Brindo per Formentera, brindo pel seu jovent actiu i combatiu

•Agost 25, 2010 • Feu un comentari

“(…) Brindo per Formentera,
per la plana de Vic.
Brindo per la collita de marihuana dels meus amics.
Pels indis de Chiapas,
brindo pel seu estel.
Brindo per Cuba lliure i pel camarada Fidel.

I brindarem tot maleint la memòria de Felip Quint! (…)”

Brindis (Brams)

Fa quatre anys que tinc la sort de visitar cada estiu Formentera. El meu paradís, la meva enamorada. Platges i excursions, tranquil·litat i alegria, festa i lluita. I és que darrera de la imatge simplista d’aquesta illa que està a la boca de tothom arran del fantàstic anunci d’Estrella Damm de l’any passat i de la qual el turisme italià n’ha okupat una bona part se n’amaga la seva faceta més jove, activa i combativa.

Cada estiu des de fa 21 anys se celebren durant el mes d’agost les Festes de Santa Maria, que commemoren al voltant del 5 d’agost l’arribada de Jaume I a l’illa i aprofiten per reivindicar la llengua, la cultura, la sostenibilitat i els lligams de Formentera amb la resta dels Països Catalans. Un jovent compromès i que ha de superar les dificultats típiques de viure bona part de l’any fora de l’illa i de l’hostilitat dels seus sectors més conservadors, reaccionaris i espanyolistes, però que aconsegueix confeccionar un calendari d’actes sorprenent i cada vegada més exitós. Obrint Pas, La Gossa Sorda, Els Amics de les Arts, Revolta 21, Gossos, Burman Flash, Pirat’s Sound Sistema o Mesclat són alguns dels grups que han aconseguit portar els darrers anys, juntament amb activitats de cultura popular, xerrades i video-fòrums o la constitució l’any passat de la primera colla castellera de l’illa.

Amb la complicitat dels seus comerços i funcionant de forma totalment voluntarista, fan de Formentera un espai de reivindicació durant el mes d’agost i fan onejar la bandera estelada davant dels nassos de qui esperava trobar tan sols noies espectaculars amb barrets de vaquer i cerveses Estrella Damm (allà s’hi veu San Miguel, per cert). Ara hi governa una coalició d’esquerres que agrupa des de gent del PSIB-PSOE fins a independentistes i independents, per un sol regidor de marge per damunt del PP, qui té molta força i qui any rere any ha criticat i amenaçat de boicotejar les festes. Un cop van aconseguir-ho, arran d’un pregó que criticava la intocable Monarquia, però els hi va sortir malament, ja que allò va provocar la solidaritat del teixit social de Gràcia i, des de llavors, cada any també se celebra en el barri barceloní una jornada d’agermanament.

Enguany la Raquel i la Noèlia capitanejaven la Comissió de Festes de Santa Maria, dues de les noies més trempades i vàlides que tinc l’excepcional sort de conèixer, però que serien incapaces de tirar tot això endavant sense el suport de desenes de joves compromeses i compromesos d’una agrupació que de forma lamentablement minoritària al nostre país està majoritàriament formada per noies. El que van començar sent unes acciones d’un Moviment de Defensa de la Terra en apogeu ha madurat fins esdevenir un grup consolidat i que organitza una de les festes alternatives més meritòries de tot el país.

Sens dubte, el manteniment de la flama de la llibertat nacional, el fet que la totalitat de l’equip de govern hagi firmat els manifestos en favor del dret de decidir i la possibilitat que algun dia aquest s’exerceixi el deurem a persones com les que avui en dia decideixen renunciar a moltes hores d’unes platges bucòliques per tal de poder organitzar aquestes festes i per continuar amb aquesta lluita.

Per això, brindo per elles i n’admiro la seva perseverança. Per això, sempre les tindré al cor, a elles i a la seva illa.

Convergència és una família i vol anar de vacances (o no)

•Juliol 27, 2010 • 1 comentari

Jo m’imagino així una escena a can família CDC discutint sobre on sortir de vacances:

Artur Mas (AM): Escolteu, que m’he desmelenat! Que ja està bé això de passar cada estiu amb els avis, aquí a casa i que enguany podem fer un pas més i sortir al carrer! Comença el canvi!

Fill sobiranista (FS): Visca!

Fill sector negocis (FSN): Carai, a casa no s’estava tan malament, però entenc que potser podríem treure el cap…

Fill moderat (FM): Home, ara que està de moda això de sortir i que aquests veïns que tenim i que es queden sempre a casa comencen a estar mal vistos, sí que estaria bé marcar distàncies. Però res d’històries estranyes, eh?

AM: No, mireu, que som una família i tenim el dret de decidir! I ara és el moment de decidir! Ara és el moment d’iniciar un recorregut que no té perquè tenir límit ni destí fixat! Anirem fins allà on vulguem anar!

FS: Així, anirem a la platja??

FM: On vas, home!

FSN: No siguis bèstia, carai!

AM: Sobi, fill, no ens passéssim! La família no està madura encara per anar a la platja! Anirem fins on vulguem anar, fins on decidim anar, però en tot allò que generi consens, que ara no estem per tirar-nos els plats pel cap!

FM: I així, on anem? Jo és que m’enyoro ràpid, si anem molt enllà, eh?

AM: A veure, crec que tindrem consens en començar el viatge ficant benzina al cotxe, com aquells veïns euskalduns, que cada dos per tres van a la gasolinera de la cantonada a carregar el dipòsit.

FSN: Això és molt interessant!

FS: I després de la gasolinera de la cantonada…?

AM: Carai, és important la benzina! I així podríem parlar de tu a tu amb altres famílies, podríem anar a picar a les seves portes, i no ens trobaríem només a les reunions de veïns del carrer, que això és molt fred…

FS: Però bé hauríem de decidir què fer amb la benzina del cotxe i si volem convidar veïns a anar de vacances amb nosaltres a algun lloc!

AM: Efectivament, som una família i tenim el dret de decidir on anar de vacances! I no podem posar-nos límits abans d’hora!

FM: Estàs proposant que fem un referèndum per decidir on anem?

AM: No, això no! Que els avis s’emprenyarien, si no els tenim en compte! Ja sabeu com es posen…

FSN: Així, anem a omplir el dipòsit del cotxe o què?

FS: Però haurem de decidir on anem després!

AM: L’important és avançar, actuar com una família! Ara no ens dividirem entre nosaltres per segons on anem, no? Però, en cas que decidíssim quedar-nos a la gasolinera, seria perquè nosaltres ho hauríem decidit, eh? Que som una família i tenim el dret de decidir que muntem una paradeta a l’àrea de descans i passar allà tot l’estiu! Però sense marcar-nos límits, és clar…

FM: I no estaria gens malament! Que hi venen uns discos de Camela que m’agraden prou…

FSN: Però si els avis truquen i els notes emprenyats, tampoc caldria forçar la màquina, que ja saps que ara l’oncle Duran els està netejant les cacones i un estirabot dels nostres podria fer que, després de tant treballar-s’ho, perdés aquella plaça ministerial a la residència de la tercera edat que tant anhela…

AM: Sí, és clar, l’interessant és diferenciar-nos d’aquests veïns que no surten mai de casa si els hi ho impedeixen els avis, tot i que un d’ells es mor per anar a la platja. Nosaltres podríem anar a la platja, però si al final decidíssim quedar-nos a casa, no seria perquè els avis ens ho impedissin, sinó perquè nosaltres ho hauríem decidit! El canvi és enorme! Ni punt de comparació! Comença el canvi!

FM: Així, ens quedem a casa?

AM: Però perquè nosaltres ho decidim! Ai, els avis, si se’ns posen tontos, que ens atrevirem a anar fins la gasolinera de la cantonada…

FS: Però jo vull anar a la platja!

AM: Si, com a família, decidim anar a la platja, hi anirem!

FSN: Però no ho hem decidit…

AM: I a més, tampoc sabem nedar, però si, com a família, decidim aprendre’n, qui sap si mai…

FS: Però si els avis ens van deixar fer una piscineta i n’hem après!

FM: I com de bé hi estem! Tu per què vols omplir-te de sorra, ara? Com a família, mai hem volgut anar a la platja! A més, no ens cal pescar, que ja ens duen el peix al cove, cada matí…

FSN: Però, si vulguéssim algun llucet més, no estaria malament, tampoc!

AM: Com  a família, tenim dret a decidir-ho! I a no marcar-nos límits de peix!

FS: Però a la platja podem treure tot el peix que vulguem!

AM: Anar a la platja és una opció, no ho podem descartar de bones a primeres, sempre i quan no dividim la família…

FM: A mi és que em fa mandra, la platja!

FSN: I jo vull el disc de Camela!

AM: Així, tots d’acord amb anar a posar benzina al cotxe i ja veurem, sense límits i com a família que som?

FS: Si ens ha de servir per arribar algun dia a la platja…

FM: O per tornar després a casa…

AM: Fantàstic, ara els vaig a tirar en cara als moderats dels nostres veïns que hem decidit que, com a família, exigirem poder posar benzina i després qui-sap-què!

FSN: Quan tornis, però, anirem a posar-la?

AM: Fillet Nego, això ja ho veurem, que sempre t’he dit que el més important no és fer, sinó aparentar!

S’ha acabat la Copa del Món del Masclisme 2010?

•Juliol 15, 2010 • 1 comentari

Diumenge passat va finalitzar el Mundial de futbol i, per tant, ara toca felicitar la selecció espanyola, (mereixedora) vencedora del torneig, lamentar els feixistes incidents que van tenir lloc en motiu d’això i treure conclusions de tot tipus. En concret, m’agradaria comentar alguns aspectes amb visió de gènere, ja que fins ara no he estat capaç de trobar una reflexió d’aquest estil, malgrat que hi ha hagut lamentables episodis que la podrien haver motivat.

Com a constatació general, cal acceptar que el futbol ni és només un esport, ni és un sentiment. És molt més que això, i no precisament per a bé. És també un reflex d’una societat tremendament masclista. Al costat de les filigranes amb la piloteta, dels milions que corrien al costat de la pobresa que encara respira el país sud-africà amfitrió i els exaltats sentiments nacionals a flor de pell, les hormones masculines hi tenien reservat un paper molt important i els cossos femenins esdevenien (un cop més) simples objectes per al gaudi visual i carnal del patriarca. I d’això se’n beneficiava tothom.

El cas més conegut és el de Larissa Riquelme, la suposada “nòvia del Mundial”. Aquesta model del Paraguai que en eliminatòries anteriors ja havia destacat per la seva voluptuositat i els seus nervis a les grades va prometre despullar-se si la seva selecció eliminava l’espanyola a les semifinals. Devia tenir emparaulada una generosa quantitat de diners i, com el seu combinat no la va secundar, va decidir que es despullava igualment per un diari del seu país. I, ja posats, es va canviar de jaqueta (metafòrica) i es va fer aficionada de la nit al dia a la “Roja” i es va despullar també per la Interviú. En devia treure una bona picossada a costa del futbol i de les hormones dels seus aficionats.

Per altra banda, seguint-li l’estela, la pornstar holandesa Bobby Eden va prometre que practicaria una felació a tots els seus seguidors del twiter si Holanda guanyava la final a Espanya. Els de la “Roja” van tornar a fastidiar les esperances de milers d’homes (homínids, a tot estirar), però la seva campanya de màrqueting va funcionar i va augmentar de 5.000 a més de 110.000 el nombre de seguidors, pel qual va avançar que faria “alguna cosa especial” per compensar-los.

Seguint per aquí, també va tenir força el premi de “Miss Mundial de futbol”, que van protagonitzar 32 representants de les seleccions finalistes uns dies abans de començar aquesta darrera fase del torneig. Aquest és el segon cop que es dóna aquest trofeu, que no té equivalent masculí (ni falta en fa), i, més enllà de representar l’enèssima mostra de cosificació de la dona, és especialment greu perquè qui va guanyar va ser una argentina encara adolescent, de 17 anys. M’imagino la llardosa cara de milers d’aficionats del futbol bavejant per una noia tan jove…

El diari de l’Espanya profunda “Marca” no es va tallar ni un pèl i ha anat presentant les fotos de les aficionades més maques del Mundial en un secció específica, com una peça més de l’espectacle. Ens podríem preguntar també pel motiu pel qual mai les Copes del Món de futbol femení tenen tant d’èxit ni aixequen tantes passions o seria convenient recordar el negoci del sexe que s’amaga darrera de cada competició d’aquest tipus, ja que fins a 40.000 prostitutes es van desplaçar (més o menys voluntàriament) a Sud-Àfrica, per tal de satisfer les necessitats d’aficionats i futbolistes. I la resposta del país amfitrió, per cert, molt digne: “netejar” els carrers de prostitutes i pidolaires, per tal que sembli tot impol·lut i fer més difícil i perillosa la feina de les treballadores del sexe.

Sempre hi ha alguna notícia positiva, com el fet que una ONG de suport a les prostitutes del Brasil va aprofitar el Mundial per llançar una línia de roba esportiva els beneficis de la qual servirien per millorar les seves condicions de vida. Però no podem fer de l’excepció norma i encara menys podem normalitzar una situació que no té perquè ser gens normal. Un esport, que hauria de ser exemple d’esforç i perseverança, no només ha quedat prostituït pel negoci i les màfies que el controlen, sinó per un masclisme molt encallat en ell. I ens diran que la “Roja” presenta uns valors molt útils per la societat, però cal mirar més enllà i adonar-nos-en que el mal és molt més profund.

I, mentre els aficionats bavejaven per unes curves i unes models espavilades i ben assessorades, les dones s’entendrien amb el romàntic petó d’Iker Casillas a Sara Carbonero… Visca els estereotips de gènere!

Hi vam ser i vam tastar la llibertat

•Juliol 11, 2010 • 3 comentaris

Entre les veus més agnòstiques de la multitudinària manifestació d’ahir es podia sentir la pregunta del milió: “i demà, què?”. Doncs, de moment, gaudir del record i d’aquesta petita victòria. Tenim recent el regust de la major mostra de dignitat nacional de les últimes dècades. Fou una forma de recuperar energies després de tantes derrotes. Somriem. Ahir vam descobrir que aquest país mesell, tan acostumat a acotar el cap, té sang a les venes i quan rep massa és capaç de fer un cop de força. I el dret de decidir ja és un sentiment majoritari entre la ciutadania catalana, almenys al Principat.

Diaris com l’ABC ens voldran fer creure que la notícia del dia és exclusivament la final del Mundial de futbol i enaltiran tots els “valents” catalans que surtin a celebrar la probable victòria. Els del PSC i ICV ens voldran fer creure que la gent sortia al carrer a exigir un Estatut complet que no va protagonitzar ni un sol càntic en tota la manifestació i cap pancarta fora de les oficials d’aquests partits. Alguns articles ens voldran fer creure que si se sentien més crits d’independència era perquè criden més els radicals i perquè “fe-de-ra-lis-me” costa de fer rimar o convertir en càntic. Els d’El Mundo ens voldran fer creure que la nota més destacable d’ahir va ser l’intent d’agressió a Montilla per part d’un manifestant, d’entre un total de més d’un milió. Duran i Lleida, que va constatar que la marxa esdevingué un “aquelarre independentista”, ens voldrà fer creure que es va viure un nou crit a Madrid perquè ens treguin de nou les castanyes del foc des d’allí. Els d’Efe i Lynce ens voldran fer creure que només hi havia 56.000 persones, que devien ser molt obeses totes elles per poder col·lapsar el centre de Barcelona. Els més pessimistes ens voldran fer creure que ahir es va realitzar un acte puntual que es desfarà en la passivitat generalitzada, quan en realitat des de l’any 2006 les proclames sobiranistes estan marcant la política catalana i tenyint els carrers de senyeres i estelades.

Ens voldran fer creure moltes coses, però els i les que hi vam ser sabem què va passar. I, per sort, hi vam ser molta gent. I, per sort, sabem que ahir es va fer un nou i important pas cap a la independència.

El lema, la senyera i la unitat de la manifestació del 10-J no són minúcies

•Juliol 6, 2010 • 2 comentaris

La setmana passada va ser convulsa. El Tribunal Constitucional ens va deixar clar fins on dóna el marc legal espanyol i, com va encarregar-se de subratllar posteriorment Zapatero, va posar punt i final al procés descentralitzador de l’Estat (una mica abans i tot del que havia votat el poble de Catalunya i que molta gent ja havíem rebutjat per insuficient). I aquest diumenge, la resposta.

Òmnium ha anat treballant per aquest moment de forma silenciosa i efectiva durant mesos. El lema escollit per a l’ocasió és força ambigu “Som una nació. Nosaltres decidim”, però precisament això permet que persones i organitzacions de diverses sensibilitats catalanistes hi puguin donar suport, malgrat que té un deix innegablement sobiranista. Gairebé 700 organitzacions ja hi han donat suport i fan el possible perquè la mobilització sigui un èxit. Totes? Bé, totes no. N’hi ha una que treballa per rebaixar encara més el nivell reivindicatiu.

El PSC juga de la forma més bruta possible per relegar a segona fila la pancarta amb aquest lema i per aconseguir que els líders institucionals liderin la marxa amb una simple senyera. I després de dies d’un estira-i-arronsa continuat, ja comencen a sortir algunes veus que demanen no discutir per minúcies en favor de la unitat.

Doncs no, no són minúcies, perquè la unitat no importa absolutament gens, si aquesta no serveix per un objectiu concret. La unitat fa la força. Però la força per a què? Per dur una senyera? I què vol dir això? El PSC, instal·lat en la pedanteria i la rebequeria constant, vol que tothom cedeixi per sentir-se còmode i no incomodar el Govern espanyol, aquell que ha permès que tingués lloc aquesta nova retallada.

El PSC, aquell partit que ja va aconseguir que la manifestació de dissabte no tingués manifest, per evitar noves incomoditats. El PSC, aquell partit que va presentar al Congrés les primeres esmenes al nou Estatut tot just sortís del Parlament, quan tenia José Montilla com a ministre. El PSC, aquell partit que ha estat incapaç de plantar cara al PSOE cada cop que aquest ha menyspreat el nostre país. El PSC, aquell partit que pretén imposar que la societat civil i la ciutadania avanci darrera unes institucions que a moltes persones ja fa tant de temps que no ens representen. El PSC, aquell partit que ha vist desmuntar-se el seu somni federal i que ara vol aferrar-se a un Estatut dilapidat per no acceptar que el seu model d’Estat és inviable. El PSC, aquell partit que el 1998 va ser incapaç de donar suport a una resolució d’ERC reivindicant el dret a l’autodeterminació (i que va acabar aprovant-se per una àmplia majoria) i a qui ara li incomoda el simple “dret de decidir”. El PSC, aquell partit que pretén una genuflexió de la resta del país per tal que un desacreditat Montilla pugui liderar una mobilització que vol buida de contingut. El PSC, aquell partit que va enviar al Consell de Garanties Estatutaries la Iniciativa Popular per reclamar un referèndum sobre la independència, negant el dret democràtic d’opinar de la ciutadania. El PSC, en definitiva, aquell partit a qui li agradaria que la senyera que pretén que encapçali la manifestació estigui sempre sotmesa a la “rojigualda”.

Jo voldria que la manifestació l’encapçalés una estelada ben gran amb un estel ben roig. I, de fet, em sap greu que no tingui un caire més netament sobiranista. Però el que tinc clar és que, com va dir el López Tena, si el PSC es vol automarginar i sortir al carrer amb una senyera, que s’organitzi la seva pròpia marxa. I que truqui el seu amic Zapatero perquè hi assisteixi, afegeixo jo.

Raül Pladevall, relat d’un ignorant feliç

•Juny 30, 2010 • Feu un comentari

En Raül Pladevall surt de la feina a les 7 de la tarda. Aquell dimarts estava nerviós i amb ganes d’arribar a casa. Era un dia especial. Enfilant pel carrer que el conduïa als ferrocarrils, va sentir que a una via propera ja havia començat la manifestació. Li semblava que protestava contra una reforma laboral que el Govern central havia aprovat feia pocs dies. En Raül treballava en negre i per quatre rals, no entenia com en moments de tanta dificultat econòmica els sindicats es podien dedicar a mobilitzar-se contra unes mesures que li haurien de permetre tenir contracte algun dia, encara que fos amb acomiadament gratuït i sense cap dret. Al cap i a la fi, l’important és treballar i, si ho fas bé i t’hi escarrasses, pots arribar on vulguis, no?

Va deixar de sentir la remor de xiulets i crits quan va arribar a l’estació. Un cop dins el tren, va mirar la portada del diari gratuït de la noia que seia davant. Parlava de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, que s’havia publicat el dia anterior. En Raül ja n’estava una mica fart de tanta cantarella d’un tema que només interessa als polítics i desitja que a partir d’ara ja aparquin aquest tema. Ell estima el seu país, Catalunya, però li avorreixen tots aquests temes de partits, que a més tots són iguals, corruptes i elitistes. El món aniria millor sense ells, pensa, tot i que això que Madrid ens estigui robant sempre i ens talli les ales a la que demanem alguna cosa tampoc és massa agradable. Tanmateix, millor no regirar massa les coses, que els grans canvis mai són bons!

Mirant per la finestra, en Raül navega entre els seus pensaments i records. Ara resulta que el noi aquell del seu grup, en Joan, enlloc d’anar a classes de mecanografia, un cop a la setmana, assistia a la clínica aquella que “curava” l’homosexualitat, obligat pel seu pare. Ho han sabut arran de l’obertura d’un expedient al centre, ja que el noi apareixia sortint de l’edifici a la fotografia d’un diari que il·lustrava la notícia i els hi ho va acabar confessant. En el fons, en Raül entén el pare, que li vol evitar el rebuig que la seva orientació sexual inevitablement produirà entre la societat, malgrat que no hauria de ser així.

Un cop baixa del tren, en Raül es creua amb un nouvingut que ven DVD pirates al carrer. Això li recorda que n’Ali fa una setmana que no s’apropa al centre de treball. Ja li havia avisat que podia ser que el tanquessin a un centre d’interrament, ja que es trobava en situació irregular. És un bon noi, però en Raül també entén que, en moments de grans taxes d’atur, no hi ha feina per tothom. No li agrada pensar que ho estigui passant malament a un centre d’aquests per a immigrants o que passi fam al seu país, però no és problema dels autòctons, que no abundi la riquesa i és llei de vida que hi hagi rics i pobres arreu.

Passant per davant d’una tenda de televisors, veu que la Roja està jugant. En Raül no se sent espanyol, però, com que viu a aquest país i hi juguen molts futbolistes del Barça, espera que guanyin el Mundial. Mentre no hi hagi selecció catalana oficial, bé caldrà anar amb l’espanyola, per molt que sigui aquesta la que impedeix als catalans participar darrera la seva bandera! I bé, en el fons, això de lligar esport i política és una cosa que sempre diuen que cal evitar…

Quan arriba a casa, la mare li demana que vagi en compte de no trepitjar les zones que ha fregat i li anuncia que aviat li farà el sopar. I el pare? Ha anat a comentar la jugada amb els seus amics, arribarà tard, contesta ella. Per variar, pensa en Raül. Li sap greu que, després de la seva jornada laboral, hagi de ser la mare qui se n’encarregui de netejar la casa i preparar els àpats per a tots; però, ja se sap, són altres generacions i han crescut així! A ell li agradaria ajudar-la, però aquell dia té pressa, té coses millors a fer (també per variar).

Per fi, es tanca a l’habitació i obre l’ordinador. Els nervis ja el corsequen. Tecleja l’adreça que li han dit i, efectivament, ja han penjat la dotzena temporada de “Perdut coneixent la teva mare”! No és preciosa la vida? Si és que qui no és feliç és perquè no vol!

En el fons, és només qüestió de democràcia

•Juny 6, 2010 • 1 comentari

Aquest cap de setmana s’ha reunit a Sitges el club Bilderberg, un dels Governs a l’ombra més públics i internacionals existents, amb capacitat d’influència arreu del món. Aquesta trobada de representants dels poders fàctics suposa un insult a tota pretensió de democràcia dels Estats burgesos actuals.

Igualment, hem pogut escoltar com José Luis Rodríguez Zapatero justificava les seves retallades en els drets socials i laborals per “donar confiança als mercats internacionals” i perquè “així ho exigeixen el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea” (dues institucions extremadament opaques i poc subjectes al poder popular, per cert). Davant del mateix Ple del Parlament, vaig tenir l’ocasió d’escoltar en viu i en directe com José Montilla justificava aquest poder, perquè, segons ell, la banca internacional és qui compra el deute dels Estats i qui els cedeix crèdit. Pel President català, doncs, “és lògic que, com quan vas a demanar diners en un banc, qui te’ls deixa tingui el dret a posar-te les condicions del préstec”, les quals poden ser l’aprimament de l’administració o reformes laborals, per exemple. Essent això cert, quin sentit té que votem esquerres o dretes, cada quatre anys, si després qui decideix les mesures a aplicar són les entitats financeres internacionals?

L’existència d’aquest vassallatge que els governs de cada país reten al capital mundial es veu més clar en època de crisi, quan la dependència és més elevada, però es pot observar en cada moment i des de multitud d’evidències: abandonament de les polítiques socialistes i fins i tot de tall socialdemòcrata gairebé arreu, impuls de polítiques de lliure mercat, facilitats generalitzades per a l’establiment de multinacionals, manteniment d’un impost irrisori per a les Societats d’Inversió de Capital Variable (Sicav) amb l’excusa que d’una altra manera “el capital marxaria”, viatges que ministres i consellers fan a les seus centrals de les empreses multinacionals per prometre ajudes a tort i a dret, mitjans de comunicació i eines de creació d’opinió en mans dels grans capitals privats, donacions empresarials milionàries (legals o no) als partits que representen els seus interessos…

Aquella gent a qui li agrada equiparar capitalisme amb democràcia i llibertat, doncs, s’equivoca completament. El capitalisme és intrínsecament antidemocràtic, ja que, qui més té, té moltíssima més capacitat d’influir, i sense passar per una vulgars i proletàries eleccions de tràmit. L’experiència diu que el socialisme, per si, tampoc garanteix una democràcia de massa més qualitat, però el seu corpus ideològic (i a Marx em remeto) és ambigu en aquest sentit i, si bé puc criticar algunes aplicacions reals que ha tingut, m’atreveixo a assegurar que l’assoliment del socialisme és un requeriment sine qua non per tal d’assolir també una veritable democràcia participativa i igualitària.

En el fons, doncs, em costa de creure que tota aquesta gent que es defineix com a “demòcrata liberal” no tingui incoherències internes elevades, com qui es defineix “republicà juancarlista”, “jueu nazi” o “català i espanyol”. En aquest sentit, com defensen els països socialment més avançats de l’Amèrica Llatina, no hi ha democràcia, sobirania popular real i independència plena sense independència dels poders econòmics i financers internacionals!