Renovem i reinventem el nostre compromís amb el sindicalisme nacional i de classe

(Discurs a la cloenda de la quarta assemblea de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC, que va tenir lloc el 19 de febrer, a Barcelona)

Benvolgudes companyes i companys de l’Espai Jove, de la Intersindical-CSC i d’entitats amigues, moltes gràcies per ser aquí,

Els i les que ens trobem avui i ara, patim un infortuni comú, vam decidir un dia obrir els ulls, despertar del somni americà de l’ascensor social, aquell que ens fa creure que tot el no ha d’anar a buscar aigua amb un poal a 10 quilòmetres és classe mitjana, i vam descobrir que en realitat som classe treballadora i que la nostra suor omple les piscines de la seva opulència. Ja sigui sols o amb l’ajuda del nostre particular Laurence Fishburne, que a Matrix li va donar la pastilla a Keanu Reeves perquè se n’adonés que el seu món de flor i violes era l’aparador bonic d’una guerra sotarrada contra l’opressió, nosaltres també vam veure una vegada que la lluita, la lluita de classes, segueix. Que la història que alguns pressagiaven acabada segueix avançant i que els murs, lluny de caure, segueixen erigint-se entre el Primer i el Tercer Món. Els meus amics i amigues homosexuals m’han comentat que sovint els pregunten quan i com van sortir de l’armari. A nosaltres ens podrien preguntar el mateix.

I tanmateix, no en vam tenir prou en sortir de l’armari, un armari de la mentida còmode i comfortable tot i que a vegades estreta, sinó que ho vam fer amb tanta ràbia que ara tenim ganes de destrossar aquest armari. I a més, la majoria de nosaltres hem decidit, en un altre infortuni d’aquesta vida, fer-ho des del sindicalisme, l’eina genuïna de la classe treballadora. I, en concret, per més massoquisme i perquè no ens agraden els reptes fàcils, des del sindicalisme nacional i de classe. No en tenim prou en anar contra el capitalisme depredador i globalitzat que mata de fam, guerra i pobresa milers de persones cada dia i ens imposa unes condicions laborals i de benestar cada dia més precàries, sinó que també lluitem per avançar cap a la independència, per uns Països Catalans lliures, reunificats i socialistes, però també per uns Països Catalans on no se silenciï qui incomode.

I ja portem més de 10 anys organitzades com a joves sindicalistes, des que el Marc Faustino, l’Eduard Suárez i el Ferran Casas, entre d’altres, van fundar l’Espai Jove. Després en van agafar el relleu el Sergi, el Roger, el David i jo mateix, al capdavant de tantíssima gent que també s’hi ha deixat moltes hores. I amb aquesta experiència i aquest llegat hem realitzat ja la nostra quarta assemblea. Sé que sempre es diu el mateix, però aquesta vegada amb més motiu em toca dir que no ha estat una assemblea més. De fet, portem des del més d’octubre parlant amb militants, afiliades i amigues de l’organització per tal de preparar-nos per fer un pas endavant. I ho fèiem conscients que la tasca feta fins ara ha estat molt important, mai ningú havia parlat de sindicalisme en termes juvenils, nacionals i de classe, mai ningú no havia portat la reivindicació laboral, socialista i independentista als centres de treball, ni havia hagut de fer entendre a les altres organitzacions juvenils amb qui compartim anhels de llibertat, justícia i igualtat la necessitat de reforçar un sindicalisme genuïnament català i combatiu, com ja tenen altres països. I el company de LAB aquí present ens en podria donar unes quantes lliçons.

Una vegada em va dir un historiador que, per triomfar, no has de ser el millor estudiant alguna cosa, sinó ser l’únic. Ens ho podríem aplicar una mica. Tanmateix, aquest procés intern ha distat molt de ser autocomplaent. Ben al contrari, acceptem sense cap tipus de pudor que l’actual crisi ens ha agafat amb el peu canviat. Ens ha desbordat i en alguns moments no hem estat a l’alçada. Som molt autocrítics. Tenim les nostres limitacions, pròpies d’una organització en creixement, però som conscients que podem arribar molt més enllà, que podem fer molt més. I precisament perquè tenim molt de camp per córrer, durant aquestes setmanes ens hem aturat a reposar, recuperar l’alè i refer el mapa per repensar el camí. I ara reprendrem la cursa de fons amb més més empenta.

El canvi que segurament es veurà més és el de nom, perquè l’Espai Jove de la Intersindical-CSC a partir d’ara es dirà L’Eina. Amb força criteri, algú ens va dir que Espai Jove tenia nom de Chikipark i, per si quedava qualsevol marge d’actuació, ara cada cop més casals de joves passaven a anomenar-se també així, espais joves. En tot cas, no ho deixarem com una qüestió nominal i formal i esperem que els canvis de fons es vagin notant al llarg del temps. Les cares també canvien i rejovenim l’equip de gent que esmolarà l’Eina. Serem al capdavant tres noies, fins ara fora del Secretariat, i dos nois, que continuem. I, per molt que ho desitgessin a crits, al Roger, el Gerard i l’Eulàlia no els deixem jubilar, són un equip massa valuós per permetre’l retirar-se. Han fet una feinada enorme de cara a aquesta assemblea, sense ells no hauria estat possible, i seguiran fent-la des d’una comissió de reforç que acompanyarà la nostra feina.

D’aquesta manera, el mateix dia que el PSC realitza les seves primàries i el dia abans que Solidaritat Catalana faci el seu primer Congrés, amb humilitat nosaltres renovem i reinventem la nostra aposta i el nostre compromís pel sindicalisme nacional i de classe. Un sindicalisme nacional i de classe encara per bastir, estructurar i fer créixer, però necessari per fer front als constants atacs als nostres drets laborals, socials i nacionals. Que trenqui les estratègies i dinàmiques del pactisme i la claudicació i que surti de la trinxera per conquerir majors cotes de llibertat i benestar. Que sigui capaç d’incorporar la defensa del jovent, les immigrants, les precàries, les empleades de petites empreses i en definitiva tots aquells col·lectius desemparats pel marc laboral i sindical vigent. Un sindicalisme nacional i de classe que ha de madurar, reivindicar-se i sumar, però que ha de tenir en la Intersindical-CSC el seu pal de paller.

Si començava dient que l’infortuni ens ha atorgat consciència de classe, acabaré dient que la fortuna ens ha donat orgull de classe. Un orgull que ens fa més forts com més estrenyem mans i punys, com més exercim la solidaritat i com més unim colze amb colze.

Tenim, per tant, consciència, tenim orgull i ara només ens cal acabar d’esmolar l’eina!

Visca la Intersindical-CSC!
Visca els Països Catalans lliures i socialistes!

Anuncis

~ per barrageneral a febrer 21, 2011.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: