El periodisme imprès té molt de futur, però s’ha de reinventar

Veient els nombrosos acomiadaments a la pràctica totalitat de diaris, el creixent cost del paper i de la distribució i la dificultat d’arribar al públic més jove, absort en l’era i la premsa digital, costa creure en un periodisme imprès amb un futur massa gloriós. Els fantasmes de la plena substitució tecnològica ja arriben, però no són nous: la ràdio, en aparèixer, havia de deixar obsolet el diari i, uns anys més tard, la televisió havia de comportar la jubilació dels anteriors dos mitjans. Evidentment, fins ara els presagis tremendistes no s’han confirmat i ara no serà quan això passi.

Tot i això, el que sí que està clar és que el diari no pot seguir com fins ara. S’ha de repensar i reinventar. I, de nou, no descobreixo res, ja s’està fent. Només cal observar les dues capçaleres més noves del quiosc per observar que presenten notables diferències amb les més antigues. Així, el Público i l’Ara són dos diaris més prims que la resta, però que aposten clarament per donar menys notícies, però més elaborades. Donen per sentat que els seus lectors ja s’informen sovint des dels mitjans digitals gratuïts (i aquí l’Ara va un pas endavant, amb una versió web de molta qualitat i líder d’audiència) i, per tant, quan paguen l’euro de la versió impresa esperen alguna cosa més. El nou lector ja no busca informació pura i dura, com més millor –aquest és el model de La Vanguardia, El Periódico o, últimament i lamentable, l’Avui–, sinó que es rasca la butxaca per obtenir anàlisi, interpretació, context, exclusivitat, profunditat, projecció i, en definitiva, més elaboració.

Amb les limitacions pròpies d’un context de trànsit, tendim i tendirem a formats intermitjos entre els actuals diaris i les revistes, que inclouen reportatges més extensos i contrastats. I amb un enfocament determinat i diàfan, sense perdre la rigorositat i l’honestedat. De fet, Público i l’Ara són dues capçaleres amb línies editorials clares i, per això, connecten millor amb el lector. Un lector que, cansat del torrent constant d’informació que troba per la xarxa, necessitarà algú que li ordeni aquesta, la validi i li ofereixi en un format més atractiu. I serà conscient que no ho podrà trobar tot, sinó una selecció que, per la seva ideologia concreta, la redacció corresponent haurà determinat que li interessaria més. Cada cop hi haurà menys gent que pagui per obtenir el mateix que ja pot assolir més ràpidament per internet i gratis.

Si es confirma aquesta tendència, serà una bona notícia per al lector, que tindrà noves i més variades fonts d’accés a la informació –i de més qualitat–, però també per al periodista –aquell que s’estima la professió. Haurà d’elaborar més les seves peces, però això li permetrà treballar de cara a la qualitat i no a pes. Tindrà la pressió de fer-ho millor, no de fer més.

Queda la por que aquest nou format faci el diari més elitista, en exigir més temps de lectura i en competir amb un mitjà gratuït i més lleuger. En tot cas, però, amb les inèrcies passades sí que no hi hauria possibilitat de supervivència per a la informació impresa.

~ per barrageneral a febrer 16, 2011.