalisme alternatiu incapaç –de moment– de fer-los-hi ombra a nivell català.

Tanmateix, cada vegada se’ls creu menys gent i acords com els de la reforma de les pensions accelera la fi de la seva farsa, però també deixa menys drets a defensar. Sort que nosaltres ja hem enterrat el conformisme i sabem que cal sortir de la trinxera que ens condueix cap a una lenta derrota i que hem d’avançar cap a noves cotes de llibertat, igualtat i justícia!

~ per barrageneral a gener 31, 2011.