Hi vam ser i vam tastar la llibertat

Entre les veus més agnòstiques de la multitudinària manifestació d’ahir es podia sentir la pregunta del milió: “i demà, què?”. Doncs, de moment, gaudir del record i d’aquesta petita victòria. Tenim recent el regust de la major mostra de dignitat nacional de les últimes dècades. Fou una forma de recuperar energies després de tantes derrotes. Somriem. Ahir vam descobrir que aquest país mesell, tan acostumat a acotar el cap, té sang a les venes i quan rep massa és capaç de fer un cop de força. I el dret de decidir ja és un sentiment majoritari entre la ciutadania catalana, almenys al Principat.

Diaris com l’ABC ens voldran fer creure que la notícia del dia és exclusivament la final del Mundial de futbol i enaltiran tots els “valents” catalans que surtin a celebrar la probable victòria. Els del PSC i ICV ens voldran fer creure que la gent sortia al carrer a exigir un Estatut complet que no va protagonitzar ni un sol càntic en tota la manifestació i cap pancarta fora de les oficials d’aquests partits. Alguns articles ens voldran fer creure que si se sentien més crits d’independència era perquè criden més els radicals i perquè “fe-de-ra-lis-me” costa de fer rimar o convertir en càntic. Els d’El Mundo ens voldran fer creure que la nota més destacable d’ahir va ser l’intent d’agressió a Montilla per part d’un manifestant, d’entre un total de més d’un milió. Duran i Lleida, que va constatar que la marxa esdevingué un “aquelarre independentista”, ens voldrà fer creure que es va viure un nou crit a Madrid perquè ens treguin de nou les castanyes del foc des d’allí. Els d’Efe i Lynce ens voldran fer creure que només hi havia 56.000 persones, que devien ser molt obeses totes elles per poder col·lapsar el centre de Barcelona. Els més pessimistes ens voldran fer creure que ahir es va realitzar un acte puntual que es desfarà en la passivitat generalitzada, quan en realitat des de l’any 2006 les proclames sobiranistes estan marcant la política catalana i tenyint els carrers de senyeres i estelades.

Ens voldran fer creure moltes coses, però els i les que hi vam ser sabem què va passar. I, per sort, hi vam ser molta gent. I, per sort, sabem que ahir es va fer un nou i important pas cap a la independència.

El lema, la senyera i la unitat de la manifestació del 10-J no són minúcies

La setmana passada va ser convulsa. El Tribunal Constitucional ens va deixar clar fins on dóna el marc legal espanyol i, com va encarregar-se de subratllar posteriorment Zapatero, va posar punt i final al procés descentralitzador de l’Estat (una mica abans i tot del que havia votat el poble de Catalunya i que molta gent ja havíem rebutjat per insuficient). I aquest diumenge, la resposta.

Òmnium ha anat treballant per aquest moment de forma silenciosa i efectiva durant mesos. El lema escollit per a l’ocasió és força ambigu “Som una nació. Nosaltres decidim”, però precisament això permet que persones i organitzacions de diverses sensibilitats catalanistes hi puguin donar suport, malgrat que té un deix innegablement sobiranista. Gairebé 700 organitzacions ja hi han donat suport i fan el possible perquè la mobilització sigui un èxit. Totes? Bé, totes no. N’hi ha una que treballa per rebaixar encara més el nivell reivindicatiu.

El PSC juga de la forma més bruta possible per relegar a segona fila la pancarta amb aquest lema i per aconseguir que els líders institucionals liderin la marxa amb una simple senyera. I després de dies d’un estira-i-arronsa continuat, ja comencen a sortir algunes veus que demanen no discutir per minúcies en favor de la unitat.

Doncs no, no són minúcies, perquè la unitat no importa absolutament gens, si aquesta no serveix per un objectiu concret. La unitat fa la força. Però la força per a què? Per dur una senyera? I què vol dir això? El PSC, instal·lat en la pedanteria i la rebequeria constant, vol que tothom cedeixi per sentir-se còmode i no incomodar el Govern espanyol, aquell que ha permès que tingués lloc aquesta nova retallada.

El PSC, aquell partit que ja va aconseguir que la manifestació de dissabte no tingués manifest, per evitar noves incomoditats. El PSC, aquell partit que va presentar al Congrés les primeres esmenes al nou Estatut tot just sortís del Parlament, quan tenia José Montilla com a ministre. El PSC, aquell partit que ha estat incapaç de plantar cara al PSOE cada cop que aquest ha menyspreat el nostre país. El PSC, aquell partit que pretén imposar que la societat civil i la ciutadania avanci darrera unes institucions que a moltes persones ja fa tant de temps que no ens representen. El PSC, aquell partit que ha vist desmuntar-se el seu somni federal i que ara vol aferrar-se a un Estatut dilapidat per no acceptar que el seu model d’Estat és inviable. El PSC, aquell partit que el 1998 va ser incapaç de donar suport a una resolució d’ERC reivindicant el dret a l’autodeterminació (i que va acabar aprovant-se per una àmplia majoria) i a qui ara li incomoda el simple “dret de decidir”. El PSC, aquell partit que pretén una genuflexió de la resta del país per tal que un desacreditat Montilla pugui liderar una mobilització que vol buida de contingut. El PSC, aquell partit que va enviar al Consell de Garanties Estatutaries la Iniciativa Popular per reclamar un referèndum sobre la independència, negant el dret democràtic d’opinar de la ciutadania. El PSC, en definitiva, aquell partit a qui li agradaria que la senyera que pretén que encapçali la manifestació estigui sempre sotmesa a la “rojigualda”.

Jo voldria que la manifestació l’encapçalés una estelada ben gran amb un estel ben roig. I, de fet, em sap greu que no tingui un caire més netament sobiranista. Però el que tinc clar és que, com va dir el López Tena, si el PSC es vol automarginar i sortir al carrer amb una senyera, que s’organitzi la seva pròpia marxa. I que truqui el seu amic Zapatero perquè hi assisteixi, afegeixo jo.

Raül Pladevall, relat d’un ignorant feliç

En Raül Pladevall surt de la feina a les 7 de la tarda. Aquell dimarts estava nerviós i amb ganes d’arribar a casa. Era un dia especial. Enfilant pel carrer que el conduïa als ferrocarrils, va sentir que a una via propera ja havia començat la manifestació. Li semblava que protestava contra una reforma laboral que el Govern central havia aprovat feia pocs dies. En Raül treballava en negre i per quatre rals, no entenia com en moments de tanta dificultat econòmica els sindicats es podien dedicar a mobilitzar-se contra unes mesures que li haurien de permetre tenir contracte algun dia, encara que fos amb acomiadament gratuït i sense cap dret. Al cap i a la fi, l’important és treballar i, si ho fas bé i t’hi escarrasses, pots arribar on vulguis, no?

Va deixar de sentir la remor de xiulets i crits quan va arribar a l’estació. Un cop dins el tren, va mirar la portada del diari gratuït de la noia que seia davant. Parlava de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, que s’havia publicat el dia anterior. En Raül ja n’estava una mica fart de tanta cantarella d’un tema que només interessa als polítics i desitja que a partir d’ara ja aparquin aquest tema. Ell estima el seu país, Catalunya, però li avorreixen tots aquests temes de partits, que a més tots són iguals, corruptes i elitistes. El món aniria millor sense ells, pensa, tot i que això que Madrid ens estigui robant sempre i ens talli les ales a la que demanem alguna cosa tampoc és massa agradable. Tanmateix, millor no regirar massa les coses, que els grans canvis mai són bons!

Mirant per la finestra, en Raül navega entre els seus pensaments i records. Ara resulta que el noi aquell del seu grup, en Joan, enlloc d’anar a classes de mecanografia, un cop a la setmana, assistia a la clínica aquella que “curava” l’homosexualitat, obligat pel seu pare. Ho han sabut arran de l’obertura d’un expedient al centre, ja que el noi apareixia sortint de l’edifici a la fotografia d’un diari que il·lustrava la notícia i els hi ho va acabar confessant. En el fons, en Raül entén el pare, que li vol evitar el rebuig que la seva orientació sexual inevitablement produirà entre la societat, malgrat que no hauria de ser així.

Un cop baixa del tren, en Raül es creua amb un nouvingut que ven DVD pirates al carrer. Això li recorda que n’Ali fa una setmana que no s’apropa al centre de treball. Ja li havia avisat que podia ser que el tanquessin a un centre d’interrament, ja que es trobava en situació irregular. És un bon noi, però en Raül també entén que, en moments de grans taxes d’atur, no hi ha feina per tothom. No li agrada pensar que ho estigui passant malament a un centre d’aquests per a immigrants o que passi fam al seu país, però no és problema dels autòctons, que no abundi la riquesa i és llei de vida que hi hagi rics i pobres arreu.

Passant per davant d’una tenda de televisors, veu que la Roja està jugant. En Raül no se sent espanyol, però, com que viu a aquest país i hi juguen molts futbolistes del Barça, espera que guanyin el Mundial. Mentre no hi hagi selecció catalana oficial, bé caldrà anar amb l’espanyola, per molt que sigui aquesta la que impedeix als catalans participar darrera la seva bandera! I bé, en el fons, això de lligar esport i política és una cosa que sempre diuen que cal evitar…

Quan arriba a casa, la mare li demana que vagi en compte de no trepitjar les zones que ha fregat i li anuncia que aviat li farà el sopar. I el pare? Ha anat a comentar la jugada amb els seus amics, arribarà tard, contesta ella. Per variar, pensa en Raül. Li sap greu que, després de la seva jornada laboral, hagi de ser la mare qui se n’encarregui de netejar la casa i preparar els àpats per a tots; però, ja se sap, són altres generacions i han crescut així! A ell li agradaria ajudar-la, però aquell dia té pressa, té coses millors a fer (també per variar).

Per fi, es tanca a l’habitació i obre l’ordinador. Els nervis ja el corsequen. Tecleja l’adreça que li han dit i, efectivament, ja han penjat la dotzena temporada de “Perdut coneixent la teva mare”! No és preciosa la vida? Si és que qui no és feliç és perquè no vol!

En el fons, és només qüestió de democràcia

Aquest cap de setmana s’ha reunit a Sitges el club Bilderberg, un dels Governs a l’ombra més públics i internacionals existents, amb capacitat d’influència arreu del món. Aquesta trobada de representants dels poders fàctics suposa un insult a tota pretensió de democràcia dels Estats burgesos actuals.

Igualment, hem pogut escoltar com José Luis Rodríguez Zapatero justificava les seves retallades en els drets socials i laborals per “donar confiança als mercats internacionals” i perquè “així ho exigeixen el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea” (dues institucions extremadament opaques i poc subjectes al poder popular, per cert). Davant del mateix Ple del Parlament, vaig tenir l’ocasió d’escoltar en viu i en directe com José Montilla justificava aquest poder, perquè, segons ell, la banca internacional és qui compra el deute dels Estats i qui els cedeix crèdit. Pel President català, doncs, “és lògic que, com quan vas a demanar diners en un banc, qui te’ls deixa tingui el dret a posar-te les condicions del préstec”, les quals poden ser l’aprimament de l’administració o reformes laborals, per exemple. Essent això cert, quin sentit té que votem esquerres o dretes, cada quatre anys, si després qui decideix les mesures a aplicar són les entitats financeres internacionals?

L’existència d’aquest vassallatge que els governs de cada país reten al capital mundial es veu més clar en època de crisi, quan la dependència és més elevada, però es pot observar en cada moment i des de multitud d’evidències: abandonament de les polítiques socialistes i fins i tot de tall socialdemòcrata gairebé arreu, impuls de polítiques de lliure mercat, facilitats generalitzades per a l’establiment de multinacionals, manteniment d’un impost irrisori per a les Societats d’Inversió de Capital Variable (Sicav) amb l’excusa que d’una altra manera “el capital marxaria”, viatges que ministres i consellers fan a les seus centrals de les empreses multinacionals per prometre ajudes a tort i a dret, mitjans de comunicació i eines de creació d’opinió en mans dels grans capitals privats, donacions empresarials milionàries (legals o no) als partits que representen els seus interessos…

Aquella gent a qui li agrada equiparar capitalisme amb democràcia i llibertat, doncs, s’equivoca completament. El capitalisme és intrínsecament antidemocràtic, ja que, qui més té, té moltíssima més capacitat d’influir, i sense passar per una vulgars i proletàries eleccions de tràmit. L’experiència diu que el socialisme, per si, tampoc garanteix una democràcia de massa més qualitat, però el seu corpus ideològic (i a Marx em remeto) és ambigu en aquest sentit i, si bé puc criticar algunes aplicacions reals que ha tingut, m’atreveixo a assegurar que l’assoliment del socialisme és un requeriment sine qua non per tal d’assolir també una veritable democràcia participativa i igualitària.

En el fons, doncs, em costa de creure que tota aquesta gent que es defineix com a “demòcrata liberal” no tingui incoherències internes elevades, com qui es defineix “republicà juancarlista”, “jueu nazi” o “català i espanyol”. En aquest sentit, com defensen els països socialment més avançats de l’Amèrica Llatina, no hi ha democràcia, sobirania popular real i independència plena sense independència dels poders econòmics i financers internacionals!

L’amor és revolucionari

El Che Guevara deia que “el revolucionari veritable està guiat per grans sentiments d’amor”. És una frase que sempre m’ha agradat i he compartit, però que malauradament em costa trobar a algunes praxis diàries militants i és un aspecte que massa vegades queda eclipsat per actituds de ressentiment, odi o ràbia. Però és l’amor el que ens ha de moure i commoure.

Cal reivindicar aquell amor que el sistema instrumentalitza i perverteix. Perquè actualment ens eduquen (ens ensinistren) en base a un amor banal, buit, restrictiu, exclusivista i gelós. Un amor que serveix per sostenir la família clàssica, anorrear les ganes de lluitar i servir com a ganxo del consumisme més exarberat. Un amor que, per molt monògam, no és fidel. Un amor d’usar i llençar que neix i mor a la boca, amb algun que altre viatge a l’aparell reproductor, sense deturar-se al cor. Un amor basat en la mentida i la manipulació que menysprea la sinceritat i aquella gent que està al teu costat el dia a dia. Un amor que ens aboca a una contradicció permanent, construït entre els mites patriarcals de les princeses Disney i el James Bond de torn. Un amor que s’enalteix fins esdevenir objectiu cec i que pretén actuar de medicament contra la baixa autoestima socialment imposada. Un amor que anul·la l’individu i la societat per inculcar el mite de la parella romàntica. Un amor contrari a l’instint humà que ens modula fins al punt de convertir-se en una cadena més d’una societat que ens esclavitza. Un amor que esdevé un altre engranatge de la roda de compra-venda i d’hipoteques en què s’ha convertit la vida. Un amor que ens fa patir, perquè eleva allò insuls fins a cotes malaltisses i menysprea ufanosament els plaers quotidians del dia a dia.

I, tanmateix, ens toca estimar. Perquè només estimant, a qui toca i a qui s’ho mereix, família, amistats, parelles i/o companyies, podrem fugir de la buidor a què ens aboca la societat. Perquè només estimant veritablement i sincera sabrem odiar.

Perquè, en un temps de superficialitats i superflus objectius externament imposats, l’amor és revolucionari.

Qui dirà més gran mentida?

A vegades ens volen prendre per ignorants, però és que poques cites són tan certes com la de “repeteix mil vegades una mentida i es convertirà en veritat”, com afirmava Joseph Goebbels. I la major part de la premsa d’avui dia (“els pamflets que els rics reparteixen als pobres”, com encertadament la definí Lenin) n’ha après molt del qui fou ministre de Propaganda i Il·lustració popular de l’Alemanya nazi, i actua d’altaveu permanent d’uns interessos molt concrets, per molt refotudament rocambolescos i increïbles siguin els seus arguments.

D’aquesta manera, ens hem de creure que la gent deixarà d’anar al cinema perquè les pel·lícules es facin en català (una veritat absoluta que ha aconseguit unir patronal, CCOO i CGT), que totes ens desfogarem molt negant drets a la població nouvinguda (que fins ara ens ha permès sostenir certs serveis públics i serà necessària per seguir-los finançant), que les classes treballadores cobrem massa (el mateix dia que un estudi demostra que el salari espanyol és un 20% inferior a la mitjana europea… i baixant), que cal retallar impostos directes (quan l’Estat espanyol és el segon menys redistributiu de la UE), que la productivitat del/la treballador/a espanyol/a és baixa (quan les empreses estatals foren les que més han incrementat beneficis de tota la UE i l’OCDE, abans de la crisi, entre el 1995 i el 2007), que el grau d’absentisme és molt elevat (quan l’Estat espanyol és dels pocs que no té una definició de què s’inclou dins del terme “absentisme” i tothom hi compta el que li interessa), que les pensions són insostenibles (quan, fins ara, mentre la cosa anava “bé” s’havien anat retallant impostos i ara els ingressos no permeten finançar ni pensions, ni altres serveis bàsics… ni hi ha nassos de tornar a pujar els impostos a les rendes riques), que no ens podem seguir gastant tants diners en escoles taller per a persones amb risc d’exclusió social (quan és molt més car (i socialment injust) condemnar aquestes persones a la delinqüència o la marginació), que l’empresariat està preocupat per l’excessiva temporalitat i, per això, vol avançar cap a un contracte únic (quan el veritable problema és que la immensa majoria de contractes temporals són fraudulents, de forma conscient, per tal de reduir les despeses del mateix empresariat i, amb aquest canvi, el que es pretén és convertir en legal el frau socialment acceptat), que un avenç cap a fórmules de conciliació de la vida familiar i laboral de la dona li ha de millorar la qualitat de vida (quan, en realitat, suposa acomodar-li les tasques reproductives i la doble jornada laboral, així com la supremació masculina als centres de treball, per tal de no afrontar el debat de la corresponsabilitat)…

Hi ha dies que, veritablement, em sento d’un altre món, perquè ho veig tot molt diferent de com m’ho volen vendre… Doctora, és greu?

La immigració, classe treballadora i cap de turc habitual

És molt lògic (i sa) que milers de persones s’hagin indignat per les xenòfobes mesures que està estudiant prendre l’Ajuntament de Vic o pels lamentables brots racistes que han tingut lloc a Calàbria (Itàlia). Malauradament, però, aquests són episodis cada cop més habituals d’una realitat cada cop més hostil vers la població nouvinguda, i més enllà de la denúncia, cal analitzar els motius que ens han dut fins aquí. Un cop eradicat el racisme, com hem permès que hagi mutat vers la xenofòbia i hagi arrelat tant entre la població treballadora del nostre país i del conjunt del continent?

Des del meu humil punt de vista, la resposta és simple i complexa a la vegada: no hi ha cap altre tractament de la immigració que proposi alternatives amb possibilitats de quallar. Així, malgrat que moltes persones i polítics han criticat les propostes de Vic o els fets de Calàbria, prèviament havien donat suport a mesures que han anat alimentant la idea que la immigració és el mal que ataca el nostre benestar, cohesió i seguretat. I d’això se’n salva ben poca gent, ja que sempre és més senzill donar la culpa a la persona diferent i sense drets civils (i que, per tant, és exclosa d’un electorat a conquerir). Ho vam veure quan el ministre Corbacho va dir fa uns mesos que l’increment de l’atur era causat per la població immigrada, quan es va aprovar a finals del 2009 una xenòfoba llei d’Estrangeria espanyola que enduria les condicions de vida de les persones nouvingudes, quan les institucions comunitàries amb nombroses directives dissenyen una Unió Europea fortalesa, etc. La majoria d’aquestes polítiques descriuen les persones immigrades com una font de mà d’obra barata que pot beneficiar el país d’acollida, sempre i quan a aquest li convingui. I, des de la mateixa lògica utilitarista, aquesta mateixa mà d’obra s’ha de poder fer desaparèixer quan ja no és necessària. I, aparentment, ara ja no ho és…

Una vegada més, aquest discurs trenat per la patronal i en favor de la patronal, per reduir les seves despeses laborals, també té com a objectiu trencar la (ja esquerdada) unitat de la classe treballadora, la nostra major arma. Així, mentre la treballadora autòctona culpa el treballador immigrat de tots els seus mals (pel sol fet de voler guanyar-se la vida), poc se’n recorda de l’empresariat que ha estat explotant ambdós, dels beneficis que ha obtingut gràcies a ells i de les polítiques que ha promogut per reduir els drets socials i laborals d’aquests. Quin sentit té culpar algú que cobra la meitat que tu, quan a l’altra banda hi ha un altre que cobra cinc vegades més a costa d’explotar-vos als dos? Quin sentit té culpar algú que simplement vol fer ús d’una sanitat i una educació a les quals, com a éssers humans, hi té dret, quan a l’altra banda molta de la gent que directament va als serveis privats han aconseguit rebaixes substancials dels impostos directes i reduccions pressupostàries dels serveis públics que han provocat aquestes massificacions?

Així, doncs, cal que siguem rigorosos/es en l’anàlisi i, sobretot, capaços/ces de construir un discurs global alternatiu, d’esquerres, seriós i no demagògic vers la qüestió de la immigració que sàpiga identificar els motius reals que provoquen aquest fenomen, qui se’n beneficia i com fer compatible el benestar i la justícia social, per a totes i tots. En aquest sentit, us recomano la lectura del document “La immigració: un fenomen a afrontar amb visió de classe”, de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC. Crec que serveix per desmitificar alguns tòpics i apunta cap a unes claus interessants per començar a bastir aquest discurs que ens manca.

El Barça, com a opi del poble que és, no està gens malament…

No cal ser massa despert/a per descobrir desenes de contradiccions entre ser afeccionat/da al futbol i reivindicar posicionaments d’esquerres. Malauradament, els éssers humans som moltes coses, excepte racionals per naturalesa, i això ens fa caure en permanents contradiccions, especialment a aquelles persones amb profundes conviccions i ideals. Si ens posem a racionalitzar, però, hem de ser capaços de visualitzar les nombroses evidències que ens poden dur a dedicar el nostre temps, esforços i diners a aspectes més profitosos que el futbol. Entre aquestes, hi trobem que és un esport que mou milers de milions d’euros de forma absurda i injustificada, que està protagonitzat per mercenaris que estimen l’escut del millor postor, que es constitueixen equips sense personalitat i a cop de talonari, que gestors i futbolistes s’entesten a desvincular l’esport de qualsevol reivindicació política, que cada cop els equips es troben més desarrelats del país en què se situen, que els valors que es transmeten són totalment materialistes i nocius (rivalitat, joc brut, bellesa física, poder adquisitiu, manca d’intel·ligència…)…

Ja fa anys que vaig decidir que s’havien acabat aquelles tardes de patir per culpa que a un davanter que dormiria igual si perdien o guanyaven el partit era incapaç d’introduir la piloteta entre els tres pals. Sens dubte, va ajudar en aquesta empresa el fet que, quan m’ho vaig proposar, dirigia la banqueta del meu club un simpàtic holandès amb molt de ritme i sempre positiu. Des de llavors, el meu amor pels colors blau-grana i pel futbol en general van restar latents.

Malauradament (o no), uns anys més tard, la meva estimada ha decidit canviar i se m’ha presentat amb les seves millor mudes i amb un caràcter renovat. Costa de reconèixer-la. I la carn és dèbil.

I, com un llarg procés de flirteig, refredat per una cuirassa fruit d’anteriors conflictes, m’està tornant a encisar. Per una banda, presenta un president que, malgrat un xic eixelebrat (en el fons, ell és persona, i un servidor també és chavista, així que certs estirabots se saben perdonar), ha sabut buidar les grades dels violents i nazis Boixos Nois (amb tot el que ha comportat), ha posat el club al servei del país, ha enarborat sempre que ha pogut la senyera estelada i ha renunciat a molts milions per promocionar una organització com l’Unesco a la samarreta. Per altra banda, és liderat per un entrenador que es caracteritza per la moderació, el respecte, la prudència i la humilitat, que estima els colors que defensa i que s’ha mullat sempre que ha calgut per la seva selecció nacional. Finalment, és protagonitzat per un equip amb una majoria de jugadors de la pedrera, que ha inventat un futbol de somni envejat arreu del món, que ha fet del futbol col·lectiu la seva característica principal i que s’ha fet un fart de demostrar que l’espectacle sempre s’ha d’imposar a la gasiveria. Sens dubte, aquest Barça és un altre.

Evidentment, no podem oblidar altres aspectes més tenebrosos, com el pas per la Junta de cert falangista o el protagonisme creixent del mestre del neoliberalisme i les jaquetes llampants, com l’especulació que s’està fent amb el Mini i la destrucció que pot patir el barri de Les Corts o com la quantitat de milions que se segueixen malgastant mentre mor de gana gent arreu del món. El futbol d’elit, evidentment, no esdevindrà d’un dia per l’altre una eina al servei de la revolució social. Tanmateix, tant per tant, i sobretot després de veure nombroses reaccions de la premsa espanyolista, cada cop tinc més clar que, com a opi del poble, jo em quedo amb el Barça!

El Tribunal Constitucional és legítim, pel bo i pel dolent, des del moment en què es va acceptar el marc constitucional

Em fan molta gràcia tots aquests partits i polítics que, en vistes als retards i a la previsible sentència contrària del Tribunal Constitucional vers l’Estatut, corren a deslegitimar-lo, a demanar que en dimiteixin els seus i les seves membres o a pressionar-les per tal que siguin benevolents amb la sentència. Com si el fet de la seva escassa celeritat en els treballs o la seva rigidesa en la defensa del marc constitucional fossin rellevants en relació amb la seva legitimitat i capacitat per determinar la constitucionalitat d’una o diverses lleis, per importants que ens puguin semblar!

Aquesta actitud em sembla aberrant i una excusa de mal pagador, per tal de tapar les vergonyes d’uns partits que, en el seu moment, quan es va reformar l’Estatut, van decidir acatar el marc constitucional imposat, jugar amb les seves regles (el que inclou el tutelatge del Tribunal Constitucional i la sobirania popular del poble espanyol), rebaixar el text estatutari per tal d’encabir-lo dins la legalitat espanyola i tornar-lo a retallar posteriorment per tal de fer-lo més digerible per Madrid. En el seu moment, doncs, van haver de fer mans i mànigues per tal de fer cas omís a qui defensava que el marc constitucional no donava per més i van preferir amotllar-s’hi, malgrat les limitacions per totes i tots ben conegudes, entre les quals la incapacitat per anar gaire enllà en el marc competencial (tal com a certs partits ja els convenia, per no haver de posar ells els límits) i la supeditació a una norma de major rang que és preservada per un tribunal no precisament amant de la descentralització autonòmica i les sentències urgents. I aquesta sobtada amnèsia és especialment greu entre els partits que van donar suport a l’Estatut (el que implica legitimar el procés de redacció, retallada i aprovació, fins al final) i, sobretot, a la Constitució (el que implica legitimar el marc en el qual s’encabeixen totes les altres normes i les institucions que aquesta crea).

Aquestes crítiques a la fase final d’un procés les normes del qual van acatar els partits que les formulen, a més de ser ridícules, demostren una incapacitat flagrant per tal de proposar alternatives a un projecte polític que ja temps que denunciem caduc i inviable dins dels estats espanyol i francès. Per què es va fer cas de totes les recomanacions del Consell Consultiu (un òrgan de rang molt inferior) i ara se li nega la legitimitat al Tribunal Constitucional? Què faran si el Tribunal Constitucional, un òrgan garant del marc que l’Estatut pretenia respectar, anuncia que aquest objectiu no s’ha acomplert del tot? Plantejaran un conflicte obert amb l’estat? Impulsaran una reforma constitucional de forma unilateral, sense cap tipus de suport de ningú i encaminada al fracàs? Es convocarà una manifestació multitudinària com a catarsi col·lectiva com a pas previ a seguir aplicant la tècnica pujolista del peix al cove i l’article 150.2?

Benvolguts i benvolgudes polítiques catalanes, si us plau, deixeu de culpar el Tribunal Constitucional de la vostra incapacitat per trobar un encaix a l’Estat espanyol, perquè això és impossible. Si us plau, deixeu de plantejar batalles parcials i grandiloqüents en base a un text coix, reconegueu d’una vegada la sobirania del nostre país, allibereu-nos de les cadenes que ens empresonen i tireu pel dret vers l’únic camí possible, el de l’autodeterminació plena!

Contra el maniqueisme: mal obrer, bon empresari

He d’acceptar que massa vegades es presenta la temptació de simplificar els judicis de valor en funció de qui n’és el protagonista, més enllà del paper que exerceix. Així, la diferència del “nosaltres” amb el “ells/es” ho justifica tot i, per dir-ho en plata, al clàssic “nostre cabró” se li perdona tot, pel fet de ser “nostre”, malgrat que en realitat sigui un “cabronàs”. Això és així des que ens identifiquem amb un grup a l’escola, amb un equip de futbol o amb una Spice Girl, per dir només alguns exemples. I els i les qui encara creiem en l’existència de la lluita de classes, també reproduïm aquests vicis entre els de la pròpia classe social.

Però el món no és blanc i negre i fem un feble favor a la fórmula d’anàlisi dialèctica (sí, els que encara creiem en el marxisme) i a l’honradesa en general (igualment, si algú encara hi creu), si ens limitem a tan simple exercici mental equivalent a equiparar els i les “nostres” amb allò positiu i defensable i els i les “seves” amb allò negatiu i censurable.

És en aquests moments en què cal tenir un pensament per tots/es aquells/es treballadors/es que es passen la meitat de la jornada laboral al facebook i després et reclamen que els/les ajudis a acabar una feina, aquells/es que es demanen les vacances abans que ningú per tenir els millors dies, aquells/es que cada dia arriben tard al lloc de treball i després surten puntuals (fins i tot en puntes de feina), aquells/es que cada dilluns tenen una baixa laboral (i cada diumenge arriben a casa al migdia, després d’una gran i apoteòsica festa), aquells/es que volen esdevenir delegats/des sindicals per gaudir d’impunitat enfront la seva incapacitat per fer una “o” amb un canuto (ni ganes d’aprendre’n), aquells/es que es fiquen a funcionaris/àries per poder superar el rècord de puntuació del Solitari de l’ordinador, aquells/es que es fan professors/es per poder anar fent recerques i conferències pel món sense trepitjar la Universitat (i cobrant, però, de la guardiola pública), aquells/es professionals en delegar feines i no fer-ne cap…

I, per altra banda, sempre tindré en un altar en Joan, un company petit empresari, propietari d’un bar, que cada dia treballa més hores que un rellotge per poder-li pagar un sou decent a l’empleada veneçolana i l’empleat paquistanès que treballen per ell i que compleixen les 40 hores setmanals legals, a la vegada que ell té dificultats per arribar a final de mes. Això és esperit emprenedor i no aquell de qui vol forrar-se a costa de l’explotació aliena i la subvenció pública. I bé, no conec gaire més casos semblants, però segur que algun altre n’hi haurà…

De fet, una persona no forma part d’una classe social només en funció de la relació que guarda amb els mitjans de producció. La realitat és dinàmica i, per tant, cal etiquetar la gent en funció del paper que juga en la lluita de classes i, malauradament, no em puc identificar amb massa gent que, des de la teva mateixa posició social, juga a explotar-te, ja sigui encolomant-te més feina de la que et pertocaria o atorgant-se uns drets individuals que van en contra dels teus, enlloc de fer front comú. Compte amb aquesta gent que es creu aristocràcia… per molt que sigui aristocràcia obrera!