La televisió serà espanyola o no serà
El paper dels mitjans de comunicació per crear opinió és innegable. De fet, la llibertat de premsa, d’expressió i d’informació és una de les potes principals de qualsevol estat democràtic, a causa de la necessitat de donar eines útils per ajudar a construir una opinió pública plural i en constant debat. En qualsevol cop d’Estat o alçament totalitari, una de les primeres accions que s’impulsen és el control dels mitjans de comunicació, per mirar de justificar des d’aquests el nou líder nacional. Per aquest motiu, i des de diverses i variades fórmules, les diverses constitucions occidentals protegeixen amb especial interès les llibertats informatives i en reconeixen la seva importància cabdal en la societat. Tanmateix, en estranyes ocasions els mitjans privats han sabut respondre a les expectatives marcades o a les necessitats socials i s’han limitat a ser altaveus dels interessos empresarials que els controlaven i d’un sistema cada cop més ancorat a la dreta, mentre que els mitjans públics han tingut una resposta molt diversa, segons el nivell de transparència del govern de torn. El cas català, per exemple, és un exemple per a la resta de mitjans audiovisuals estatals, ja que, malgrat moltes objeccions, disposa d’un consell de l’audiovisual amb força competències i independència de les administracions, una raresa dins de l’Estat espanyol que l’acosta al model europeu.
De fet, per a les nacions oprimides de l’Estat espanyol (i aquí la Catalunya pujolista en fou una pionera), la televisió pública pròpia era una gran esperança de cara a bastir una consciència col·lectiva com a poble que, durant molts anys, havia estat negada i que, durant molts més, serà esquivada des d’altres mitjans. El País Basc havia començat la mateixa experiència uns mesos abans.
Però aquesta funció de la televisió pública de les nacions sense estat, la de crear un imaginari i uns referents propis i diferenciats dels que es puguin vendre des dels canals espanyols, malgrat que massa vegades pugui haver estat menystinguda, des del conjunt de l’espanyolisme, i amb especial ira des del PP, s’ha volgut combatre amb energia.
Així, un dels sis punts en què es divideix el document subscrit pel PSE i el PP per investir Patxi López com a nou lehendakari (el podeu llegir aquí) es titula “EITB. Medios de comunicación públicos al servicio de todos”. La seva voluntat és demencial i demostra l’obsessió dels partits espanyols per destruir per tots els mitjans els sentiments nacionals diferents al seu. Entre altres coses, s’hi pot llegir que “procedirem a una reforma profunda d’EITB per garantir una línia editorial que respecti i defensi el nostre marc institucional”, s’impedirà “donar cobertura o facilitar espais als terroristes, a organitzacions il·legalitzades o a qui les representen, justifiquen o amparen les seves accions” i “la línia editorial, així com les representacions gràfiques i infogràfiques de la programació d’EITB, s’inscriurà en la realitat política i institucional que representa la Comunitat Autònoma del País Basc”. Així, doncs, respectivament, podem dir que des d’EITB no es podrà qüestionar la unitat de l’Estat, no es permetrà que hi apareguin les opinions polítiques de Batasuna o organitzacions sospitoses d’assemblar-s’hi i es renunciarà a tenir com a referent informatiu el conjunt del país, obviant Navarra i Iparralde.
No és la primera vegada que se li passa el sedàs espanyolista a un mitjà de comunicació basc, però no deixa de ser simptomàtic de l’obsessió espanyolista de qui dóna suport al nou govern basc que la línia editorial de la televisió pública ocupi completament un dels sis punts en què es basa el seu acord i és enormement greu que el control dels mitjans públics sigui encara una moneda de canvi a l’hora de realitzar acords polítics.
Igualment, si algú pretén equiparar la voluntat de consolidar el marc espanyol amb el paper de construcció nacional que se li vol atribuir a les television de nacions com la catalana o la basca, cal recordar-li que aquesta missió no es construeix en detriment de res, negant la legitimitat dels canals públics centrals i dels privats amb seu a Madrid, sinó edificant una nova proposta que, un cop confrontada amb les altres existents (i no silenciant-les), ha de servir per fomentar el debat i l’opinió pública.
Així, mentre al País Basc cuinen la línia editorial d’unes televisions mitjançant un pacte electoral, al País Valencià segueixen tancant repetidors de TV3 i a Catalunya centren la guerra en la “crosta nacionalista” i en el mapa del temps. Potser caldrà que ens anem començant a acostumar al seu model de televisió, el dels insults i el dogmatisme polític de Tele Madrid o el de la manipulació informativa i l’adoctrinament espanyolista de Canal 9. N’hi ha per triar i remenar!
Barra General Indefinida 